Mèxic, per acabar

Faig avui la darrera entrada sobre el meu viatge a Mèxic, ja comença a fer uns quants dies del meu retorn i tinc un bon nombre de temes ajornats. Em quedarien algunes coses per descriure, des del complex arquitectònic de Teotihuacan fins a l’ambient colonial de San Cristobal de les cases, però hi haurà un altre ocasió, potser quant tingui l’oportunitat, ja que la intenció hi és, de tornar-hi. Mèxic té molt mala fama i ben segur un costat fosc, de violència i crim, que és una realitat d’altra banda ben comuna a molts llocs on l’extrema pobresa fa que la vida valgui poc. Tanmateix, sense voler presumir d’un coneixement a fons que no puc haver adquirit , em sembla que la gent de Mèxic és un bon motiu per anar-hi al seu país. Dues coses m’han agradat especialment: en primer lloc, la bellesa de la seva parla, la seva sonoritat i musicalitat conformen una parla molt més agradable i amable que el castellà peninsular, extremadament sec i poc amistós, en segon lloc, l’ amabilitat i cortesia d’una molt bona part dels mexicans que contrasta amb el deteriorament del tracte humà habitual a l’estat espanyol. Evidentment hi ha excepcions i segurament no sempre on més podries esperar trobar-les. Són les classes més afavorides qui menys participen d’aquesta descripció, perquè també cal dir que el classisme és una realitat ben present a Mèxic de manera molt més oberta que a qualsevol ciutat europea i, atesa la conformació històrica de les classes socials, parlar de classisme es també parlar de racisme. L’avenç ferm i segur dels darrers anys de les posicions indigenistes fan pensar que potser fins ara Mèxic no ha viscut més que la seva prehistòria. És colpidor veure l’ebullició cultural que viu Méxic i la vivacitat de les comunitats agrícoles que varem veure a Chiapas, una altra cosa és la seva viabilitat econòmica més aviat magre, i comparar-lo amb el l’ambient senil i caduc de les poblacions rurals a Gran Bretanya o Catalunya. Malgrat tot, tampoc cal ser massa optimista, com a altres països llatinoamericans, la possibilitat de canvi real són molt problemàtiques. La classe política mexicana no inspira en general cap mena de confiança i el veí del nord suposa una hipoteca massa feixuga. Mèxic, el país amb més catòlics del món, ocupa un dels llocs capdavanters en els rankings de corrupció política i administrativa i això no es soluciona en poc anys, i segurament tampoc en molts. Quan escric aquestes línies estarà començant a tots Estats Units una jornada de vaga en defensa dels treballadors sense papers, allò que per Samuel Huntigton suggerirà un episodi més de la lluita entre civilitzacions. Generalment, Huntington és un individu atacat per les seves posicions tendents al racisme, però té raó quan afirma que l’emigració del sud té un component diferent al de qualsevol altre grup inmigratori. Els mexicans porten un substrat cultural massa fort i massa oposat als valors de l’Amèrica protestant i liberal per deixar-se dissoldre sense més ni més en el melting pot i sense voler donar raons d’entrada, si que cal recordar que històricament qualsevol victòria no és més que l’anunci d’una més o menys propera desfeta. Com evolucionarà als Estats Units aquesta qüestió, és potser la més clau per entendre l’esdevenidor d’aquest país i per extensió del nostre món. Personalment aquest viatge m’ha fet pensar més un una idea que ja vaig plantejar el passat mes d’octubre. la necessitat d’analitzar i desmitificar la noció d’Hispanitat. Si llavors plantejàvem el seu caràcter de mite reaccionari, un contacte petit amb la realitat mexicana ens serveix per corroborar aquesta afirmació. La qüestió és per què la nostra democràcia no ha estat capaç de construir un discurs alternatiu mínimament presentable.