7/08/2010

Museus alemanys

Postdamer Platz, l'obra mestra de Kirchner
Detall de la Madonna Sistina de Rafael
Mostres amb olors per orientar els gossos

Avui ha estat el meu darrer dia de servei actiu al Cañada, amb la qual cosa es clou un període ben definit de la meva trajectòria professional. Quan vaig començar el dietari, fa una mica més de cinc anys, la meva idea era acabar-ho, si fa no fa, tal dia com avui. Ara sembla que finalment la meva estada tindrà continuació el curs vinent uns mesos, la qual cosa farà que el dietari es perllongui fins la primavera vinent, si no passa res. Avui he tingut un sentiment de gran alleujament quan he deixat les claus i he buidat el meu prestatge. L’experiència personal ja estat bona, però la professional no gaire. En entrades futures voldré fer una mica de balanç, avui però prefereixo parlar d’algunes de les coses que tinc pendents després d’aquest demencial mes de juny. Una de les que vaig parlar no fa gaire era dels museus alemanys.
En concret vaig visitar tres que em feren una impressió considerable, cadascun d’ells a una de les ciutats que vaig visitar. A Berlín el museu fou la Neue Nationalgallery, molt a prop de la postdamerplatz en un edifici obra de Mies Van der Rohe. La col•lecció recull art alemany des del 1900 al 1945 i és potser l’únic museu on les absències són tan importants com les presències. Els fons dels museus foren una de les fonts principals per a la famosa exposició organitzada pel nazisme sobre art degenerat i des de llavors moltes obres varen desaparèixer (algunes passant primer per les parets de la casa de Göring). Una reproducció en Blanc i negre omple el buit deixat per aquestes obres perdudes. Quan hom parla d’Alemanya hom pensa a la musica o la filosofia i acostuma a associar la pintura a llocs més lluminosos. Una mirada a aquest museu, amb la seva col•lecció d’artistes relativament poc representats fora del seu país, demostra però la insensatesa d’aquest judici i el caràcter decisiu del seu treball. Les seves formes, via el cine americà en molts casos, defineixen les propostes iconogràfiques més característiques de la contemporaneïtat.
El segon museu que vull esmentar és la galeria dels mestres antics situada al zwinger de Dresden. Una col•lecció notable perquè a priori és difícil d’imaginar que en una ciutat de dimensions més aviat petites es trobi una col•lecció a l’alçada de les millors del continent. No hi ha cap pintor important que no estigui representat i sovint amb obres que de manera poden ser considerades de segon ordre. L’obra més emblemàtica però és la Madonna Sistina de Rafael Sanzio, especialment pels dos personatges de més amunt que tot i trobar-se a les botigues de souvenirs de tota Italia no són pas italians (ja que ni viuen ni treballen al país de Berlusconi)
El tercer museu del que vull parlar es troba a Leipzig i no té un caràcter artístic sinó històric. És el museu dedicat a la repressió de la Stasi que fou inaugurat poc després de la reunificació i que es troba al mateix edifici on la Stasi tenia el seu quarter general. La policia política de la DDR conjugava la voluntat repressiva del règims totalitaristes amb la maleïda eficiència germànica, cosa que la feu especialment temible. L’exposició és una mica atapeïda però, en general, ho explica molt bé. Prenen cura dels museus associacions d’antics dissidents que prenen cura de la continuïtat de la memòria d’aquesta experiència.


Etiquetes de comentaris: , , ,

2 Comments:

Anonymous Anònim said...

Poca feina van fer encara els de la Stasi.

9:30 p. m.  
Blogger Teresa Costa-Gramunt said...

La vida és un regal. A dins, com en les nines russes, Londres és un regal.
Crec que alguns que hem viscut de més a prop o de més lluny l'experiència londinenca, ho podem qualificar així.
Per cert: si algun dia de vacances passes per Vilanova no deixis de dir-nos-ho.

9:52 a. m.  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home