Dissabte varem estar a la Tate Britain. L’obertura de la Tate Modern ha fet que aquesta vella institució hagi vingut una mica a menys, com a mínim, a la seva vessant d’atracció turística que òbviament és gairebé l’única important a hores d’ara. La nova Tate és certament molt més espectacular i la seva col·lecció més internacional. Tanmateix aquest museu just al costat del Tamessis és la primera gran col·lecció de pintura que vaig tenir l’oportunitat de veure, quan tenia vint i pocs anys, l’agost de 1985 i era certament molt més anglòfil del que he estat després o soc ara. Llavors estava llegint la poesia de Blake i la sala dedicada a la seva obra em va causar una profunda impressió. Dissabte passat però no vaig entrar-hi. Llavors i ara el contingut més important del museu són les obres de Turner, que ha estat potser el pintor més interessant de la història anglesa. Dalí odiava Turner, però crec que vista la col·lecció estava del tot equivocat. Turner no estava gens mancat de capacitat tècnica, ni volia amagar cap deficiència, els seus paisatges marítims són el final coherent de la seva evolució i la millor expressió d’una idea de l’art que potser no agradarà a molts, certament no pas a mi, però que ha estat absolutament crucial pels occidentals. Qualsevol de les seves marines és una il·lustració del sublim, millor que qualsevol explicació teòrica. En tot cas viure en aquesta ciutat significa la possibilitat de conèixer com a mínim cinc col·leccions d’objectes artístics de primera línia mundial ( penso a les dues Tates, el British, la National Gallery i el Victoria and Albert Museum). Tots són completament gratuïts i accessibles i pensats per que siguin visitats de la única manera en què crec que es pot gaudir d’un museu. Anant-hi cada dia una estoneta, en cap cas mai més d’una hora.
Tornant a les pel·lícules algunes de les esmentades han suscitat comentaris molt desfavorables. No crec certament que ni un pont llunyà, ni la gran evasió siguin grans pel·lícules, però la segona em sembla des de tots els punts de vista entranyable o com diuen els britànics “lovely”. Em sembla que com a entreteniment segueix funcionant perfectament i això ja és dir molt. The Thin red line és una pel·lícula que em resulta molt més difícil de judicar. Hi estaria d’acord amb el Toni en que narrativament és un desastre. Si això és així perquè li falten dues hores del seu metratge ( que potser servirien pes esclarir d’on ve tan emprenyat el personatge de John Cusack, quin era el paper de George Clooney o si tenia alguna cosa a dir el personatge d’Adrian Brody) o perquè T. Malick no és ni de bon tros un narrador mitjanament decent, no ho se pas. No crec que es pugui descartar la segona. Fa poc vaig tenir l’oportunitat de veure en DVD la seva primera pel·lícula (és a dir un terç de la seva producció cinematogràfica) Badlands i no em va semblar ni especialment ben narrada, ni que tingués uns actors especialment ben dirigits. Tanmateix cap de les dues vegades que he vist The Thin red line, m’he avorrit i no pas pels discursos més o menys filosòfics dels soldats, sinó per la manera en què Malick es fitxa en la naturalesa que envolta la guerra; com la guerra la vol profanar i tanmateix és impotent enfront d’ella. La primera vegada que la vaig veure vaig pensar a la filosofia de Heidegger. Després vaig saber que Malick és de fet llicenciat en filosofia i que el tema de la seva tesis és Heidegger