Ensenyament d'anglès a Catalunya

Llegeixo dissabte al diari la decisió ferma del Departament d’Ensenyament de promocionar l’anglès a les aules catalanes, per ser més competitius i també per compensar aquesta cosa del català que podria resultat empipadora al net del poeta Margall. La potenciació a més d’incloure més hores, no es diu d’on es restaran, passarà per fer determinades matèries en llengua anglesa. En això no som capdavanters, sinó que seguim el camí obert per altres comunitats com Andalusia o Madrid. Malauradament res del que llegia al diari, permetia pensar que ens estalviarem els problemes que han patit aquestes comunitats. D’entrada es tanca la via que semblaria més lògica, ja que no es podran contactar professors estrangers. Evidentment, el motiu real suposo que és no modificar l’estatut del funcionariat, però com això no es pot dir, s’addueix llavors que el professorat estranger significaria inestabilitat, cosa del tot falsa si es manté com a premissa l’obligació de pagar-los decentment. Per motius generacionals, suposo que els càrrecs d’ensenyament no deuen saber gaire anglès i menystenen les dificultats del propòsit. Seria una pena que es caiguessin en ridículs com els de la Junta d’Andalucia que volgué solucionar el problema pagant un curset de tres setmanes a Irlanda a un nombre elevadíssim de professors, diners gairebé malversats perquè tres setmanes no són ni de lluny prou. En tot cas a hores d’ara em sembla evident que el coneixement de l’anglès en ell mateix no et lliurà d’ésser provincià. És difícil pensar alguna cosa més provinciana que el text on Arcadi Espada afalagava el candidat principal de Ciutadans pel seu meravellós anglès d’ESADE .....

Vera Drake

Els resultat de la votació de l’acadèmia de diumenge passat ha suposat la revenja d’allò succeït fa tres anys quan fou Clint Eastwood qui guanyà per Million Dollar Baby i Scorsese es torna a quedar a un pas de la ¿glòria? amb la seva biografia de Howard Hughes. Ara l’italoamericà ja ha deixat la il·lustre congregació de damnificats per l’Acadèmia formada entre d’altres per Orson Welles, Stanley Kubrick, Alfred Hitchcock, Howard Hawks, King Vidor o David Linch (ometo als directors que no han treballat habitualment a Hollywood) i entrar a un altre on son presents gents com Robert Benton, Mike Nichols, John G. Avildsen o James L. Brooks. Un canvi que potser no és ben bé motiu de celebració. En tot cas aquesta tarda no en vull parlar ni de Scorsese, ni d’Eastwood. Junt amb ells dos hi era nominat fa tres anys un director anglès, Mike Leigh, per una pel·lícula anomenada Vera Drake. No la vaig veure llavors, fou un any de trasbals mentre mirava d’acomodar-me a la ciutat de Londres, però vaig tenir l’oportunitat de recuperar-la a la televisió fa un parell de dissabtes i em va semblar una pel·lícula extraordinària. La protagonista, Vera Drake, és una senyora dedicada a les feines de casa, al seu marit i al seus fills, ja grandets. Com la meva avia, amb la que coincidiria generacionalment, la meva mare i tantes altres dones, la seva vida esta completament lliurada als altres (tot i que en el cas de Vera és veritablement corresposta amb l’estimació dels fills i del marit). La diferència és que Vera té un secret: als seus moments d’oci es dedica a practicar avortaments. Ho fa totalment de franc i per les mateixes raons per les que ha dedicat la seva vida a la seva família i és la imatge de l’hospitalitat amb tothom: per un impuls sincer de lliurament al proïsme. Vera és una de les imatges més convincents de bondat, i en un cert sentit de santedat, que ha ofert el cinema dels darrers anys, però és també algú que infringeix la llei, per la qual cosa acabarà rebent el seu càstig. La pel·lícula no explica gaire més cosa que l’activitat d’aquesta dóna, el seu empresonament, judici i la devastació soferta per la seva família això si amb unes interpretacions de primer ordre i una presentació del tot convincent d’un moment poc gloriós de la història anglesa, com foren els anys cinquanta.

