un<i>dietari</i>londinenc: Retrat holandès a la National Gallery

Des de finals de juny la National Gallery ha exhibit una exposició sobre retrats de la pintura holandesa del segle XVII. En aquesta ciutat mai no manca l’oportunitat de veure una exposició de primer ordre, però fins i tot aquí la qualitat és realment excepcional. Els 66 quadres exposats provenen de fons de diversos museus londinencs i de diferents museus holandesos. Entre les pintures portades d’Holanda per aquesta ocasió figuren obres tan importants com la lliçó d’anatomia de Rembrandt, normalment al museu de la Haya. Hi havia vist nombroses il·lustracions, però al natural sense cap mena de reducció em resultà força impressionant, no sol per les seves qualitats pictòriques sinó per l’associació que em permeté establir amb un dels meus herois filosòfics, Descartes, que esmerça una bona part del temps de la seva vida amb aquesta mena de pràctiques, tot i que els seus èxits en aquest camp foren, sent benvolents, discrets. Rembrandt és un dels eixos de l’exposició i el quadre esmentat no és la única de les seves obres mestres presents. El retrat doble de Jan Ricksen i Griet Jans és una obra amb una gràcia fora del comú per la manera com assoleix presentar un retrat fidel trencant el quietisme i la rigidesa que sovint és pròpia del gènere. El retrat d’un home vell pintat el 1667 és una obra d’aquelles que costa treure’t del cap. És difícil pensar un equilibri més perfecte entre l’habilitat de l’execució i la potència d’allò mostrat posseïdor d’una força gairebé arquetípica. L’altre eix fonamental de l’exposició és Franz Hals, un pintor del qual quan veus unes quantes obres seguides és difícil negar-li la categoria de genial. Hi ha exposades 14 obres del pintor d’Antwerp i entre elles jo destacaria un vell conegut:el retrat de Pieter van der Broecke que normalment hom pot veure a la Kenwood House, a Hampstead Heath, un prodigi de vigor i naturalitat. També és interessant el contrast entre els dos retrats de Willem van Hethuysen el primer, provinent de München, hieràtic i formal i el segon, que pertany a una col·lecció privada, del tot formal i distés. La resta d’autors són menys coneguts, però un dels seus treballs em cridà poderosament l’atenció: el retrat de Carles I pintat per Gerrit van Honthorst el 1628. No recordo cap altre retrat d’un rei de l’època on aquest aparegui menys investit dels atributs de la monarquia absoluta d’origen diví. La posició és del tot informal, com si el rei hagués estat capturat en un moment de la seva quotidianitat, en uns quefers del tot ordinaris. No és cap afirmació maximalista dir que amb algunes poques excepcions la pintura del XVII és holandesa i espanyola. Sé que no manquen raons per dir que una figura com la de Velázquez suposa un fita absoluta de l’art pictòric. Tanmateix i deixant de banda les qüestions purament formals, sento com a mes meves i em trobo més a gust amb l’ambient presentat pels pintors holandesos, testimonis d’una època apassionant que va engendrar el món on hi som ara.