Avui he anat a la London School of Economics. Hi havia una conferència d'un professor de la Universitat de Leeds sobre la política catalana al periode 1917-1923. El professor es deia Angel Smith i el presentador de l'acte era en Paul Preston. És un individu amb bastant sentit de l'humor i poques inhibicions perquè s'ha dormit a la conferència malgrat ésser el president. Després m'ho han presentat, però no hem pogut xerrar gaire. Parla una mica el català però menys que l'altre conferenciant que el va aprendre a Barcelona. La conferència no ha estat pas malament. No és que s'hagi produït cap gran descobriment però he recordat coses que ja sabia d'un temps en el què tampoc penso gaire. Al debat, Preston ha mostrat la seva extranyesa pel paper jugat en aquells moments pel partit carlí. Hi ha una certa contradicció entre moltes històries nacionalistes que posen el carlisme de la seva banda i el fet que els carlins fossin el principal gruix del sometent, el qual d'altra banda tenia unes dimensions considerables. Segurament calia considerar que per sobre d'altra qüestió, el principal senyal d'identitat dels carlins era la defensa de la religió. Smith i Preston han dissentit sobre la Lliga. Mentre que Smith pensava que la seva posició sempre va ser un xic ambigüa, això no era així per Preston. Per ell, la Lliga era un partit conservador, en el fons no gaire diferent de la unió monàrquica, que mai no va tenir dubtes de que era allò més important i que per això va recolzar el cop de Primo de Rivera. Penso que cal matisar la posició de Preston. Certament la lliga era de dretes i per ells el negoci era el negoci. Però la Lliga havia iniciat una política cultural d'invenció d'un país que havia de ser una mena de Suïssa mediterrània. Era un fet dissortat, des de qualsevol punt de vista, que aquesta nova Arcadia depengués per existir dels exercits dels que després serien els africanistes. Tots dos van coincidir en què per entendre l'actuació de la Lliga i de la burguesia catalana en general, calia pensar el context del moment i sobre tot l'impacte causat per la revolució d'octubre. A Catalunya a més calia afegir el record encara molt viu de la setmana tràgica.
Normalment a l'institut faig projeccions de films que són fracassos del tot previsibles. Però no sempre és així. Avui els he passat Lamerica i els ha agradat molt, cosa que m'ha recordat un altre exit inesperat, el que vaig tenir fa dos anys quan vaig passar a Santa Eulalia, The grapes of wrath. Penso que en tots dos casos l'exit es produeix per un cert mecanisme d'identificació. Tothom pot reconéixer un avi o fins i tot un pare o una mare en aquestes figures desarrelades que fan un camí inhòspit pel qual ja no hi ha tornada. Les imatges de Ford o d'Amelio revelen així una veritat més esssencial que les bestieses que diu la televisió. Deu anys després el film d'Amelio segueix retenint una força impressionant, sobretot perquè les seves imatges tenen una força poc habitual al cine europeu. La imatge del camió ple a vessar de gent recorrent un païssatge albanès desèrtic és alhora un record i un homenatge del camió dels Joad. El final donant-li el protagonisme a tots els passatgers del vaixell recorda els millors moments del cinema soviètic. La figura de Talarico Michele és concreta i a la vegada paradigmàtica, quantes vegades es va viure a Europa la seva història! pobres pagessos o obrers utilitzats en llocs estranys com a carn de canyó. Gent que va perdre del tot la seva vida sense saber ben bé perquè. Com altres pel·lícules que he comentat a aquest blog, Lamerica és una pel·lícula sobre la impossibilitat del retorn a casa. En aquest cas sense cap metafora. Allò que Talarico a la seva demència senil compta com tres anys és una vida entera. Mai no recuperarà la infància d'aquest fill que mai no veié i que si viu ara serà un ancià.
El tema de la impossibilitat del retorn a casa em porta naturalment a la qüestió apuntada ahir sobre la necessitat de viatjar. No calen raons, plausibles o no, per viatjar, o si més no són les mateixes que per viure. No és quelcom que podem elegir, sinó la única manera, volguem o no, de restar a una realitat, la única llei fonamental de la qual és el canvi perpetu. Hegel ho explicà molt bé i abans que ell Heràclit. Contra la seva saviesa la de Newton és més petita i sobretot més inútil. Les seves lleis fonamenten tant la necessitat del repós com la del moviment.