Vegetarianisme

En principi, els sikhs són vegetarians, és a dir, recomanen no menjar carn. Però com a gent fonamentalment de tarannà no dogmàtic, admeten que hom en pugui menjar, si creu que li convé o no disposa d’altra alternativa. Curiosament només en fan una excepció, la carn només està prohibida en el cas que l’animal hagi estat sacrificat pel ritus Kosher o Halal; el motiu és la crueltat gratuïta que des del seu punt de vista impliquen qualsevol dels dos ritus. No sé pas si això val de metàfora de res, però és difícil de discutir que el senti comú emprat al raonament, i la humanitat que se’n desprèn, resulta aclaparador

cine i miracles

Mentre que hi ha gent com Peter Frampton, del qual vaig parlar fa un temps, plenament convençuda, almenys aparentment, de no haver viscut fins ara més que la prehistòria del cinema, la meva actitud envers aquesta qüestió és molt més escèptica. S’esdevingué que mentre estava llegint el llibre de l’esmentat autor vaig tenir l’oportunitat de reveure dues pel·lícules ben diferents, però del tot extraordinàries : la chapliniana City Ligths i l’Ordet de Dreyer. Ambdues pel·lícules comparteixen llurs esplèndids finals, des del meu punt de vista entre els millors de la història del cinema. Costa pensar que més podria aportar qualsevol mitjà tècnic a dues escenes rodades de la manera més senzilla possible, amb una càmera fixa, un muntatge sense pretensions de brillantor, però del tot just en el seu desenvolupament temporal, i una confiança absoluta al poder de la mirada humana. Pensant una mica més a fons la qüestió allò que és comú a la comèdia melodramàtica de Chaplin i a la reflexió religiosa de Dreyer, és el fet que totes dues ens expliquen la realització d’un miracle, i a més de miracles en la tradició més evangèlica possible: el guariment d’una cega i la resurrecció d’una morta. Miracles realitzats per individus del tot insignificants en principi: el rodamón que amb prou feines troba la manera de menjar una mica cada dia, però que si assolirà els milers de dòlars requerits per una intervenció quirúrgica a Europa, i un pobre alienat mental que es creu Crist, Johannes, aparentment només un càstig i un motiu d’aflicció per a la seva família. Poc després, com també vaig explicar aquí, veié Viaggio in Italia i ja vaig parlar fa uns dies de la validesa i l’actualitat del treball de Rosellini, allò que no vaig comentar és que també la reconciliació d’aquest matrimoni esgarrat mostrada per Rosellini, la il·luminació viscuda per Sanders i Bergman aturats mentre passa una processió religiosa en poblet del sud d’Italìa, és i se’ns presenta com l’escenificació d’un miracle.
Certament hom pot pensar que aquest tret comú és simplement una manifestació del Happy end que constitueix una de les convencions més extenses i ineludibles del cine comercial, almenys al període clàssic de la producció cinematogràfica . Tanmateix es fa estrany qualificar Rosellini o Dreyer d’autors comercials o negligir el fet que Chaplin prengué en aquell moment de la seva carrera decisions que no semblaven gaire adients des del punt de vista comercial. Em sembla que el final feliç respon a unes altres estratègies expressives. La diferència fonamental és que a la majoria de les pel·lícules s’esdevé quasi sempre preservant tot el possible la lògica dels esdeveniments, cosa que a les pel·lícules que assenyalo de fet no succeeix. Acceptem el final tot i saber que està mancat de tota lògica i, encara més, aquesta manca de lògica esdevé un argument. No és difícil trobar d’altres exemples, fins i tot, dins del cànon cinematogràfic més excels. Dues de les pel·lícules més sovint citades entre les millors de la història, Vertigo i The Searchers, també escenifiquen d’alguna manera la realització d’un miracle, tot i que a cap de les dues, a diferència de les esmentades, el miracle representa el final de la història. Una mena de miracle, és allò que finalment permet a Ethan superar els seus prejudicis racistes i respectar la vida de la seva neboda (filla?), un reconeixement produït de manera sobtada i que Ford mai no es preocupa per fer psicològicament necessari, ni tan sols plausible. Vertigo, com Ordet és fonamentalment la història d’una resurrecció, una falsa resurrecció si hom s’ho estima més, però viscuda pel personatge de Stewart, i per nosaltres identificats amb el seu punt de vista, com si en fos vertadera. Tant és que ens hagin donat totes les claus per entendre el desenvolupament lògic,és difícil defugir la impressió sentida per Stewart que Madeleine realment torna dels morts a la petita habitació de l’hotel de San Francisco il·luminat per una irreal llum de neon verda.
Certament no estic parlant de pel·lícules normals, sinó de pel·lícules en tots els casos extraordinàries, cimeres de l’art cinematogràfic que constitueixen culminacions de la seva potència expressiva. Si això és així, llavors hom podria concloure que allò que constitueix l’essència de l’art cinematogràfic és la seva capacitat per mostrar-nos i fer-nos creïble l’esdeveniment miraculós, un avantatge producte de la seva immediatesa representacional (cosa ben explicada per Frampton amb la seva métafora de la ment-pel·lícula). Suposo també que aquesta capacitat no fora tan remarcable sinó respongués a una necessitat especialment sentida per nosaltres, la gent que ha estat el públic dels cinematògrafs. Un món on Déu ha mort, però es segueix creient a la ciència i la gramàtica, resulta massa avorrit i allò que és pitjor: asfixiant. Una presó hermèticament tancada, on gent com Hitchcok, Rosellini, Dreyer,Chaplin o Ford ens ajuden amb el seu art a mirar per les esquerdes.

