Mort de Salinger

Ahir mentre esmorzava al deli italià de Golborne Road (un costum que mantenim tots els divendres, celebrar l’arribada del cap de setmana amb un esmorzar de forquilla:ous i salmó) vaig tenir notícia de la mort de Salinger. Em vingué al cap, la nit que vaig llegir The catcher in the rye i dic una nit perquè ho vaig fer d’una tirada. Després vaig llegir la resta de la seva, curta, producció publicada. Llavors jo era un filoamericà, consideració qualificada com a vergonyosa en els cercles predominantment intel•lectuals i esquerranosos. Ara aquesta gent d’esquerres és en tots els casos profundament dretana, tot i que el grau de consciència sobre aquest fet varia, i, ¿conseqüentment?, filoamericana. L’Amèrica reflectida per Salinger els segueix, però, quedant bastant llunyana. Dues coses recordo ara de la novel•la: en primer lloc, la seva manca absoluta de retòrica, la senzillesa de la seva escriptura, possiblement arrel d’alguna de les millors realitzacions també la nostra literatura. En segon lloc, la facilitat amb la que el llibre és capaç de descriure sense grans escarafalls una sensació de putridesa moral. El Guardian, on llegí la notícia, insistia a la excentricitat del personatge que es negà a concedir entrevistes durant la major part de la seva existència. Jo hi veig més aviat una mostra rotunda de saviesa.