Un diumenge a Hampstead

Diumenge passat vaig visitar un dels barris de Londres que menys conec. Només havia estat una vegada, quan vaig anar a visitar a l’Albert i la seva família, al gener del 2001 i tenia una record molt difús de cases boniques i botigues luxoses en un capvespre fred i fosc de mitjans de gener. Diumenge vaig tenir un altre visió de Hampstead. Primer visitarem la Kenwood House una casa bastida al segle XVIII i que fou adquirida per un noble anglès a principis d’aquest segle amb el propòsit d’albergar la seva col·lecció de pintura. La casa ha estat decorada amb mobiliari de l’època i té sobretot una esplèndida biblioteca que ocupa sencera tot una ala de la casa. La col·lecció pictòrica és magnifica. Hi ha una bona representació dels clàssics anglesos del XVIII, amb un nom nombre de retrats de Reynolds i alguna cosa de Constable. També hi és present una peça de Turner, tot i que pertanyent al període més convencional d’aquest artista. Les mostres més valuoses de la col·lecció són però les provinents dels països baixos. El museu conté algunes obres cabdals com per exemple un dels últims autoretrats de Rembrandt, pintat quan l’autor estava arruïnat i proper a la mort. També hi és present Vermeer amb un quadre d’una noia tocant un instrument de corda que no desmereix de la resta de la seva obra. El meu preferit però és un quadre menys famós: un retrat de Frans Van den Haals que representa un amic seu comerciant. Un retrat d’una extraordinària vivacitat que ens revela el caràcter afable del seu amic, un afortunat comerciant. La casa està a un dels extrems del parc que és potser el més notable de Londres per la seva extensió i pel fet que la seva més gran part és un veritable bosc amb dreceres de terra en un estat no gaire modificat del que devia presentar dos segles abans. A l’altre banda del parc, hi ha un altre lloc remarcable, una casa edificada a finals del segle XVIII que fou el darrer allotjament a Londres del poeta Keats. De fet, hi visqué els dos darrers anys de la seva vida entre la mort del seu germà gran i el seu darrer i desesperat viatge a Itàlia, amb l’esperança que el clima meridional podés alleujar la seva tuberculosi. Bona part del mobiliari ha estat conservat i podem accedir a la seva petita habitació i a la saleta, des de la qual veia el jardí i prenia inspiració per escriure alguna dels poemes més importants de la història la literatura universal com la Ode to a Nigthingale. Molt a prop del parc, el barri encara desprén una tranquil·litat inesperada en una ciutat de les dimensions de Londres i possibilita fàcilment un sentiment d’empatia amb l’home que proclama que bellesa i veritat han de ser una mateixa cosa.