Nens

Robert Mitchum no és un tipus amb cap mena de reputació intel·lectual. Tanmateix era un home ben llegit i amb un tarannà escèptic que el podria constituir gairebé en un model d’allò cercat pels millors defensors de la filosofia pràctica (dues característiques per cert que no tenien alguns dels professors de la meva facultat, fins i tot algunes figures que escriuen a El Pais). A les seves memòries escrigué que possiblement els nens són el més important de la vida. Després de la meva breu estada a Barcelona, dedicada quasi tota ella als meus nebodets, em sembla que és difícil negar que tenia raó. Poques sensacions poden ser tan gratificants com abraçar un d’aquest petits, estesos en una posició semblant a la dels amfibis, i sentir com els tranquil·litza el batec del nostre cor o participar del seu astorament infinit i inexhaurible quan aprenen a orientar la seva vista i descobreixen que hi ha mon. Pocs sentiments però poden ser tan poderosos com la sensació de responsabilitat que semblen exigir quan t’adrecen llur mirada inquisitiva i curiosa de sers, potser encara sense consciència. però ja amb una personalitat que els identifica clarament com altres, malgrat la inevitable xerrameca familiar de si se sembla als d’aquí o als d’allà. Aquest Altre que és el fonament, com ens explicà magistralment Levinas, de la vida ètica (i tampoc fora una relat inexacte des d’allò que ens explica l’antropologia, dir que tota l’aventura de construir una civilització tingué com a causa inicial prendre cura dels nostres menuts). Els nens són així principi absolut en el sentit més fonamental del terme, però també epifanies d’allò que constitueix la nostre característica més fonamental: la vulnerabilitat; allò que d’ells ens exigeix i que mostren sense cap mena d’embuts. Una vulnerabilitat que en el fons tampoc ens abandona mai quan ens fem grans i que, com a molt, el pas dels anys ens permet aprendre a emmascarar.

