Les matemàtiques estan desprestigiades en la mesura en que ho està la noció mateixa de cientificitat, la qual és respectada pel que podríem dir les seves conseqüències pràctiques i tecnològiques, però fora d’això les seves afirmacions no tenen un estatut superior al de la mera opinió. És la idea apuntada a un article de l’Avui pel Ferran parlant del secessionisme linguístic valencià, però la referència que tenia al cap era la de Stanley Rosen que ja ho va explicar fa vint anys però es pot repetir, seguint l’axioma de Fuster (tot està dit, però com ningú no escolta, cal tornar-ho a dir). En un temps hi hagué les matemàtiques i la poesia, que eren dues coses i entre mig en una terra de ningú la filosofia. La invenció político-cultural del segle XX ha estat reduir les matemàtiques a poesia Com a poesia, hi pot haver de millor, això explicaria el descrèdit apuntat per Ramon de les matemàtiques teòriques. La filosofia però està pitjor. Pura i simplement morta. Tampoc no sé si el naturalisme es pot relacionar amb les matemàtiques pràctiques. De fet, allò en el que jo pensava era en el darwinisme, una concepció que en tot cas estaria relacionada amb una teoria de l’atzar.
Diumenge una nova llista a Channel Four, les cinquanta millors pel·lícules de guerra de tots els temps. No estic gaire d’acord amb la llista. Ofereixo les sis primeres com a proposta de debat:
6/ A bridge too far
5/ Full metal Jacket
4/ Schindler’s list
3/ The great Escape
2/ Apocalypse Now
1/ Saving Private Ryan
Espero opinions!
Des d’ahir em sento molt més integrat al centre, perquè ja odio una part del professorat. El conflicte és professional. Vaig assumir el meu paper de professor tutor i vaig decidir lluitar pels meus alumnes a l’avaluació final. El problema suscitat ve del fet que el sistema anglès d’accés a la universitat és ben diferent i exigeix notes concretes a assignatures concretes. Una professora en concret va deixar dos alumnes sense possibilitat d’anar a la universitat perquè no va voler posar els set que les universitats exigien (tenien un sis i un cinc). Part del claustre va defensar-la perquè la nota és la nota. La meva observació de que és més “greu” passar d’un dos a un cinc, que d’un cinc a un set, no va ser contestada. El cas clama al cel perquè especialment la noia és d’una família humil, havia estat quinze anys al centre i tenia una trajectòria modèlica ( menys el cinc de química, totes les notes eren vuit i nous, tant aquest any com a primer) La idea de que una nota de batxillerat determina la capacitat per fer una carrera és simplement ridícula per qualsevol que hagi passat per la universitat en un estat de lucidesa mínima. També és essencial un fet de política de centre. Si la Raquel hagués anat a un centre anglès efectivament sabria molta més química. Fonamentalment perquè a l’equivalent anglès del batxillerat mai no es cursen més de quatre assignatures. Si no en tenim una concepció més laxa estem com a centre abocats al fracàs. (per cert, per un anglès un cinc sona a suspens)