Hume i el segle XVIII americà

Un tòpic molt repetit a un bon nombre d’històries vincula intel•lectualment la revolució americana essencialment a John Locke i els il•lustrats francesos. Hume generalment no és comptat dins del grup de pensadors influents. El llibre de Mark G. Spencer, Hume and Eighteenth-century America, està dedicat a examinar aquest tòpic i finalment a desmentir-lo. Spencer pren un partida gens apte per a mandrosos però del tot assenyat: examinar quins eren els continguts de les biblioteques americanes del anys anteriors a la revolució. Un treball plausible perquè es conserven els registres de gairebé totes les biblioteques públiques o privades. Las dades així obtingudes mostren que Hume fou una presència fonamental, cosa que corrobora les notícies que tenim de les subscripcions a les seves obres. El fet clar, però, és que encara que la recopilació dels assaigs filosòfics era ben coneguda, l’obra decisiva per establir la reputació de Hume fou la seva història de la Gran Bretanya (una mala notícia pels cervells massa especialitzats)
Certament comprar un llibre no és el mateix que llegir-lo i per això, a més de la seva recerca de dades, Spencer ofereix un examen dels textos de l’època, per esbrinat la influència del pensador escocès. L’examen dels textos revela també clarament que Hume fou una referència clau, però equívoca, per dues raons bàsiques: en primer lloc, perquè a les obres de Hume trobaren suport tant els partidaris de la revolució com els que volien preservar els lligams amb la corona i, en segon lloc, perquè essent fonamental la qüestió religiosa, la fama de Hume feia problemàtic declarar-se com un seguidor massa aferrissat de les seves teories. És clar que la peculiar posició de Hume, el qual mai no subscriví les posicions dels whigs però que tampoc abraça la causa dels tories, afavorí aquesta ambivalència. Al capdavall, però moltes de les reflexions de Hume a la seva història foren una bona base pels que pretengueren que el camí revolucionari no s’oposava a la tradició constitucional britànica sinó que era la seva conseqüència.
Diversos capítols estudien la relació entre Hume i algunes de les principals figures del moment. Així es fa palès el deute de Madison envers Hume, les crítiques envers l’esperit de facció que feu l’americà tenen un fonament indubtable a les reflexions de Hume, caracteritzades per una desconfiança clara envers qualsevol mena de faccionalisme, cosa que constitueix potser la principal lliçó del seu relat històric del segle XVII. Tot i que la influència és clara, és remarcable el fet que a les pàgines de Madison mai no es faci referència a Hume, un peatge segurament inevitable perquè no es sentissin exclosos els defensors de una previsible i plausible república cristiana. Un altre discussió on Hume tingué una influència determinant era la de si el govern republicà era possible no en una petita ciutat, sinó en un estat de grans dimensions. Hume no veia aquesta impossibilitat i els seu arguments foren citats per Madinson i Hamilton.
Més complicada és la relació amb Jefferson que sovint ha estat presentat com un antagonista. Això és cert, però no és tota la veritat. Mentre que el darrer Jefferson refusà completament les posicions de l’escocès, les anotacions de les dècades anteriors a la revolució són el testimoni d’un interès ben viu.
Més enllà de la disputa merament polític potser l’aspecte que més m’ha interessat del llibre és el seguiment fet amb una certa intensitat de la malaltia i la mort de Hume, la qual no fou un afer estrictament privat. La capacitat del filòsof ateu per afrontar la mort fou vista a l’època com una prova de la validesa del seu legat filosòfic, cosa que deixa clara, que encara a començament del XVIII, pels lectors, la filosofia tenia molt més a veure amb la direcció de la pròpia vida, en termes platònic amb l’aprendre a morir, que no pas amb picabaralles acadèmiques.