Saint Paul again

Mentre passejava per la catedral de Sant Pau la setmana passada vaig recordar, tot copsant l’extrema austeritat de la decoració interior, el temps que vaig esmerçar al moviment latitudianarista quan era molt jove i preparava la meva tesi de llicenciatura sobre Locke. La connexió entre aquesta austeritat i el moviment de teòlegs preocupats en definir el cristianisme en una via racionalista i el més aliena possible a qualsevol mena d’emotivitat no semblava d’entrada gens forassenyat. Vaig mirar de trobar alguna cosa sobre la qüestió però la meva sorpresa és que la xarxa no dóna massa informació sobre el latitudianarisme. Tan sols vaig trobar un article dedicat sobretot a polemitzar. Així doncs, m’he de refiar d’allò que vaig escriure jo fa vint anys. Al meu llibre sobre locke, definia el latitudianarisme amb aquests tres trets:
· Èmfasi en la raó i la raonabilitat
· Consciència de la fal·libilitat i la limitació del ser humà.
· Ferma oposició a qualsevol creença assumida d’una manera dogmàtica.
Mai foren ben vistos per la resta dels fidels de l’església d’Anglaterra, però hi tingueren entre les seves files moltes de les figures fonamentals d’aquell temps, incloent, és clar, el mateix John Locke. De fet, aquesta era l’opció predominat a la major part dels membres fundadors de la Royal Society. La il·lustració britànica no fou feta contra la religió, sinó en una bona mesura des de la religió, tot intentant assegurar uns mínims morals, la funció essencial de la religió des del seu punt de vista, i donar arguments contra allò que consideraven principal enemic de la convivència entre els humans: l’entusiasme, el mot amb el que designaven allò que nosaltres coneixem com fanatisme o fonamentalisme.

Philosophical coaching i filosofia política

Quan al curs sobre Philosophical Coaching el professor ens demanà diverses definicions sobre la bona vida, sovint hom li exigia la matisació de per a qui? Si, per a un mateix o, en general, per a tothom. La resposta fou sempre que aquesta era una bona qüestió. Jo no estic pas tan segur. Almenys pel que puc recordar dels escrits on intervenia aquell que ell proposava com a model, Sòcrates, aquesta no hagués estat rebuda així. Més aviat als diàlegs platònic allò que es mostra sempre de molts diferents maneres és que aquesta distinció no té gaire mena de sentit. La contradicció de les propostes centrades en la revindicació d’aquesta saviesa precisament és que obliden que la filosofia no és contingentment política sinó que ho és d’una manera essencial. L’aspiració a una “felicitat” en un context abstracte no es tenen en compte els altres humans té poc d’humana. Potser és divina o, més probablement animal, però en cap cas humana.

Great expectations

Trobo al NFT l’oportunitat de veure Great expectations, un film de David Lean que no coneixia i que passa per ser una de les millors adaptacions de Dickens mai realitzades (sense tenir en compte el fet que el 95% de les pel·lícules fetes són indirectament adaptacions de Dickens). Passo una estona excepcionalment agradable al cine. Potser no és tan impressionant com per exemple, Lawrence d’ Arabia, però hi són gairebé totes les seves virtuts: l’habilitat narrativa (que li permet fer una articulació convincent i emotiva en mica menys de dues hores d’un llibre molt llarg), un sentit exquisit del paisatge i una habilitat de primer ordre triant i dirigint actors. Les virtuts són prou grans com per compensar algunes petites febleses com, per exemple, la poca credibilitat de John Mills fent el paper del jove Pip, no pas per què no fos un bon actor, sinó perquè resulta una mica massa gran pel paper. Pel contrari, resultava ben grata la presència d’un jovenívol Alec Guiness a la primera de les seves sis col·laboracions amb David Lean i d’una Jean Simmons amb molts pocs anys fent el paper de la protagonista a la seva infantesa. La pel·lícula em resultà especialment agraïda per la musicalitat del llenguatge emprat, afavorit per la perfecta dicció de tots els seus protagonistes; una diada de reconciliació amb aquest llenguatge que tant em fa patir. Per cert, pels interessats al cine del mestre anglès aquesta és la pàgina web de la seva fundació:http://www.davidleanfoundation.org/site/index.htm

