Un diumenge a Hampstead

Diumenge passat vaig visitar un dels barris de Londres que menys conec. Només havia estat una vegada, quan vaig anar a visitar a l’Albert i la seva família, al gener del 2001 i tenia una record molt difús de cases boniques i botigues luxoses en un capvespre fred i fosc de mitjans de gener. Diumenge vaig tenir un altre visió de Hampstead. Primer visitarem la Kenwood House una casa bastida al segle XVIII i que fou adquirida per un noble anglès a principis d’aquest segle amb el propòsit d’albergar la seva col·lecció de pintura. La casa ha estat decorada amb mobiliari de l’època i té sobretot una esplèndida biblioteca que ocupa sencera tot una ala de la casa. La col·lecció pictòrica és magnifica. Hi ha una bona representació dels clàssics anglesos del XVIII, amb un nom nombre de retrats de Reynolds i alguna cosa de Constable. També hi és present una peça de Turner, tot i que pertanyent al període més convencional d’aquest artista. Les mostres més valuoses de la col·lecció són però les provinents dels països baixos. El museu conté algunes obres cabdals com per exemple un dels últims autoretrats de Rembrandt, pintat quan l’autor estava arruïnat i proper a la mort. També hi és present Vermeer amb un quadre d’una noia tocant un instrument de corda que no desmereix de la resta de la seva obra. El meu preferit però és un quadre menys famós: un retrat de Frans Van den Haals que representa un amic seu comerciant. Un retrat d’una extraordinària vivacitat que ens revela el caràcter afable del seu amic, un afortunat comerciant. La casa està a un dels extrems del parc que és potser el més notable de Londres per la seva extensió i pel fet que la seva més gran part és un veritable bosc amb dreceres de terra en un estat no gaire modificat del que devia presentar dos segles abans. A l’altre banda del parc, hi ha un altre lloc remarcable, una casa edificada a finals del segle XVIII que fou el darrer allotjament a Londres del poeta Keats. De fet, hi visqué els dos darrers anys de la seva vida entre la mort del seu germà gran i el seu darrer i desesperat viatge a Itàlia, amb l’esperança que el clima meridional podés alleujar la seva tuberculosi. Bona part del mobiliari ha estat conservat i podem accedir a la seva petita habitació i a la saleta, des de la qual veia el jardí i prenia inspiració per escriure alguna dels poemes més importants de la història la literatura universal com la Ode to a Nigthingale. Molt a prop del parc, el barri encara desprén una tranquil·litat inesperada en una ciutat de les dimensions de Londres i possibilita fàcilment un sentiment d’empatia amb l’home que proclama que bellesa i veritat han de ser una mateixa cosa.

Dissabte varem estar a la Tate Britain. L’obertura de la Tate Modern ha fet que aquesta vella institució hagi vingut una mica a menys, com a mínim, a la seva vessant d’atracció turística que òbviament és gairebé l’única important a hores d’ara. La nova Tate és certament molt més espectacular i la seva col·lecció més internacional. Tanmateix aquest museu just al costat del Tamessis és la primera gran col·lecció de pintura que vaig tenir l’oportunitat de veure, quan tenia vint i pocs anys, l’agost de 1985 i era certament molt més anglòfil del que he estat després o soc ara. Llavors estava llegint la poesia de Blake i la sala dedicada a la seva obra em va causar una profunda impressió. Dissabte passat però no vaig entrar-hi. Llavors i ara el contingut més important del museu són les obres de Turner, que ha estat potser el pintor més interessant de la història anglesa. Dalí odiava Turner, però crec que vista la col·lecció estava del tot equivocat. Turner no estava gens mancat de capacitat tècnica, ni volia amagar cap deficiència, els seus paisatges marítims són el final coherent de la seva evolució i la millor expressió d’una idea de l’art que potser no agradarà a molts, certament no pas a mi, però que ha estat absolutament crucial pels occidentals. Qualsevol de les seves marines és una il·lustració del sublim, millor que qualsevol explicació teòrica. En tot cas viure en aquesta ciutat significa la possibilitat de conèixer com a mínim cinc col·leccions d’objectes artístics de primera línia mundial ( penso a les dues Tates, el British, la National Gallery i el Victoria and Albert Museum). Tots són completament gratuïts i accessibles i pensats per que siguin visitats de la única manera en què crec que es pot gaudir d’un museu. Anant-hi cada dia una estoneta, en cap cas mai més d’una hora.
Tornant a les pel·lícules algunes de les esmentades han suscitat comentaris molt desfavorables. No crec certament que ni un pont llunyà, ni la gran evasió siguin grans pel·lícules, però la segona em sembla des de tots els punts de vista entranyable o com diuen els britànics “lovely”. Em sembla que com a entreteniment segueix funcionant perfectament i això ja és dir molt. The Thin red line és una pel·lícula que em resulta molt més difícil de judicar. Hi estaria d’acord amb el Toni en que narrativament és un desastre. Si això és així perquè li falten dues hores del seu metratge ( que potser servirien pes esclarir d’on ve tan emprenyat el personatge de John Cusack, quin era el paper de George Clooney o si tenia alguna cosa a dir el personatge d’Adrian Brody) o perquè T. Malick no és ni de bon tros un narrador mitjanament decent, no ho se pas. No crec que es pugui descartar la segona. Fa poc vaig tenir l’oportunitat de veure en DVD la seva primera pel·lícula (és a dir un terç de la seva producció cinematogràfica) Badlands i no em va semblar ni especialment ben narrada, ni que tingués uns actors especialment ben dirigits. Tanmateix cap de les dues vegades que he vist The Thin red line, m’he avorrit i no pas pels discursos més o menys filosòfics dels soldats, sinó per la manera en què Malick es fitxa en la naturalesa que envolta la guerra; com la guerra la vol profanar i tanmateix és impotent enfront d’ella. La primera vegada que la vaig veure vaig pensar a la filosofia de Heidegger. Després vaig saber que Malick és de fet llicenciat en filosofia i que el tema de la seva tesis és Heidegger