el català i la funció judicial

L’article de Francesc de Carreres d’avui a la Vanguardia m’ha semblat molt interessant pel que té de diagnòstic de les raons i les limitacions de la seva postura. El tema que es planteja és la qüestió de si el català ha de ser mèrit o requisit per fer de jutge a Catalunya. Des de la lògica de l’estatut i la constitució un defensor del bilingüisme només té una alternativa: no té sentit parlar de requisit i ha de ser un mèrit. Aquesta és efectivament la conclusió a la que arriba el senyor De Carreras. Però ara bé no tot és tan senzill. Deixo de banda les consideracions sobre allò que significa conèixer el català, crec que una mínima capacitat expressiva si que es pot demanar, però no em sembla que sigui una qüestió essencial. Carreras acaba l’article afirmant que un jutge és una persona d’elevada competència intel·lectual, i és clar que hauria d’ésser-ho, i que per tant molt difícilment en trobarem un que no entengui el català i per tant aquest és una fals problema. De Carreras però no contempla la possibilitat, de que simplement no vulgui entendre-ho. De fet, una mínima lectura del diaris serveix per comprovar que això potser no és la regla generalitzada però tampoc un cas infreqüent, malgrat la tendència ferma dels catalanoparlants a abandonar la nostra llengua enfront de l’autoritat, fins i tot quan les vigents lleis garanteixen els nostres drets lingüístics. Hi ha una lògica espanyola des de la qual el problema no és ni el bilingüisme, ni cap altra cosa sinó el fet mateix de l’existència de la llengua catalana i de pas dels que la parlem. No crec que sigui la posició majoritària a Espanya, però cal recordar que els jutges no venen de la població espanyola en general, sinó d’un sector molt determinat on aquestes idees estan ben arrelades. De fet, ara estem tocant per mi el punt essencial. Coincideixo amb el senyor De Carreras que el més important per un jutge és que sàpiga Dret. I allò que em preocupa és que passen els anys i com va dir en Pachecho: “la justicia espanyola es un cachondeo”, cosa que en gran part està relacionada amb un sistema d’accés a la funció judicial poc raonable. La possibilitat que podria oferir l’Estatut seria la d’obrir el camí a un procés de reforma real (sempre que els nostres polítics i administradors estiguessin a l’alçada, cosa més aviat improbable) que de Catalunya s’estengués a la resta de l’estat, però aquesta possibilitat ni tan sols està contemplada o prevista a l’article, construït des de la pressuposició de l’eternitat d’aquestes normes, és a dir de la continuïtat en la conformació del poder judicial. La qüestió és si l’estatut podria ser un agent de modernització del conjunt de l’estat i la dificultat fonamental per fer aquest plantejament és que el missatge oficial és que Espanya ja ha estat modernitzada. Veure que hi ha de realitat i que de ficció en aquesta afirmació fora segurament clau, però probablement no és Catalunya el millor lloc des d’on es pot fer aquesta tasca. Una última observació per enllaçar amb l’article d’ahir. En general, ni els jutges ni cap mena de funcionaris es deleixen per venir a Catalunya. Si hi un altre lloc de l’estat, el trien ( i no sé ben bé de que parla De Carreras quan al·ludeix al mercat dels jutges) . Si hi ha jutges que no entenen el català és perquè probablement Catalunya no produeix per ella mateixa suficients jutges i tot plegat esser jutge no està tan malament i a més és una cosa que cal. Potser ens ho hauríem de fer mirar.