8/23/2010

Xina (I)

El temple del cel a Beinjing
La primera excavació de Xi'an
L'arquer
El bund de nit
Pudong de nit

Fa ara tres dies que he tornat de la Xina. És difícil dir alguna cosa sense caure en el tòpic o a la generalització més banal. El viatge ha estat curt i la immensitat del país en tots els sentits és aclaparadora. Abstenir-se de fer enunciats molt universals sembla en aquest cas un principi mínim de saviesa o, si més no, de sentit comú. Parlaré doncs així no tant de les perplexitats que són moltes, el destí d’aquest país és ben incert i aquest destí condicionarà el de la resta del planeta, com de les poques certeses que en puc tenir a hores d’ara, dels records dels llocs i les coses que em feren una impressió més viva i duradora. Parlaria fonamentalment de tres coses: en primer lloc, el temple del cel de Beijing. No és l’atracció turística més coneguda de la capital, però és, des del meu punt de vista, el seu edifici més harmoniós; la millor representació de l’ideal estètic xinès, és a dir, de la civilització, junt amb la grega, més preocupada per la idea de bellesa. Era l’únic lloc de la ciutat visitat per l’emperador normalment reclòs a la ciutat prohibida. La finalitat, dos cops a l’any, era pregar per les bones collites, un acte humil que d’alguna manera patentitzava on finalment era el poder real, malgrat la magnificència de la cort imperial.

El segon lloc és a Xian i es tracta dels famosos guerrers, per a ser precís d’un d’ells, l’arquer que fou l’únic que no ha estat reconstruït. Vaig veure l’escamot que va fer cap al Fòrum el 2004 i la impressió que em produïren fou mínima. L’exposició de l’exèrcit sencer al primer pavelló de l’excavació és una altra història. Allò més impressionant, però, és que la part del complex funerari recuperada és encara molt petita i hi ha figures per trobar i refer durant dècades i dècades. La figura de l’arquer em va semblar perfecta. Ella sola hauria de merèixer un lloc destacat a la història de l’art. Imaginar aquesta perfecció reproduïda fins gairebé l’infinit produeix vertigen. Com a les piràmides o al Taj Majal, la contemplació d’allò que amb el cap fred només es pot interpretar com una follia ens recorda el caràcter sovint només aparent de la distinció entre cultura i barbàrie.

Fill d’una gran ciutat tinc una tirada per la contemplació dels paisatges urbans. Enculturat dins d’una noció de l’urbanisme com a espectacle, New York sempre ha estat un dels meus referents ideals. En aquest sentit, la ciutat de Sanghai, constitueix un centre de primer ordre, en concret, el lloc que defineix el cor de la ciutat: les dues vores del riu on s’enfronten d’una banda els edificis del Bund, els edificis construïts a principis del segle passat seus de les companyies financeres, i a l’altra banda, el barri de Pudong, amb els gratacels més nous i espectaculars testimoni del poder de la nova Xina. Cada edifici té el seu interès, però el dos conjunts són magnífics tant a una banda com a l’altra.

Etiquetes de comentaris: ,

1 Comments:

Blogger Cristina said...

Què guapo, ha de ser super interessant!

7:02 p. m.  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home