Reflexions d'estiu (I)

La dualitat entorn de la qual s’estructura la teoria del coneixement en el seu origen és la distinció entre coneixement i opinió. Si a l’àmbit de l’ètica hom pogués fer una distinció semblant, em sembla que potser el potser els dos pols de l’oposició serien respectivament, la generositat, entesa en el sentit cartesià del terme, i la tendència, per una bona part de la humanitat irrefrenable, a jutjar i condemnar el proïsme, un fenomen no idèntic, però si proper, a la noció de fariseisme. Fora temptador veure totes dues distincions com equivalents, tot i que certament la nostra dèria per ordenar el mon ens podria fer aquí una mala passada. Certament, el fonament del judici sobre les actituds dels altres sovint s’exerceix des d’afirmacions que es presenten amb valor cognoscitiu, però aquí no podem pas oblidar la lliçó del que suposà el quefer socràtic. Segurament el nexe real es pot establir a partir de quelcom que ja indicàvem en el llibre sobre Descartes: la noció d’escepticisme entesa com una conseqüència necessària d’una concepció filosòficament exigent de l’episteme. Hom podria argumentar fins i tot que aquesta seria la posició més evident per definir el sentit de la reflexió platònica, cosa que certament ens posaria en contra del que diuen els manuals, però no gaire lluny del que pensaren els immediats successors de Plató