Liverpool

Vaig fer cap a Liverpool el passat cap de setmana. Volia veure una de les parts de la illa que encara no he vist i també fer-me una idea del significat de la capitalitat europea de la que aquest any gaudeix aquesta ciutat. Com a destí turístic, l’atractiu de Liverpool és discret. La ciutat està encara molt destartalada malgrat la inversió que indubtablement s’està efectuant. De fet, una bona part de la remodelació urbanística no ha estat acabada i la ciutat està en bona part potes enlaire. El centre de la ciutat és discret i no hi ha gaire llocs remarcables. Més interessant és la seva façana fluvial oberta sobre el riu Mersey. Aquí la regeneració ja va començar fa molt temps i alguns dels antics molls han estat restaurats com llocs d’oci i equipaments culturals. Suposo que fa, posem-ne tres segles, el paisatge hauria d’haver estat impressionant, perquè l’obertura del riu és imponent. Ara a l’altra banda hom pot contemplar un dels paisatges més industrials del món. És també a la vora del riu on es situen els edificis més emblemàtics, testimoni de l’època en que aquesta era la segona ciutat de l’imperi anglès i el seu port més important. Vaig anar-hi massa aviat i els actes més importants previstos encara no estaven tenint lloc. L’efecte sobre la vida ciutadana era per tant mínim i l’ambient més aviat ensopit i trist, molt plujós. Aquests dies, per tant, la principal atracció turística segueix sent la de sempre o almenys, la dels últims 30 anys: el record dels Beatles. Poc inclinat a la beatlemania, quan es van separar jo tenia només vuit anys, no he estat a Penny Lane, ni a les cases on visqueren la seva infantesa John i Paul, ni al museu de l’Albert dock. Si que he pres una cervesa a The Tavern que de fet no és el local on actuaren els Beatles, demolit l’any 1973 per fer una ventilació al metro que finalment no és dugué a terme, sinó una reconstrucció situat en un lloc molt proper i que es pretén fidel. És un lloc d’un freakisme moderat en tots els aspectes fins i tot en el preu, l’entrada només costa una lliura. Probablement allò més atractiu de la ciutat és la seva oferta museística. Hi ha una secció de la Tate amb una col·lecció de primer ordre. La pinacoteca tradicional, la Walker gallery, té també una bona col·lecció on destaca un dels autoretrats que Rembrandt pintà quan era jove. Personalment, allò que més em va interessar fou el museu de l’esclavatge. Liverpool esta estretament lligada a aquest comerç infamant del qual sorgiren una bona part dels capitals necessaris per posar en marxa la revolució industrial. Milers de vaixells sortits d’aquest port nodriren el seu comerç. El museu està emplaçat a un dels molls. Es divideix en tres grans àrees: la dedicada ala vida africana, de lluny la més mediocre, la dedicada al comerç i a recrear l’experiència de l’esclavatge i la última dedicada a les conseqüències actuals. El nostre temps ha tingut una experiència de l’horror absolut amb els camps de concentració, però mentre la veiem tinguérem seriosos dubtes sobre si potser l’experiència dels individus presos a la bodega d’un vaixell viatjant durant setmanes per l’oceà no estaven en un cert sentit pitjor. Almenys en els camps tenien una certa consciència d’allò que els estava passant, mentre que per aquests esclaus la incomprensibilitat de la situació devia augmentar encara el seu caràcter terrorífic.