Escenaris d'estiu (III): Polònia

La darrera setmana de vacances va estar reservada per conèixer una mica de món i varem viatjar a Polónia o,més concretament a les ciutats de Warszawa i Krakow, que són els llocs concrets on es varem allotjar. Deu valer la pena, però, fer una visita més extensa per conèixer la Polónia més rural, que té molt bon aspecte. Tanmateix veure les dues ciutats esmentades en una setmana és una bona manera d’aprofitar el temps. La nostra porta d’entrada fou Warszawa, que em sembla una ciutat en general de perspectives amplies i gens massificada. El país ja no és particularment barat, sense arribar al nivell de Barcelona o molt menys de Londres, i la gent és amable, educada i quasi tothom té algunes engrunes d’anglès. L’alemany en canvi no sembla haver fet avenços consistents i com ja podia imaginar, per les converses que havia tingut amb els polonesos que havia tractat anteriorment, hi ha un cert esforç per oblidar el rus, que d’altra banda és de tots aquest idiomes el més proper al polonès. A la capital polonesa visitarem els seus parcs més importants, Lacienzki i Vilanow, la residència real a la plaça Zamkowy (on una habitació sencera esta decorada amb els treballs de Canaletto sobre la ciutat), el palau de les arts i la cultura, un gratacels que constitueix l’herència soviètica per excel·lència i que òbviament és una variació- replica dels originals de New York i Chicago (cosa que suposo l’hagués agradat a John Gray perquè corrobora la seva tesi de la relativa superficialitat de les diferències entre liberalisme i marxisme), però el lloc que recomanaria si hagués de triar un, fora el museu d’història de la ciutat situada al cor del barri antic. El museu és extens, prou clar i el millor lloc per meditar sobre la història d’aquesta ciutat, segurament l’exponent més important de la tragèdia viscuda per Europa. Els fets són aclaparadors, quan comença la guerra la població de la ciutat és d’un 1300000 habitants, quan és alliberada pels soviètics al gener del 1945, hi ha tan sols uns trenta mil habitants. Hom calcula que la meitat dels habitants de la ciutat perdé la vida aquells anys. Fora del barri de Praga, a l’altra banda del riu, on els soviètics es varen establir a la tardor del 1944, la destrucció de la ciutat fou d’un 100% . Tot això és prou dur, però crec que està agreujat pel fet que els alliberadors del país són al capdavall els mateixos que l’envaïren el 1939. A Polònia costa molt oblidar el pacte germànic-soviètic que en el seu moment tingué efectes letals per la causa de l’anti-feixisme i que tan difícil resulta de quadrar amb la visió simplista de la història que presenta la guerra des d’una perspectiva de lluita entre progressisme bo i forces fosques. De fet, la vergonyosa actuació de l’exercici soviètic enfront de la insurrecció de la ciutat, suposa una paradòxica reedició del pacte fins i tot en un moment en què Nazis i comunistes eren ja enemics irreconciliables. Entre el patiment de la capital polonesa, mereix un lloc especial l’experimentat pel poble jueu. Probablement la ciutat era a la seva època la primera ciutat jueva del món. Ara queda ben poca cosa. Després de la guerra pocs supervivents tornaren. Resta dempeus una sinagoga, construïda en estil modernista, i hi ha també un museu dedicat a la història i l’art del poble jueu. El Gettho fou totalment destruït i avui hi ha al seu lloc un barri residencial amb alguns monuments commemoratius.
A diferència de la capital, Krakow sortí indemne de la segona guerra mundial i això fa que a hores d’ara la ciutat pugui estar integrada en el cercle de capitals turístiques europees, al qual pertany també Barcelona. Tanmateix, Krakow no recorda gens Barcelona. Si hagués de comparar el referent més clar és probablement Firenze. La plaça del mercat que constitueix l’orgull de la ciutat, resisteix la comparació amb la piazza della Signoria, i com a la ciutat toscana, l’estil fonamental és del Renaixement. El patrimoni artístic no és tan gran però el museu de la ciutat no està mancat d’interès amb treballs de Rembrandt i un extraordinari retrat de Leonardo da Vinci, la dama de l’ermini.
Krakow és una bona base per visitar Auschwitz que és a uns seixanta kilometres al costat de la ciutat d’Oswiecim. Sobre poc llocs s’ha escrit i s’ha parlat tant i dubto que jo pugui afegir res d’important. Auschwitz fou un dels molts camps de concentració i extermini, però fou per excel·lència el camp. Veure’l és una experiència dura. Un dels meus millors amics m’explicà que no va poder contenir les llàgrimes. En molts moments jo i la Cristina varem tenir ganes de plorar, però l’efecte més persistent no fou mentre varem veure el camp sinó després quan molt sovint encara que no vulguis tornes a pensar. Hi ha dos camps que varem visitar (de fet encara hi havia un tercer on els presoners treballaven per a una industria química alemanya). Auschwitz I el més antic no era pròpiament un camp d’extermini. Fou construït aprofitant unes casernes de l’exèrcit polonès i la reconstrucció li dóna un aire fins un cert punt trivial. Quasi tots els pavellons fets de maó contenen diverses exposicions on s’explica el funcionament i la vida al camp. Impressionen tots aquells aparadors amb els objectes que varen pertànyer als habitants del camp. Hi ha un amb cabells humans, que els nazis pioners del reciclatge utilitzaven per fer tela de sac, altre està ple de les maletes que es van quedar allà, una de les que vaig veure tenia el nom de Maria Kafka, a un altre hi ha les ulleres, a un altre, objectes i roba per a nadons..... El pavelló 11 és especialment sinistre. És el lloc on es feien les execucions,on hi havia les celles de càstig (sense llum, ni aire i on era impossible jeure) i on feia els seus experiments el Dr. Mengele. Hom pot veure a l’entrada del camp el famós i infame lema dels camps: Arbeit macht frei. Ha estat reconstruïda l’única càmera de gas i forn crematori que funcionà a aquest camp. La càmera de gas és un espai relativament petit , de parets despullades on és difícil deixar de pensar que allò fou l’últim que veieren milers de persones.
A tres kilòmetres hi ha Auschwitz II- Birkenau, que fou construït com un camp d’extermini. Aquí hi hagueren quatre càmeres de gas amb els seus respectius forns. No ha estat reconstruït, més enllà d’un pocs barracons deixats com a mostra. Eren construccions molt més precàries, al capdavall, ningú no havia d’estar-s’hi gaire. El lema ja no hi era i la via del tren entrava dins del camp fins precisament el lloc on eren les càmeres i els forns, finals de trajecte definitius, Des de la torre de l’entrada hom pot veure les dimensions del camp, molt grans. Era un dia clar però no puc imaginar un lloc a la terra on la sensació de desolació sigui major.

El petit bosc del fons servia per disimular els forns i les càmeres