Reinvenció d'Espanya i Espanya eterna

Assisteixo a l’institut Cervantes de Londres a la presentació del llibre de Sebastian Balfour y Alejandro Quiroga, The reinvention of Spain,. Han de presentar l’acte Paul Preston i l’ambaixador espanyol, però compromisos més importants fan que el darrer no pugui assistir. Tot i portar més de tres anys a la ciutat no he anat mai al Cervantes i em perdo pel camí (trobo perfectament Eaton Square, però no sé el número i no sé identificar d’entrada l’edifici) Pel camí trobo la casa on vivia Baldwin i la casa de Chamberlain. Arribo segons abans de començar l’acte. No he llegit el llibre i no puc jutjar sobre el seu contingut. Conec el seu autor anglès i em sembla una persona seria, potent intel·lectualment i amb ganes de pensar seriosament el problema de la identitat i les identitats nacionals a l’estat espanyol. Crec que és un home a més amb una bona comprensió de la problemàtica catalana, quan sento la seva descripció de l’estratègia de Convergència, em sembla que fins i tot amb una comprensió superior a la de molts catalans. Miraré de llegir el llibre que tanmateix no compro perquè el preu, 55 lliures, és del tot abusiu cosa amb la que està d’acord el mateix Balfour (són llibres pensats per a ser adquirits per les institucions públiques a les que no els hi va d’unes dotzenes de lliures). L’acte hagués estat prou bé si no hi hagués hagut la lamentable intervenció del director del Cervantes, un tal Aparicio. Mentre Preston, els autors i el públic assistent tenien ganes de parlar seriosament i de mirar d’entendre la qüestió de l’articulació nacional, o la seva manca, a l’estat espanyol, el senyor Aparicio digué coses com que el tema de les nacionalitats no seria important fins que el Barça no demanés jugar una lliga catalana (citant per enèsima vegada el difunt Manolo Vázquez Montalban i la seva afirmació que el campionat nacional de futbol vertebra Espanya, potser sense adonar-se del subtil insult que així es feia a la primor conceptual de la nació espanyola) , que era un gran èxit per a Espanya el 5 a 1 que el Totenham, entrenat per Juan de Ramos, va infringir a l’Arsenal o que havia entès com una broma el capítol sisè del llibre anomenat “una nació de nacions”. La seva visió del problema era pensada per ell mateix com tolerant però em molestà profundament: es fonamentava a la poc original metàfora de les nines russes, cosa que és una actualització amable del principi franquista de que ser català és una manera de ser espanyol. De fet, la seva frivolitat palesa a l’afirmació amb la que obrí el seu discurs, “he leido el libro” i a la improvisació que caracteritzà el seu discurs fou prou evident com per què Preston es retirés de la taula després de la seva intervenció. Inevitablement sorgí en el curs del debat la comparació amb Escòcia i es feren paleses dues diferencies fonamentals: en primer lloc, la feblesa de l’independentisme català en comparació amb l’escocès, almenys segons els índexs d’opinió, en segon lloc el fet que si tal vegada Escòcia deixa el Regne Unit, no sortirà cap tanc al carrer, ni haurà dol a Londres, ni s’esfondrarà res, sinó que simplement un artefacte polític inventat al començament del segle XVIII, haurà acomplert el seu temps de prestació. Suposo que són els avantatges de no tenir essència. En alguna cosa s’ha de notar que aquest país infantà Hobbes i Locke, mentre d’altres seguien llegint rucades escolàstiques