Antoni Vives

Ahir sento una conferència d’Antoni Vives al centre d’estudis Canyada Blanch sobre Barcelona, identitat i Europa. El conferenciant donà una bona impressió. El seu anglès està molt per sobre de la mitjana dels intel·lectuals ibèrics que es passegen per aquestes terres i tingué l’encert d’interrompre sovint la lectura del seu text, sempre necessàriament monòtona però quan no utilitzes la teva llengua tampoc tens d’altres opcions, amb comentaris enriquidors i que posaven una nota de distensió. També fou apreciable el seu propòsit, que mantingué, d’adoptar una òptica que estigués més enllà de les picabaralles partidistes. Atès l’auditori això era de sentit comú, però sovint veus polítics que simplement semblen incapaços de fer-ho. No fou aquest el cas. La seva tesi era que Barcelona (i Catalunya) constitueixen un exemple privilegiat per a la resta d’Europa a la tasca de definir una identitat integradora i reconciliada amb un destí històric que en el cas d’Europa ja no pot ser brillant. Em sobtà l’optimisme de Vives sobre el futur del país que jo, com per exemple la Montse Guibernau també present a la taula, em vaig incapaç de compartir. És bo però que al país hi hagi de tot. Personalment penso que la integració dels nous vinguts es dóna en una situació molt diferent de la que funcionà a Catalunya quan algunes onades foren “absorbides” amb èxit. Hi ha una diferència entre la integració que es pot produir quan conviuen dues cultures que quan conviuen dues-centes , una situació on no participar de la identitat majoritària no constitueix cap mena d’excepció, sinó sovint el cas més comú. Un altre tema és si en aquesta situació el català pot exercir de llengua franca, com clarament ho és l’anglès a la multicultural Londres. Però aquesta llengua franca, en una situació com aquesta, no suposa de cap mena el fonament de cap tipus d’identitat. En tot cas sembla clar que, si mirem el passat i com subratlla sovint el President Pujol, la bona marxa de l’economia fou un element clau a la integració i ara per ara el futur econòmic del Principat, per no ser pessimistes del tot, direm que no és del tot clar. Allò que em sobtà més però de la intervenció d’en Vives fou el seu optimisme en identificar el nacionalisme català amb allò que genèricament podríem anomenar valors republicans. Una identificació que sense ser del tot arbitrària, tampoc em sembla del tot justificada històricament. Em sembla que aquí es manifesta un altre cop el nostre vici de creure’ns massa els mites que nosaltres mateixos inventem. Un dels llibres que m’agradaria escriure, tot i que difícilment em sembla que pugui tenir mai temps, fora La Ideologia Catalana, la qual és un mica més complexa del que hom sovint diu i certament no es pot reduir a ser una còpia de la francesa

La tercera hora de castellà

Parlo aquest Nadal passat amb un excompany de feina que ara viu a Catalunya; una persona de mentalitat anglosaxona i, per tant, pragmàtica. Surt el tema de la tercera hora de català i em confessa no entendre res de res. Des del seu punt de vista, allò que caldria fer fora donar a les direccions dels centres autonomia per fer allò que elles en consideressin convenients. Així mentre que la tercera hora de castellà , potser caldria a alguns barris determinats ( no gaires em penso perquè les veritables institucions educatives no desatenen gens el castellà) a d’altres caldria, pel contrari, un horari addicional de català. Haurien de ser els professionals amb un coneixement real dels alumnes i del mitjà on s’imparteix les classes els que prenguessin les decisions. En tot cas, allò que sembla lògic és que l’administració controlés les fites assolides per tal de garantir uns coneixements mínims, però preservant l’autonomia dels professionals. Tot el contrari de la nostra tradició molt inclinada a dictar normes però poc amant d’exigir resultats (“nostre” aquí podeu llegir-ho tant en clau catalanista com espanyolista, perquè en aquest sentit no soc capaç de veure diferència entre totes dues administracions) Tot plegat, sembla tant de sentit comú que és difícil de discutir. Possiblement però, hi ha per part del meu excompany un bon número de supòsits falsos, els més importants dels quals passa per pensar que la qüestió té alguna cosa a veure amb allò que haurien de saber els “nens”.

