Miracles de la vida

Llegeixo a les darreres vacances l’autobiografia de J.G. Ballard. És un autor ben conegut a Catalunya ja que ha estat l’objecte d’una exposició al centre de Cultura contemporània. Personalment penso que és una de les ments més lúcides del nostre temps i un tipus interessant, encara que només sigui per la seva dèria a mantenir viu un gènere com la ciència ficció, tan difícil de vendre en un món on ningú ja no creu en el futur, tot i que certament les distòpies de les seves novel•les no són una invitació a l’optimisme. En tot cas sembla molt vàlida la seva reflexió sobre la validesa la literatura de gènere per a reflectir una realitat del tot aliena a la literatura, diguem-ne seriosa, confinada a l’exploració de la subjectivitat i conseqüentment a la irrellevància.
Si és interessant la seva mirada sobre el futur, no ho és menys la seva consideració del passat. Les seves vivències a Sanghai li permeteren tenir un judici ben exacte sobre el significat més important de la segona guerra mundial: la mort del mite de la supremacia indiscutible de l’home blanc, una faula del tot trencada amb la impossibilitat dels exercits britànics d’oferir cap mena de resposta militar a l’exèrcit japonès. (més enllà de la gloriosa victòria envers el nazisme la gent se n’adonà del significat del que havia passat onze anys després amb la crisi de Suez) Molt significativament el llibre acaba amb la narració del seu retorn a Sanghai després de cinquanta anys d’absència.