Avui és u de maig i no es preveien els incidents que semblen ser típics en aquesta ciutat, en una data com la d'avui. En tot cas he estat voltant una mica per Oxford Street i i aquest no és tradicionalment un punt conflictiu. Ha fet un dia d'una calor gairebé estiuenca i el passeig pel centre no ha estat especialment agradable.
Torno a estar-hi sol en principi fins el dimecres a la matinada. Passo la tarda a casa corregint i endegant una mica el tema de la Llull. Ahir vaig anar a sentir els concerts de Brandenburg a Saint Martin in the fields, una experiència que tenia moltes ganes de viure. Saint Martin és un nom que associo als primers discs de vinil que vaig comprar quan era un adolescent. En concret crec recordar que seva era la grabació que vaig adquirir de les quatre estacions de Vivaldi. L'esglessia té fama d'ésser una de les més belles de Londres i certament és un model molt repetit en els països anglosatxons. L'execució de l'obra no fou ni molt menys perfecta, però em vaig sentir emocionat potser per d'altres raons. Un cop més la diferència amb casa meva era aclaparadora. L'edifici fou construït el 1720. Com tantes altres coses de Londres és un testimoni vivent de la cultura il·lustrada, quelcom que a nosaltres encara ens manca. La decoració seguint la tesi de Pla fou feta per Italians i la tradició musical és tan llunyana com la construcció de l'edifici. De fet, Handel havia tocat en aquella esglèssia. El nom mostra un origen semblant al del nostre Sant Pau del Camp, és a dir, un lloc de culte en principi fora dels límits de la ciutat medieval. Ara es canvi està emplaçada a Trafalgar, potser el centre sentimental de la ciutat.
He endegat la tercera part del llibre i estic molt satisfet del tractament que he fet d'aquest pobre desgraciat que és Eddie Felson. Tot tractant el seu film he esdevingut conscient d'una universalitat de la seva peripècia de la que potser no era conscient i he après alguna cosa que també es valida per a mi mateix i per qualsevol dels que estem obligats a pensar-nos d'una manera o altra com a perdedors.
Per acabar avui, citaré un parragraf d'un llibre que estic llegint i que m'ha impressionat. El llibre es diu black hearts i tracta de la Russia actual. El periodista narrador troba una jueva supervivent del Gulag i dels camps de concentració nazis i li fa la pregunta, com diria el nostre president del milló, qui era pitjor Hitler o Stalin? La dona no dubta: Stalin, Hitler al capdavall només matava els seus enemics.