Llengües de primera

Llegeixo a The Guardian una informació sobre alguns avenços importants fets per la medicina xinesa que sembla estar molt per endavant dels americans en els mètodes per guarir alguns tipus de càncer (curiosament un dels motius que s’apunten és la més relaxada deontologia del professionals xinesos que no tenen gaire problemes en experimentar amb els seus pacients, ja que aquest no posaren cap plet contra ells). Els americans no s’ho prenen gaire bé i el diari reflectia una acusació contra els xinesos d’amagar informació. El fet, però, és que les tècniques en qüestió havien estat publicades en revistes de medicina xineses que, com sembla bastant natural, publiquen en xinés (el qual, per cert, és l’idioma més parlat del món). Però és clar que això no compta perquè publicar en una llengua diferent de l’anglesa és el mateix que no publicar, almenys des del punt de vista d’aquests científics americans. Certament hi ha llengües de primera i llengües de segona, llengües que has de demanar perdó per no parlar-les i llengües que, a l’inrevés, has de demanar perdó per parlar. Això si, part del cofoisme local pensa que es complementen ......

Catalunya des de Londres

Divendres dino al cafe garcia, on tenen premsa espanyola. Com que estic sol i no tinc pressa, em llegeixo a fons La Vanguardia. La impressió és del tot depriment. Quan miro els diaris per Internet tot va com molt més ràpid i em fa menys efecte. No sembla que el país tingui gaire futur. Dissabte The Guardian dedica les pàgines centrals del suplement de cultura a Barcelona, amb motiu de l’exposició que el MET neoiorquí exhibirà aquesta primavera. Robert Hughes recorda i argumentà amb riquesa i seguretat que Barcelona va estar en el seu moment més gloriós una de les capitals artístiques d’occident. Gaudi, Casals, Picasso,Miró i Dalí són els cinc “catalans universals” on es fonamenta la seva disquisició i certament molt poques ciutats han estat simultàniament el bressol de gent d’aquesta categoria. Les arrels de la nostra mediocritat no són, així, del tot històriques. Tanmateix el fet cert és que la major part de l’article es centra a Gaudi, el qual es caracteritzà, segons Pla, per no compartir cap tret amb els seus contemporanis; per ser, en quasi tots els sentits, la seva perfecta antiimatge. Potser però això tampoc és inhabitual i Nietzsche tenia raó quan deia que qualsevol país es salva sempre per les seves excepcions.

Sir Christopher Wren

Lector, si monementum requires circumspice, ( lector, si cerques un monument mira al teu voltant) aquest és l’epitafi escrit a la senzilla tomba de Sir Christopher Wren a Saint Paul’s Cathedral. Feia setze anys que no entrava a l’interior d’aquest edifici que em va impressionar molt quan el vaig veure de jove. Fonamentalment perquè aquesta catedral és un dels edificis religiosos on la presència de qualsevol entitat celestial té menys pes. La impressió que vaig tenir llavors era que l’objecte d’adoració real era l’imperi britànic ( el qual al capdavall també podia ser vist com la màxima expressió de la saviesa de la divina providència. Quina millor benedicció per a la resta de la humanitat que ser governat per anglesos! els sers més propers a la divinitat com oportunament ens recordà Sean Connery a The man who would be king) i tot que certament hom em pot acusar d’exagerat tampoc estic del tot allunyat de la realitat. M’agrada molt aquesta catedral perquè és un edifici on encara es conserva el flaire i el sentiment de l’època en que va ser construït, un dels millors moment des del meu punt de vista viscut per la humanitat,encara que la destrucció del seu legat sigui el passatemps de les ments més brillants de la meva generació i les que m’han precedit. M’agradà també Wren, un home que fou, com correspon a un bon il·lustrat, no només un arquitecte sinó també astrònom i metge, (fou dels primers a investigar com es podrien dur a terme transfusions de sang). Com a arquitecte, la desgràcia dels seus ciutadans fou la seva fortuna. El gran incendi de Londres li permeté imposar les seves idees estètiques arreu de la ciutat. Quasi tot el que va fer és manté dempeus, a part de Sant Pau, més de cinquanta esglésies, que constitueixen una part fonamental del legat de la ciutat i una de les parts més definidores de la seva imatge. Sant Pau és però la seva gran obra i, tot i que té una part secundària al trànsit turístic actual, constitueix d’alguna manera el cor de Londres. És el lloc més adient per rememorar la gran epopeia d’aquesta ciutat: la seva resistència al blitz alemany. Sant Pau esdevingué llavors el símbol de la nació i Churchill considerà una prioritat mantenir-la en pau. Una guàrdia permanent de bombers romangué a l’edifici i el conservà malgrat que fou el blanc dues vegades de les bombes alemanyes. La única novetat afegida des de que vaig entrar-hi és precisament el memorial a Chrcuhill, una porta que suposa l’entrada a la cripta i que està en línia recta amb els monuments dedicats als dos altres grans herois anglesos: Nelson i Wellington. L’acumulació de figures prominents enterrades a la cripta només pot rivalitzat amb el Panteó francès. El darrer monument commemoratiu que he visitat ha estat el de T.E. Lawrence, una figura també singular de la que ja he parlat en aquest dietari.

