Timoteo Pérez Rubio

Des de fa temps tenia per casa, perdut entre les dotzenes de DVDs que tinc acumulats esperant una estona per veure’ls, un documental anomenat Las Cajas españolas sobre el destí del legat del Museu del Prado a la guerra civil espanyola. Vaig veure’l i em resultà una història enormement interessant i no gaire coneguda. Sobre tot és una història heroica per la determinació d’un grup de funcionaris (!) per salvar un patrimoni únic de la humanitat amb molts pocs recursos, pràcticament només el seu esforç, i recolzament ben magres llevats dels merament morals. Tanmateix la seva tasca era important, com digué Azaña salvar el Prado era més important que salvar la república. De República en podia haver una altra, però si es perdien les pintures no es recuperarien mai més. El principal heroi d’aquesta història es un pintor extremeny anomenat Timoteo Pérez Rubio, que fou el director en funcions del Prado. (el lloc de director fou ofert a Picasso que ho acceptà però que mai s’atansà al Madrid assetjat per les tropes franquistes). Ell i el seu equip feren una tasca de recuperació, acumulació i conservació de tot el patrimoni artístics dispers després l’agitació revolucionària del juliol. Foren també els responsables de les mesures de conservació i transport de tot el fons del museu, desallotjat ràpidament després que l’edifici fos el blanc de bombes incendiàries llançades per l’aviació franquista (que fonamentalment cercaven els serveis d’intel·ligència soviètics radicats en un hotel proper al museu). Els viatges foren complicats per unes carreteres en un estat de conservació lamentable i constantment bombardejades per l’aviació. Els quadres anaren primer a València i després a Figueres, el darrer camió passà per Vinaròs quatre hores abans que entressin els franquistes. De Figueres al final de la guerra foren traslladats a Ginebra on foren lliurats a una comissió internacional que només podia retornar-los a Espanya un cop tots els governs importants d’Europa reconegueren el govern de Burgos. Fou llavors, quan s’obriren les caixes, que es pogué apreciar el treball de l’equip de Pérez Rubio. De manera quasi miraculosa el treballs de preservació havien estat completament efectius i tots els quadres estaven indemnes, malgrat els més de dos anys que havien estat rodolant per llocs sovint inconvenients (tots eren conscients que la humitat, per exemple, era un enemic encara més perillós que les bombes). És en aquest punt de la història on apareixen els nostres compatriotes, però curiosament allà on segons algunes pseudohistòries no els hi tocaria estar. Foren catalans els encarregats de la recuperació del legat per l’Espanya de Franco, Eugeni d’Ors i especialment Josep Maria Sert, el qual acabà tingué un paper decisiu. L’u de setembre del 1939 els quadres encara estaven a Suïssa i evidentment el govern francès bloquejà les fronteres. Fou l’amistat personal del pintor lleidatà amb el ministre d’indústria francès la que permeté obtenir un permís especial per tornar els quadres. Evidentment la premsa del moment no parlà de Sert sinó que atribuí el retorn a un efecte del prestigi personal del Cabdill. A Perez Rubio i el seu equip se’ls oferí un perdó i el retorn a les seves feines perquè el govern franquista no tenia personal qualificat per prendre cura del museu. Ell i la major part del seu equip optaren per un problemàtic exili (Després d’haver administrat un patrimoni de valor incalcualabe, no tenien cap estalvi i feia temps que no els arribava el seu salari). Una part del documental es centra al setge de Madrid i com que a la tardor havia estat llegint el llibre de Pérez Reverter sobre la defensa de Madrid, em ve de gust comentar que a tots dos llocs queda clar la incorrecció de l’afirmació repetida fins a l’avorriment que Barcelona fou la primera ciutat europea a ser bombardejada massivament. Madrid la precedí en aquest dubtós honor. Una altra qüestió és si foren més virulents els bombardejos sobre Barcelona, cosa possible perquè els avions eren ja més potents, alemanys, i perquè la capacitat de resposta de la República era ja més petita. Potser una qüestió merament anecdòtica, però que sovint s’utilitzà per recolzar una visió de l’historia més aviat insostenible.