No country for old men

Vaig a veure una tarda desvagada de diumenge, No country for old men. Advertit per alguns companys que ja l’havien vista de les dificultat del parlament final de Tommy Lee Jones, em decideixo a anar a una sessió especial per a sords que fan a Islington. Al cine, a més de sords, sembla haver gent que comparteix la meva minusvalidesa. No he estat mai un fans dels germans Coen. He seguit llur carrera amb moltes intermitències i no en tinc una especial devoció per cap de les que he vist. No em vaig avorrir gens veient la pel·lícula, realment ben dirigida i molt ben interpretad,a no només per l’oscaritzat Javier Bardem. Tanmateix, em sembla que allò més poderós del film té arrels a la seva base literària i que possiblement el treballs dels germans hagi estat en allò essencial un treball d’il·lustració. No conec la novel·la d’on treuen la pel·lícula però si que vaig recordar un altre dels seus llibres Blood Meridian (la versió filmíca del qual ha de ser estrenada l’any vinent), que vaig llegir mentre preparava el capítol del meu llibre dedicat a Wild Bunch. No diria que exactament m’agradés però es indiscutible que em va fer una forta impressió. Mentre que cada cop costa més retenir allò que llegeixo, la figura del jutge Holden el protagonista d’aquesta novel·la se m’apareix com ben viva. No és difícil aproximar-lo al personatge interpretat per Bardem. En cap dels dos casos té gaire sentit parlar de psicopaties sinó d’una elecció lúcida i del tot conscient per allò que hom anomena mal. En el cas del jutge a més recolzant-se a una plausible justificació a la teoria de l’evolució. La lucidesa és la raó de llur força i això potser més que pròpiament dit és ben mostrat per la intervenció de Bardem.