Contes russos

De Catalunya arriben, en general, poques novetats engrescadores i una d'elles és sempre la publicació d'un nou llibre del Francesc Serés. El darrer em fou lliurat aquest Nadal com a regal pel Xavi i l'Olga. Després de la incursió a l'esfera teatral i a la Catalunya medieval, en Serès torna a un gènere molt conreatals llibres anteriors, el conte, però a un escenari del tot exòtic: Rússia. El llibre es presenta com una recopilació d'autors russos de la darrera fornada o silenciats pel règim comunista. A la presentació, Serès parla de la seva relació amb la cultura de l'immens país entre Orient i Occident. No és pas un cas únic. Crec que la seva devia ser l'última generació que tingué com a ingredient fonamental de la seva dieta espiritual la literatura russa. Després no ha estat així, però abans no era gens infreqüent. Jo mateix, seria sense dubte un altre, si no hagués trobat de molt jove Dostoievski (segons Pla, és clar, seria millor i no pas un degenerat). La meva sensació és que ara la literatura russa està a ben poques dietes, com els productes, per exemple, de cultures molt properes com la francesa o la italiana, una situació paradoxal atesa la propaganda que diu que vivim en un mon més global on les fronteres han desaparegut.

Com a llibres com la matèria primera, Serès segueix excel·lint a la seva tasca de donar veu als homes i dones de les classes subalternes, els que pateixen la història directament. Possiblement, cap altre poble occidental ha estat tan patidor de la història com ho ha estat el poble rus i per això la connexió amb el mon presentat a llibres com l'esmentat és del tot fàcil. Tot i desenvolupant aquest fil comú, els llibres presenten els esdeveniments més importants de la història del país: la conquesta de l'espai, la catàstrofe ecològica del mar d'Aral, Chernòbil, la caiguda del mur o l'impressionant estructura de control del pensament que intentà endegar l'estalinisme. La rememoració va acompanyada d'un estil literari que cada cop m'agrada més per la seva manca de sofisticació, la seva difícil senzillesa i la seva adequació a les possibilitats expressives de la llengua emprada. Si n'he de destacar un conte, triaria potser el primer que té com a protagonista una hostessa d'una companyia de low cost, possiblement una explicació molt més fidel a la realitat del que ens passa que tot el feix de collonades que porten els nostres diaris,

La força de la gravetat

La glòria a la desfeta és un tòpic que molts associen al treball de John Ford i del qual l’exponent més clar que em ve al cap és el tràveling que acompanyà el personatge de Spencer Tracy després de la seva desfeta electoral a The last hurrah!, però més enllà del cineasta irlandès, em sembla difícil trobar una il·lustració més reeixida d’aquest concepte que el conte El doctor aplegat al llibre La força de la gravetat d’en Francesc Serès, melancòlica i joiosa constatació del fet que les batalles més importants són aquelles que fem sabent que no les podem guanyar. Dos altres contes mereixen també una atenció especial: el primer, l’anomenat la revolució on expressa perfectament el significat de l’experiència laboral per a tots els que n’han tingut una de debò; el segon, la fi de la festa, potser les pàgines més autentiques escrites sobre el màgic i efímer esplendor de la Barcelona del 92

La matèria primera

Per recomanació del Ramon he estat llegint aquest agost, el llibre d’en Francesc Serès, la matèria primera. És un text que et reconcilia amb el país. Si ha gent capaç de fer un llibre com aquest és que segurament no tot està perdut. En un català preciós perquè és també precís, la prosa de Serès descriu un paisatge humà, radicalment real, rabiosament autèntic. Em comentava Ramon que el treball d’aquest autor ocupa un lloc indefinit. Tot i que ha obtingut un bon nombre de premis i reconeixement de la seva qualitat, no deixa d’ésser un autor ignorat pels que remenen les cireres a l’àmbit de la cultura. No és però estrany. Si alguna cosa caracteritza les pseudo-elits de la Catalunya post-nacional o post-nacionalista és la seva irrefrenable tendència a mantenir-se allunyades de la realitat. En deixaran ben poca cosa, però probablement el llibre d’en Francesc romandrà i serà un testimoni de primer ordre de l’esforç, sovint sobrehumà, fets per les classes populars d’aquest país per mantenir la il·lusió de què són classes mitjanes. En molts moments el llibre pot fins i tot fer mal: l’escena dels treballadors de Sants, la descripció de la rutina a l’Institut d’Ensenyament Mitjà .... És per això que és necessari. Només des de consciència de la malaltia, en pot haver un guariment per la nostra immensa, aparentment irredimible, mediocritat