Preston i Savater

Fa dos dissabtes va haver a l’Imperial War Museum, l’acte anual de l’associació d’ex-brigadistes de la guerra civil. Com de costum vaig anar-hi. Feien una projecció de Mourir à Madrid, un film que no havia vist des de que anava a l’institut i una conferència del professor de la Universitat de Zaragoza, Julian Casanova, correcta sense aportar res d’especialment nou. (més interessant foren les preguntes on recordà coses com per exemple que només l’església catòlica està constantment utilitzant i mantenint viu l’enfrontament fratricida de la guerra civil). En un entreacte coincideixo amb Paul Preston i supero la meva timidesa ajudat pel fet que a l’historiador anglès sempre li ve de gust enraonar una mica en català. De sobte, em pregunta per la meva expressió ombrívola durant l’acte que havia tingut dos dies abans a la fundació, quan el ponent fou Antoni Basses. Sento vergonya en primer lloc per tenir quasi 45 anys i haver avançat tan poc en l’art de la simulació. Li reconec que Basses estigué certament brillant però que em costava combregar amb la seva tesi que el sentit de l’humor català és la nostra arma secreta. Allò que vaig veure evidentment és que la gent que coneixia les claus reia molt amb els fragments triats de la COPE, però que la petita part del públic no catalana, no entenia res de res i estava més aviat perplexa. En el fons allò que vaig trobar és la idea preconcebuda per un sector del catalanisme que és tan clar que tenim raó, que no cal explicar-nos gaire. Em sembla però que la situació és la contrària i que al mon, uns senyors que es defineixen com nacionalistes, han d’explicar-se molt, perquè les connotacions universals del terme són negatives. Preston, per cert, es rigué molt, però també confessà que vista des de fora i des de lluny la situació política del país no fa gens de gràcia i que pensar que pot passar qualsevol cosa a hores d’ara no significa ni molt menys exagerar. De fet, fins i tot un tipus com Savater, al qual sembla que no se li podien negar engrunes de racionalitat, sembla insinuar la legitimitat d’una acció contundent (¿un cop d’estat?), justificat pel fet d’una manca de representativitat del parlament que enuncia però no justifica. (EL CORREO DIGITAL, 10/03/07)