El grau zero de la política i més avall

Tant l’escenari polític català com l’anglès semblen destinats a patir canvis molt importants a les properes eleccions. Al Regne Unit les darreres enquestes eren demolidores per Gordon Brown que sembla estar ja molt darrera del candidat conservador tot i la inexperiència de Cameron. A Catalunya, pel que llegeixo és més que probable que Artur Mas sigui el proper president de la Generalitat, tot i que en realitat ja no és exactament un polític nou. Tots dos esperen recollir el fruit no tant dels seus encerts com dels errors palesos dels seus predecessors. La veritat és que tots dos resulten molt semblants: triats per una fotogènia atractiva, sospitosos de no tenir cap engruna d’ideologia i segurament inclinats a fer una política basada en el vell principi de l’antic alcalde barceloní Simarrro, “a nadie le pasa nada por no hacer nada”. De fet, com a plans reals tots dos tenen molt poc marge. L’Estatut no sembla que doni gaire de si, la seva orientació social no esta en sintonia amb Convergència i el temps de la revindicació nacional ha passat avall per una bona temporada. Cameron, per la seva banda, és conscient que el desencant amb la revolució conservadora que va dur Blair al poder no s’ha extingit i ningú no enyora gaire els temps de Margaret Thatcher, les privatitzacions dels quals no van ser per cert superiors per cert a les produïdes a l’època laborista. Són el cansament i les contradiccions del laborisme allò que suposa el seu principal argument. Les seves declaracions tot afirmant que la solució no rau ni a l’estat, ni al mercat sinó a la iniciativa de les comunitats, torna a fer pensar en una tercera via que vol dir poca política i molt discurs moral. Tanmateix, si Mas i Cameron són el grau zero de la política, no són ni de lluny el pitjor que hi ha. No surto encara del meu astorament després de llegir les declaracions del cabdill espiritual de la dreta espanyola a Georgetown. Certament ningú li pot retreure a Aznar, una manca d’ideologia, però hom pensava que aquesta mena d’idees ja havien quedat en el bagul dels records. No tinc masses notícies de les valoracions dels seu discurs, més enllà de les condemnes dels altres partits que no tenen cap valor perquè es produeixen de manera automàtica, però penso que qualsevol persona amb un mínim de consciencia intel·lectual hauria de reaccionar contra un discurs absurd, esgrimit de manera orgullosament estúpida. Potser des d’Espanya, tot plegat sembla normal, però aquí encara que un polític sigui extremista no gosa fer ostentació de la seva incultura i la gent acostuma a tenir una certa consciència de quina és la seva vàlua intel·lectual real. Té un punt de divertit però que aquest home que parla d’una hipotètica Espanya existent al 711, sigui el que hagi qualificat els discursos nacionalistes d’obsolets.