Tànger

Vista des del mític café Haza
Xebxaouen des del Kasab
Casa blava a Xebxaouen
Asilah

Tànger des de la finestra de casa del Javier

Regresso a Gatwick ahir després d’uns dies al Marroc, concretament a Tànger, on m’ha acollit l’hospitalitat asturiana de Javier que havia estat professor a Londres i ara ho és a aquesta ciutat. Després del fred hivernal, ve de gust el clima tebi i la llum que en aquest temps hom pot trobar a la ciutat marroquina. Tànger és una ciutat gran que sobrepassa el milió d’habitants. Les seves expectatives de futur són evidents per la seva situació estratègica, però l’enyor per un passat esplendorós també ho és, perquè la situació de ciutat internacional em sembla a hores d’ara la millor opció possible i no em desagradaria gens per la meva ciutat. Malgrat les previsions els dies han estat relativament tranquils, en part perquè la situació marroquina és diferent d’altres països del mon àrab. La monarquia és popular de debò i la situació política i econòmica ha millorat en els darrers temps. Potser no prou per homologar-se amb els països del nord del mediterrani, però sí per crear una sensació de progrés. Tanmateix la situació de revoltes és ben explicable considerant el cost de la vida a aquest països i els ingressos dels seus habitants. La desproporció és brutal i Tànger està massa ple de llocs, als quals no pot ni somniar d’entrar la major part de la població. Una situació perfecta per l’engendrament del ressentiment. Hom acostuma a dir que la clau del progrés passa pel naixement d’una classe mitjana als països emergents, però no acabo de veure clar per què cal una classe mitjana al Magreb, quan a Europa està desapareixent. Aquest és un dels enigmes que voldria que algun dia m’expliquessin. En tot cas, suposo que alguns canvis es donaren perquè una oligocràcia tan concentrada resulta poc competitiva enfront de les nostres versions d’oligocràcia que fins i tot poden aparentar ser una altra cosa. Caldrà anar amb compte, però, perquè encara que els nostres mitjans “independents” parlin del món àrab com si estigués a una altra galàxia, els beneficis de tota aquesta immensa acumulació de ma d’obra barata ha estat un dels fonaments de la “nostra” prosperitat.

A més de Tànger vaig conèixer dos llocs del tot recomanables. El primer és Asilah una vila d’origen portuguès a la vora de l’oceà. L’ interval de costa entre Tànger i Asilah és encara pràcticament verge tot i que ja hi ha plans d’inversió saudí per malmetre, suposo, la costa. El segon és Xebxaouen ja dins del Rif, un poble de muntanya on es refugiaren els andalusos expulsats per Felip III. El poble conserva la seva herència cultural i em va fer pensar a la devastadora guerra que tingué lloc entre aquelles muntanyes i que tan decisiva, negativament, va resultar pel passat del nostre país. L’escenari general reflectia bé els textos que vaig llegir sobre aquella guerra en la què el comandament de l’exercit espanyol va fer-se amb un lloc de primer ordre a la història de la incompetència militar.