Diumenge passat varem estar a Canterbury. Des de Londres es triga hora i mitja en tren. Curiosament és el segon destí turístic anglès, cosa no gaire assenyalada. De fet, és probable que més enllà del mèrit de la catedral, d’altra banda indubtable, sigui la seva situació entre Londres i Dover la que li dona aquest lloc de privilegi. Era la segona vegada a la meva vida que estava a aquesta ciutat. La primera fou el primer dilluns de l’agost de 1985, després d’una nit passada amb quatre més a un seat 131 supermirafiori. Afortunadament aquest cop havia dormit en un llit i les meves impressions van ser menys al·lucinatòries. La catedral és fonamentalment gòtica, llevat de la cripta romànica. Com a tot arreu hi ha els recordatoris pels morts de la segona guerra mundial i de la primera. Però la memòria de la catedral està dedicada sobretot a la figura de Thomas Becket, la mort del qual fou la primera mostra de la expeditiva manera britànica de solucionar els problemes entre la església i l’estat. L’arquitectura és bona però no té el nivell d’excel·lència del col·legi reial de Cambridge, possiblement el gòtic més bonit que he vist mai. La ciutat és petita i agradable conserva les restes d’un castell normand, de l’antiga abadia i té també una església on es conserva la memòria de l’home que ha fet més famosa la ciutat: Chaucer. En algun lloc que no vaig tenir temps ni ànim per buscar hi és la tomba de J. Conrad, l’escriptor polonès més famós de tots els temps amb permís de K. Wotyjla. Si que vaig trobar en canvi un recordatori de la visita de Wotijla a Canterbury. Potser algun dia vindrà per aquí el govern català i ens faran una escenificació del martiri. Tant de bo!