Vermeer a Dulwich

Vaig a Dulwich fa uns matins per veure el seu museu. És més antic que la National Gallery i aquest any es commemora el segon centenari. Sí tingués oportunitat en un futur de tornar a viure en aquesta ciutat, és clar que l’aprofitaria i consideraria seriosament la possibilitat de viure a Dulwich. Els carrers entorn del museu em semblen un perfecte exemple de l’ideal de la ciutat-jardí. La col·lecció és força interessant. Està restringida a l’època moderna i compta amb veritables obres mestres de pintors com Murillo, Canaletto, Rembrandt, Hoggart o Gainsborough. Per tal de commemorar l’aniversari cada mes de d’aquest any hi ha exposada una peça important d’un altre museu relacionada amb alguna de les pròpies. El mes de març ha estat exposada la lliçó de música de Vermeer, normalment no gaire lluny, a la galeria de la reina. Sempre que veig alguna cosa de Vermeer penso a Pla que sentia una fascinació absoluta per aquest artista. La lliçó de música (títol del tot equívoc perquè no sembla que estiguin fent classe) justifica aquesta fascinació. La composició és ben curiosa mentre que el dibuix geomètric del terra i les formes del finestró font de llum dominen la part esquerra, la part dreta conté una col·lecció bigarrada d’objectes que permeten al pintor mostrar el seu domini del detall i del volum. La pintura holandesa em commou, però, no només estèticament sinó pel seu caràcter de primer document gràfic de la modernitat, de la forma d’una nova manera de viure, cosa ben palesa a aquest quadre. Al mirall a més del rostre de la protagonista podem veure la base del cavallet utilitzat per Vermeer per pintar. La inscripció del virginal ens diu que la música és companya de la felicitat i remei per a les penes. El tema de la reunió dels amants amb l’excusa de la música apareix a un altre quadre propietat de la col·lecció la dóna tocant el clavicordi de Gerrit Dou un pintor de Leyden , deixeble de Rembrandt i contemporani de Vermeer, autor d’aquesta obra quasi igual de perfecte però amb menys misteri.

Liverpool

Vaig fer cap a Liverpool el passat cap de setmana. Volia veure una de les parts de la illa que encara no he vist i també fer-me una idea del significat de la capitalitat europea de la que aquest any gaudeix aquesta ciutat. Com a destí turístic, l’atractiu de Liverpool és discret. La ciutat està encara molt destartalada malgrat la inversió que indubtablement s’està efectuant. De fet, una bona part de la remodelació urbanística no ha estat acabada i la ciutat està en bona part potes enlaire. El centre de la ciutat és discret i no hi ha gaire llocs remarcables. Més interessant és la seva façana fluvial oberta sobre el riu Mersey. Aquí la regeneració ja va començar fa molt temps i alguns dels antics molls han estat restaurats com llocs d’oci i equipaments culturals. Suposo que fa, posem-ne tres segles, el paisatge hauria d’haver estat impressionant, perquè l’obertura del riu és imponent. Ara a l’altra banda hom pot contemplar un dels paisatges més industrials del món. És també a la vora del riu on es situen els edificis més emblemàtics, testimoni de l’època en que aquesta era la segona ciutat de l’imperi anglès i el seu port més important. Vaig anar-hi massa aviat i els actes més importants previstos encara no estaven tenint lloc. L’efecte sobre la vida ciutadana era per tant mínim i l’ambient més aviat ensopit i trist, molt plujós. Aquests dies, per tant, la principal atracció turística segueix sent la de sempre o almenys, la dels últims 30 anys: el record dels Beatles. Poc inclinat a la beatlemania, quan es van separar jo tenia només vuit anys, no he estat a Penny Lane, ni a les cases on visqueren la seva infantesa John i Paul, ni al museu de l’Albert dock. Si que he pres una cervesa a The Tavern que de fet no és el local on actuaren els Beatles, demolit l’any 1973 per fer una ventilació al metro que finalment no és dugué a terme, sinó una reconstrucció situat en un lloc molt proper i que es pretén fidel. És un lloc d’un freakisme moderat en tots els aspectes fins i tot en el preu, l’entrada només costa una lliura. Probablement allò més atractiu de la ciutat és la seva oferta museística. Hi ha una secció de la Tate amb una col·lecció de primer ordre. La pinacoteca tradicional, la Walker gallery, té també una bona col·lecció on destaca un dels autoretrats que Rembrandt pintà quan era jove. Personalment, allò que més em va interessar fou el museu de l’esclavatge. Liverpool esta estretament lligada a aquest comerç infamant del qual sorgiren una bona part dels capitals necessaris per posar en marxa la revolució industrial. Milers de vaixells sortits d’aquest port nodriren el seu comerç. El museu està emplaçat a un dels molls. Es divideix en tres grans àrees: la dedicada ala vida africana, de lluny la més mediocre, la dedicada al comerç i a recrear l’experiència de l’esclavatge i la última dedicada a les conseqüències actuals. El nostre temps ha tingut una experiència de l’horror absolut amb els camps de concentració, però mentre la veiem tinguérem seriosos dubtes sobre si potser l’experiència dels individus presos a la bodega d’un vaixell viatjant durant setmanes per l’oceà no estaven en un cert sentit pitjor. Almenys en els camps tenien una certa consciència d’allò que els estava passant, mentre que per aquests esclaus la incomprensibilitat de la situació devia augmentar encara el seu caràcter terrorífic.

