Vida i destí

Així per començar, la idea de llegir una novel·la amb més de 1300 pàgines i un cens, no del tot exhaustiu,que aplega més de 300 personatges no semblava una idea engrescadora atès el meu inexhaurible dèficit de temps per llegir. Ho vaig fer, però, i no estic gens penedit, feia temps que no em quedava tan enganxat a una novel·la com ho he estat a Vida i destí. Descriure l’argument requeriria una nota molt ample i és una tasca en gairebé tots els sentits inútil. L’eix de l’obra és batalla de Stalingrad, l’esdeveniment bèl·lic de major magnitud i també el més decisiu del segle passat. Grossman havia estat corresponsal de guerra i la seva descripció reflecteix el flaire d’allò viscut. Però l’habilitat amb la que utilitza l’entrecreuament de línies argumentals li permet reflectir molt més que la batalla: el desconcert i la desfeta dels soviètics el 1941, la por regnant a la societat russa des de les purgues del 1937, el record esporuguit i culpable del silenci enfront el genocidi dels camperols ucraïnesos a la dècada dels trenta, la inhumanitat impensable dels camps de concentració nazi, l’ambient de degradació moral absoluta dels camps de treball soviètics i fins i tot el presagi de desgràcies futures com la persecució antisemita dels darrers anys de Stalin. La lucidesa ve acompanyada en aquest cas d’humanitat i segurament aquí rau un dels valors principals dels llibre. En un context que per força podia fàcilment esllavissar-se envers qualsevol mena de maniqueisme ,hom no pot parlar ni de personatges massa bons ni de massa dolents; hi ha de més o menys espavilats i amb una sort més gran o més petita però tots estan presos dins d’uns mecanismes que els superen i els limiten, tot i que Grossman sempre és prou generós com per deixar-les-hi l’opció de petits triomfs, mai de gran abast però suficients per obrir esquerdes a les maquinàries d’anihilació total. Ni els mateixos Hitler i Stalin,criatures també de l’univers engendrat per Grossman, quedarien fora d’aquestes consideracions. Tot i que el precedent més clar és Guerra i Pau, el treball de Grossman és ven fàcil de relacionar amb altres figures cabdals de la literatura russa. Shtrum, el físic teòric jueu, no està gaire lluny de moltes figures de Dostoievski i el sentit de l’humor, una de les qualitats de l’obra més atractives, fan pensar a Txejov. Tot i parlar en contra del meu gremi, sobra potser l’adversativa perquè el fet és que cada cop m’agrada més fer-ho, el temps dels pares i els avis s’entendrà millor des de testimonis com el de Grossman que des de les pàgines falses i avorrides de les il·lusòries pseudodivinitats dels pensadors de moda