Metropolis

El BFI està projectant aquest mes una nova versió del clàssic de Fritz Lang, Metropolis. Poques vegades s’escau tant com en aquest cas l’adjectiu, perquè el Metropolis exhibit ara és radicalment diferent a tots els que s’han vist fins ara. No pas perquè se li hagi afegit música de moda o colors horteres, sinó perquè han estat afegits 40 minuts que gairebé ningú ha vist fins ara. Metropolis, malgrat el seu caràcter llegendari, no fou un gran èxit i després de la seva estrena, el film fou amputat i la distribució mundial efectuada per la Paramount es feu d’aquesta versió amputada, però a Argentina, per una aposta personal de l’empresari Adolfo Z. Wilson, s’exhibí la còpia sencera que no fou destruïda com era el costum sinó que restà a la col·lecció privada del projeccionista Manuel Peña. La col·lecció fou venuda a l’estat argentí i restà a l’oblit tot i que després de destruir la còpia en nitrat de cel·lulosa i refer-la en una de 16 mm. L’any 2001 la fundació Murnau intentà la reconstrucció del film i hagué de completar-la amb unes fotos fixes. La duració de 145 minuts amb la que s’exhibeix ara el film, després de la incorporació del material argentí, coincideix quasi completament amb la de la seva estrena alemanya.

Fora segurament inútil recordar el caràcter seminal del film. El seu poder visual és extraordinari i ha estat inspiració d’una bona part de quasi tot el cine de ciència-ficció posterior. Si a més, com en el meu cas, tens una tirada per l’art deco, encara es pot fruir més. La història, ja la primera vegada, m’interessa poquet, sense considerar el seu evident caràcter apologètic de l’incipient nazisme. Amb més temps, però la història guanya i ja no és tan palès l’esquematisme que constituïa un dels defectes del film després de la seva amputació. La part afegida correspon a inserits que milloren la continuïtat de les escenes i escenes senceres que descriuen la conflictiva relació entre el fundador de la ciutat i el científic boig. Potser el millor elogi que es pot fer del film és la fluïdesa de la narració, a partir de la meïtat el ritme és vertiginós i el 145 minuts se’m van passar en un sospir.