Un diumenge a Hampstead

Diumenge passat vaig visitar un dels barris de Londres que menys conec. Només havia estat una vegada, quan vaig anar a visitar a l’Albert i la seva família, al gener del 2001 i tenia una record molt difús de cases boniques i botigues luxoses en un capvespre fred i fosc de mitjans de gener. Diumenge vaig tenir un altre visió de Hampstead. Primer visitarem la Kenwood House una casa bastida al segle XVIII i que fou adquirida per un noble anglès a principis d’aquest segle amb el propòsit d’albergar la seva col·lecció de pintura. La casa ha estat decorada amb mobiliari de l’època i té sobretot una esplèndida biblioteca que ocupa sencera tot una ala de la casa. La col·lecció pictòrica és magnifica. Hi ha una bona representació dels clàssics anglesos del XVIII, amb un nom nombre de retrats de Reynolds i alguna cosa de Constable. També hi és present una peça de Turner, tot i que pertanyent al període més convencional d’aquest artista. Les mostres més valuoses de la col·lecció són però les provinents dels països baixos. El museu conté algunes obres cabdals com per exemple un dels últims autoretrats de Rembrandt, pintat quan l’autor estava arruïnat i proper a la mort. També hi és present Vermeer amb un quadre d’una noia tocant un instrument de corda que no desmereix de la resta de la seva obra. El meu preferit però és un quadre menys famós: un retrat de Frans Van den Haals que representa un amic seu comerciant. Un retrat d’una extraordinària vivacitat que ens revela el caràcter afable del seu amic, un afortunat comerciant. La casa està a un dels extrems del parc que és potser el més notable de Londres per la seva extensió i pel fet que la seva més gran part és un veritable bosc amb dreceres de terra en un estat no gaire modificat del que devia presentar dos segles abans. A l’altre banda del parc, hi ha un altre lloc remarcable, una casa edificada a finals del segle XVIII que fou el darrer allotjament a Londres del poeta Keats. De fet, hi visqué els dos darrers anys de la seva vida entre la mort del seu germà gran i el seu darrer i desesperat viatge a Itàlia, amb l’esperança que el clima meridional podés alleujar la seva tuberculosi. Bona part del mobiliari ha estat conservat i podem accedir a la seva petita habitació i a la saleta, des de la qual veia el jardí i prenia inspiració per escriure alguna dels poemes més importants de la història la literatura universal com la Ode to a Nigthingale. Molt a prop del parc, el barri encara desprén una tranquil·litat inesperada en una ciutat de les dimensions de Londres i possibilita fàcilment un sentiment d’empatia amb l’home que proclama que bellesa i veritat han de ser una mateixa cosa.