La família Joad a Rússia

Victor Herman i Thomas Sgovio són noms que no diuen gaire, fins fa dues setmanes no em deien, de fet, res. No sols no són famosos sinó que en realitat ells van estar més a prop que ningú d’esdevenir un zero a l’esquerra. Tots dos són supervivents del Gulag, cosa en ella mateixa extraordinària perquè no hi va haver gaires, però a més tots dos pertanyen a un dels episodis històrics menys coneguts i amagats del segle: l’emigració dels Estats Units a la Unió soviètica de Stalin al començament dels anys 30. Una història oblidada que ha estat ara narrada per Tim Tzouladis al seu extraordinari llibre The Forsaken.
No fou un moviment extraordinàriament massiu però tampoc anecdòtic. Foren milers de persones les que deixaren l’Amèrica de la depressió per provar sort a la pàtria del proletariat. Alguns d’aquests emigrants ho feren per raons ideològiques, però d’altres estaven atrets per la promesa de sous que triplicaven els americans (tot i aplicant el fantasiós canvi oficial soviètic: un ruble, un dòlar), alguns simplement foren seguint directrius del seu cap d’empresa, Henri Ford, que llavors feia negoci amb els soviètics. D’altres com els protagonistes, simplement vingueren com a fills, seguint el cap de la família. Durant tres o quatre anys els americans tingueren un paper prominent a la vida soviètica. Editaren el seu diari i animaren una lliga de beisbol que des de Moscou s’estengué a altres ciutats russes. Tanmateix, des d’un començament els americans se n’adonaren que la seva llibertat de moviments era ben limitada, sobretot si s’esqueia que algun d’ells volia deixar Rússia, ja que el passaport els hi havia estat retirat (molt d’aquests passaports foren aprofitats per les operacions d’espionatge de la NVKD). Quan s’inicià el terror, aquesta colònia d’estrangers eren una víctima propiciatòria de la paranoia stalinista. Comença llavors una odissea per quasi tots aquests joves americans que acabà a un fossar comú siberià.
El llibre és una crònica dels camps soviètics, més mortífers en termes absoluts que els alemanys però menys recordats, en bona part per la inexistència de testimonis fotogràfics. També fa un repàs de les relacions entre la superpotència capitalista i la que havia de ser després la superpotència socialista. La perspectiva es molt critica envers la diplomàcia americana, que mai feu res per ajudar a aquests compatriotes, tot i saber sense dubte que estava passant. Quatre desgraciats, possiblement “rojos”, no eren prou motiu per enemistar-se amb un aliat que Roosevelt i el seu entorn consideraven lleial. El llibre explica així també la infiltració soviètica al cercle de poder de Washington, la qual serveix per mostrar que la paranoia Macarthista no era purament inventada. Un personatge, alhora tràgic i ridícul, destaca en aquesta part del llibre: el vicepresident Wallace, protagonista d’un dels episodis més patètics de la diplomàcia americana, quan visità una mina i acceptà com a centre de treball exemplar i revolucionari, un camp de treballs forçats i finalment d’extermini. (les instal•lacions de seguretat havien estat desmuntades i els presoners substituïts per agents de la NVKD). Wallace hagués estat el president dels EEUU el 1945 si els caps del partit demòcrata no haguessin manipulat la convenció en favor d’un polític desconegut anomenat Harry S. Truman.