No hi haurà commemoracions per Céline

El país explica avui que França no commemorarà l’aniversari de la mort de Céline. El motiu és l’antisemitisme malaltís de l’escriptor francès. És una decisió del ministre Mitterrand a instàncies de l’associació de fills de deportats jueus presidida per Serge Klarsfed, el qual ha comparat la figura de l’autor de mort a Crèdit amb la de Petain. Hi ha hagut veus en contra com la de Bernard Henry-Levy, les quals apunten en una direcció que sembla clara: la necessitat de diferenciar entre la persona de l’autor i la seva obra. Òbviament jo no vull defensar l’actitud de Cèline pel que fa la qüestió jueva. Però aquesta condemna actual em sembla hipòcrita i unilateral. Al viatge al fons de la nit hom podria aprendre moltes coses interessants per exemple sobre les pràctiques de l’exèrcit francès que vint anys després també revelaria Kubrick al seu Paths of Glory (pel·lícula que la democràcia francesa com l’Espanya franquista va tenir prohibida durant més de vint anys). Hi ha, també, unes pàgines esgarrifoses sobre les colònies franceses a Àfrica. I això cal no oblidar-ho. Les condemnes de l’holocaust que venen d’Europa, òbviament necessàries, estan del tot relativitzades als ulls de la naixent opinió pública mundial per l’actitud oposada que els europeus prenen respecte el seu passat colonitzador.

Heinryk Ross

Mentre a Teheran segueix tenint lloc una xarlotada intel·lectual que malauradament no fa cap mena de gràcia ( tot i que alguns dels que més s’escandalitzen no estan gens lliures de culpa), sembla una bona cosa recuperar el treball d’Heinryk Ross, una mostra del qual s’exhibeix a la sala d’exposicions del Barbican dins de l’exposició In the face of the History. Ross fou un habitant del Ghetto de Lodz que treballà per les autoritat jueves i alemanyes fent fotos de propaganda, oficialment, però que clandestinament elaborà un document sobre com era la vida a aquell lloc. Una de les fotos més impressionats és la dels nens jueus que juguen, fent el paper de polícies i jueus ordinaris. Ross fou molt sensible a la seves fotografies a les diferències que hi havia dins del Ghetto. Molts retrats pertanyen a les classes dirigents que feien la tasca de preservar l’ordre pels nazis. De fet, ell mateix era un d’ells. El 1944 fou ajornat el seu viatge a Auschwitz perquè resta uns dies per ajudar a les tasques d’enderrocament, això li permeté esmunyir-se i salvar la seva vida i més endavant ja ciutadà israelià, recuperar els negatius prèviament amagats. He buscat al Google algunes de les seves imatges però hi ha ben poca cosa, només tres o quatre mostres d’un treball que abastava milers de fotografies.

Berlín i el Judaisme

Durant la meva estada a Berlin vaig poder ser-hi present a molts llocs que ser serveixen per recordar el drama patit pel poble jueu sota el nazisme. El primer d’aquests escenaris era la nova Sinagoga situada a l’Oranienburger strasse. Aquesta sinagoga fou una de dues que no fou devastada la trista nit dels vidres trencats. Mentre que en el cas d’Augsburg, el que va salvar la sinagoga fou la seva casual presència al costat d’una benzinera, en el cas de Berlin fou una decisió del comissari de l’estació de policia més propera qui va desatendre les indicacions dels seus superiors i va defensar-la dels nazis pistola en mà. Tanmateix, el seu esforç resultà al capdavall inútil perquè els aliats la bombardejaren i destruïren més endavant. Des de l’any 1993 ha estat reconstruïda i ara com abans de la guerra és el centre de la vida jueva a la ciutat alemanya. Malauradament l’interior de la sinagoga no pot ésser visitat i només es té accés a una exposició de la seva història situada a la planta baixa. Remarcar el fet que tot i que en principi, un lloc com la sinagoga es pugui associar a altres llocs de conreu de vida espiritual com una catedral o un temple, també presenta analogies amb el camp del Barça o el Liceu, ja que el seients eren d’abonament i es pagaven per un any. Uns centenar de metres més enllà hi havia un lloc molt més emotiu: un jardí on havia estat el vell cementeri jueu de la ciutat de Berlín. El lloc fou devastat per la Gestapo durant la segona guerra mundial i transformat en un camp de classificació dels darrers presoners jueus on es decidia el seu destí final. L’espai ha estat reconvertit en un parc molt auster amb uns pocs arbres, una escultura on es representen els habitants dels camps d’extermini i una única tomba de les moltes que hi va haver: la del famós compositor Mendelshon.
Un altre lloc que despertava prou reminiscències de la barbàrie nazi és la Bebel Platz. Un lloc en ell mateix molt bell. Es troba a un dels extrems del passeig Unter den Linden i és una plaça flanquejada per monumental palaus d’estil neoclàssic. Aquest és el lloc on es feu la cremada pública de llibres l’any 1933. El lloc més significatiu però per a copsar el drama hebreu és el impressionant museu jueu que es troba bastant a prop del Check point Charly. És un edifici d’autor, signat per l’arquitecte Daniel Liebeskind i que ocupa també un edifici anterior que servia de museu de la ciutat. La visita val força la pena. El contingut de la exposició informa amb escreix de tota la trajectòria dels jueus a Alemanya des de l’alta edat mitjana fins als nostres dies. Algunes parts resulten molt explicatives com la dedicada a la primera creuada, la primera gran matança de jueus de la que tenim notícia, o la que ens informa del comerç ambulant desenvolupat majoritàriament pels jueus al segle XVIII. Tanmateix en aquest cas la forma és encara superior al contingut. Liebeskind ha plantejat un edifici singular que obliga a fer el recorregut de l’exposició seguint una forma permanent de zig-zag i on hi ha nombrosos espais buits com a senyal de l’absència dels que ja no hi són i haurien de ser. Probablement el més interessant és l’entrada amb tres eixos que es creuen. El primer du a l’exposició pròpiament dita. El segon és l’eix de l’exili que acaba en el jardí del mateix nom. Un espai on l’única presència és la de 42 columnes de pedra representatives dels llocs on van anar a parar els jueus. Finalment l’eix de l’holoscaust que acaba a una torre: un espai molt gran, absolutament aïllat de l’exterior, amb una mínima escletxa per a l’entrada de llum natural i una escala que no du enlloc i que comença des d’un lloc massa alt per arribar-hi. Un intent efectiu de transmetre amb l’espai, algunes de les sensacions dels que moriren en camps de concentració.
Al museu d’història d’Alemanya que hi ha al costat del riu (la Zeug Haus) no es podia visitar ara la col·lecció permanent però si algunes exposicions temporals. Jo vaig veure la dedicada a la immigració en Alemanya de la qual vaig poder treure almenys alguna idea clara referent a la qüestió jueva. Allò que quedava bastant clar és que com a mínim hi havia dos mons jueus. Els burgesos il·lustrats als que podien pertànyer gents com Husserl per exemple i els nombrosos i problemàtics grups d’immigrants de l’est d’Europa molt menys il·lustrats que en molts aspectes eren competidors directes de les classes populars alemanyes i foren per tant l’objecte preferent de l’antisemitisme.