L'intendent Samsho

Sansho Dayu fou el film guanyador del lleó de plata al festival de Venècia l’any 1954. Ahir vaig tenir l’oportunitat de reveure’l per primera vegada en versió original, perquè només l’havia vist amb un dels dissortats doblatges infligits per TVE al programa de J.L. Garci. No recordava gairebé res de la trama, però sí molt clarament d’algunes imatges: fonamentalment la mort de la noia protagonista, el seu suïcidi filmat amb una delicadesa i pudor insuperable, i la conclusió final amb la reunió deu anys després dels dos únics supervivents de la família, plorant en una platja solitària, com si haguessin patit tot el dolor de l’univers. Com altres films dels que aquí o a d’altres llocs he tingut l’ocasió d’escriure, Mizoguchi ens parla essencialment de la maldat del mon. Però més que d’una vessant gnòstica, cal parlar aquí d’un compromís moral. L’arrel del mal és fonamentalment l’avarícia i l’egoisme humà. El film fora recomanable per il·lustrar qualsevol acció educativa sobre la qüestió de l’esclavatge si fos possible projectar un film japonès dels anys cinquanta a un alumne actual. Però no només és això. Per a molts, Mizoguchi ha estat un dels directors que millor ha sabut copsar l’univers i la intimitat femenina i aquesta pel·lícula no és pas una excepció. Si un personatge sobresurt és el de la germana Anzu, la sostenidora i redemptora moral del seu germà, sense cap mena de dubte un dels personatges més admirables de la història del cinema. Segurament Mizoguchi ha estat qui millor ha sabut combinar millor les possibilitats del cinema, el seu caràcter de suport narratiu, amb l’estètica japonesa. La bellesa del paisatge és el contrapunt perfecte a la brutalitat i la crueltat de la peripècia dels dos joves germans, tot proclamant la innocència de la naturalesa.

