No sabia pas que avui era l’aniversari de la mort de Sinatra i encara menys que ja fa set anys de la seva mort. Aquesta mena d’esdeveniments cada cop em costem més de situar en el temps, segurament perquè aquest esforç de situar-los tampoc val la pena. Com es deia en alguns del comentaris, la veu de Sinatra, perviu i és més real a hores d’ara que el pla Ibarretxe o que nosaltres mateixos. Ja que parlem de commemoracions, la que si tenia al cap era la de Henry Fonda. Avui en fa cent anys del seu naixement. Sembla ser que no sempre fou una persona lleial, li va robar la núvia al seu company d’apartament, llavors un inconegut actor que es deia James Stewart, i segons el testimoni dels seus fills, certament no era un bon pare. Tanmateix era un actor extraordinari i moltes de les pel·lícules de John Ford no haguessin estat el mateix sense la seva presència. Sense discutir el geni de l’irlandès és difícil pensar en un altre Tom Joad, Wyatt Earp, Abraham Lincoln o Coronel Thursday. Tampoc vull oblidar la seva vessant política que el va dur a produir i protagonitzar un dels films fonamentals de la tradició liberal americana “Twelve angry men”; una de les moltes vegades que l’Oscar li va ser esquiu injustament (la més famosa quan l’Acadèmia preferí la interpretació de James Stewart en Històries de Filadelfia a la seva composició de Tom Joad). Ja que hem començat parlant de Sinatra, m’agradaria recordar que Henry Fonda tenia una veu molt especial, ben timbrada i alhora suau; una veu d’una calidesa poc comú; viril i tendre alhora, la veu de la honestedat.