Avui he acabat d'explicar Marx als meus soferts alumnes. Com sempre que explico aquest autor penso que hauria de refer l'esquema bàsic que utilitzo però atés que la nova llei significarà potser la desparició de l'assignatura, tampoc em sento gaire estimulat a fer-ho.El curiós és que malgrat el trencament que Marx en un cert sentit suposa amb la tradició liberal, el millor exemple per ilustrar la seva concepció del treball és Robinson Crusoe.
Vaig treballant el capítol quart del llibre. Wild Bunch és una altra variació sobre els temes dels perdedors. Cada cop hi veig més clar que la única reflexió alhora plausible i profitosa dins de l'àmbit de l'ética passa per la reflexió sobre aquesta figura, perquè en el mon que hem creat el joc net no té gaire cabuda. Repensar Wild Bunch des de Londres, on per cert la vaig veure al NFT fa una bola colla d'anys, em permet adonar-me d'una cosa de la que ja havia escrit però de la que no era del tot conscient. No es pot mai tornar a casa. La història d'Ulisses és falsa i és Heràclit el que tenia raó. El camí de l'exili sempre és irreversible.
Finalment han tingut lloc les eleccions i les enquestes l'han encertat prou. Tothom té motius per sentir-se una mica contents. Els partits de l'oposició han avançat de forma notable i els laboralistes han obtingut un tercer mandat històric. L'atenció mediàtica m'ha semblat molt més moderada que a Catalunya. Totes les televisions prescindeixen per exemple de la patètica cerimonia de confussió protagonitzada pels experts o polítics que comenten els resultats d'unes enquestes molt sovint no gaire encertats.