La matèria primera

Per recomanació del Ramon he estat llegint aquest agost, el llibre d’en Francesc Serès, la matèria primera. És un text que et reconcilia amb el país. Si ha gent capaç de fer un llibre com aquest és que segurament no tot està perdut. En un català preciós perquè és també precís, la prosa de Serès descriu un paisatge humà, radicalment real, rabiosament autèntic. Em comentava Ramon que el treball d’aquest autor ocupa un lloc indefinit. Tot i que ha obtingut un bon nombre de premis i reconeixement de la seva qualitat, no deixa d’ésser un autor ignorat pels que remenen les cireres a l’àmbit de la cultura. No és però estrany. Si alguna cosa caracteritza les pseudo-elits de la Catalunya post-nacional o post-nacionalista és la seva irrefrenable tendència a mantenir-se allunyades de la realitat. En deixaran ben poca cosa, però probablement el llibre d’en Francesc romandrà i serà un testimoni de primer ordre de l’esforç, sovint sobrehumà, fets per les classes populars d’aquest país per mantenir la il·lusió de què són classes mitjanes. En molts moments el llibre pot fins i tot fer mal: l’escena dels treballadors de Sants, la descripció de la rutina a l’Institut d’Ensenyament Mitjà .... És per això que és necessari. Només des de consciència de la malaltia, en pot haver un guariment per la nostra immensa, aparentment irredimible, mediocritat