Punk

Aquest estiu la galeria de l’art del Barbican ha commemorat l’eclosió del moviment punk al Regne Unit, amb una exposició anomenada Panick Attack! Art in the punk years. L’exposició té un caràcter cronològic. Comença amb treballs dels inicis dels setanta, els primers artistes exposats són Jamie Reid i Victor Burgin, per acabar amb treballs de començaments del vuitanta. Varem veure l’exposició amb un interès decreixent. Mentre que les primeres sales mostraven treballs que crec retenen encara força i sentit, el trànsit de la sala 1 a la sala 18, és un camí farcit de repetició, amanerament i progressiu buidament. Finalment la tesi és que la conseqüència del moviment punk és el neo-romanticisme de la dècada dels vuitanta, amb la qual cosa el terme degeneració és segurament el més escaient. És ben probable que els artistes de l’exposició siguin poca cosa a les futures històries de l’art, si el nostre futur encara permet que s’escriguin històries de l’art. Això no treu però la pertinència del punk com resposta i reacció, en un moment on la putrefacció del sistema ja era massa evident com per fer veure que no es sentia. Com vaig d’alguna manera explicar a les pel·lícules, crec que la joventut dels setanta, la que participa d’alguna manera a la transició, estava molt més alienada del que ella era capaç de reconèixer i potser per això la presència del punk al nostre país fou molt més epidèrmica del hauria tocat. Jo no vaig ésser-ho en el seu moment, però de fet la meva simpatia per aquesta gent no ha parat de créixer, mentre que pel contrari el pop immediatament anterior i dels seixanta només em provoca desinterès, si no menyspreu.