Viaggio in Italia

Des de que m’he llevat fa tres hores i mitja esta nevant. No he mirat encara les notícies però imagino que la situació serà caòtica. Només se de cert però, que la Bakerloo line pràcticament no funciona. Avui no treballo al matí i puc dedicar-me a veure caure la neu des de la finestra de la sala on treballo. La neu em fa pensar a la pel·lícula que vaig veure ahir al NFT, Journey to Italy, on certament no es veu la neu però hi ha una clara referència literària a un conte on aquest fenomen meteorològic juga un paper important, the dead. El matrimoni protagonista es diu precisament Joyce i a la seva peripècia hi té un paper fonamental un jove poeta ja mort que estigué enamorat del personatge d’Ingrid Bergman. No conec gaire bé el cine de Rosellini i això és segurament un buit que en algun moment haurà de ser omplert. El seu viatge en Italia és certament l’obra d’un cineasta que estava molt per endavant del seu temps. Com deia el meu germà, en Xavi, ahir en una conversa telefònica, és clar que les moltes hores esmerçades pels joves crítics de Cahiers veient les seves pel·lícules no foren debades. Moltes de les idees utilitzades per Godard són clarament presents en aquest film: des del refús a la utilització d’un guió articulat literàriament a la utilització de tràvelings subjectius com el que obre la pel·lícula que Godard, copià a la seva primera pel·lícula. Personalment allò que més m’interessa és com a aquest treball de Rosellini, és palès, una de les idees de Frampton, que aquest semblava definir com el summum de la modernitat. Journey to Italy és certament una narració, però també un documental sense pretensions d’objectivitat i, per això, és un assaig. Un documental no tant sobre Itàlia, com diu un títol possiblement simplificador per raons comercials, com d’una certa idea d’ Itàlia que només es pot trobar a la ciutat de Nàpols. És difícil imaginar una presentació feta amb més amor que la que apreciem quan Rosellini ens mostra el Vesubi, la illa de Capri, Pompeia o el museu d’antiguitat greco-romanes. Rosellini però va més enllà i en un cert moment el subjecte de la seva història esdevé allò que avui anomenem el xoc de civilitzacions: la repressió anglosatxona versus el catolicisme on la presència dels instints de vida i de mort és presenten de manera més poderosa sense atenuants. En un altre ordre de coses voldria destacar la presència d’aquest gran actor i personatge que fou George Sanders, el qual tingué l’acudit d’acabar els seus dies a Castelldefels i senyalar que si bé la pel·lícula és ara mateix més moderna que la major part de les estrenades a les pantalles, el mon que mostra és un mon prou envellit i llunyà a nosaltres: un món preturístic on el matrimoni anglès pot sentir una sensació de total estupor envers un plat de espagueti. Hi ha però un element que no ha variat gens des de llavors i és l’aboluta incapacitat mostrada pel personatge de Sanders, bon representant dels anglesos en general, per entendre’s amb algú que no parla la seva llengua. Del final de la pel·lícula extraordinari en parlaré un altre dia.

Philosophical coaching (II)

Més que un diàleg amb gent interessada teòricament, l’objectiu del seminari era purament comercial, fer-ne clients, per la qual cosa, varem haver de fer alguns exercicis de valoració de la pròpia vida del tipus que faries si et quedessin sis mesos de vida, com t’agradaria ser quan tinguis vuitanta anys al teu balancí, etc. No vaig poder deixar de fer-los tot i que certament no m’era una tasca agradable. M’és certament incòmode fer reflexions personals en aquesta mena de context, potser per un exagerat sentit del pudor i també perquè no estic gens convençut de la definició d’objectius ( que en el mon de l’ensenyament és la tasca preferida dels que no volen fer res). Tot plegat, i obligant-me a l’auto-reflexió, em sembla que tot i tenir problemes com tothom, la vida que faig és la millor que puc dur. El problema és que sovint no me’n recordo. El Sòcrates que fa falta sobretot llavors és que ens advertia de la importància de recordar. De fet, aquesta mena de resposta és la més apropiada per a un filòsof, si, com ens van ensenyar Spinoza o Nietzsche, cal aprendre a estimar el destí. Ara bé, és també evident que una idea com aquesta no és fàcil de comercialitzar.

Philosophical coaching

Dissabte passat vaig fer un curs sobre “philosophical coaching” de només un dia a City Lit. Com que al meu darrer any a Barcelona, vaig treballar sobre la qüestió, tenia curiositat per veure com l’enfocaven a aquestes terres. El professor Tim le Bon és un individu que treballa professionalment la qüestió i ens oferí un curs amb tres referències teòriques bàsiques: Sòcrates, Frankl i Nietzsche A la bibliografia bàsica hi havia, a més d’ell mateix, l’inevitable Marinoff, alguns autors que no coneixia i Pierre Hadot com la figura més respectable (sense comptar-hi Bertrand Russell, el qual certament no tinc molt clar que feia en aquella companyia). Personalment, vaig notar a faltar Achenbach, però em sembla que no ha estat traduït a l’anglès. Allò que em resultar més sorprenent fou el tractament de la figura de Sòcrates, posat en analogia amb allò que avui en dia seria un personatge dels media o un professor universitari. El Sòcrates que jo recordo dels diàlegs de Plató és més aviat tot el contrari. En cap cas, algú que parla indiscriminadament, sinó algú que sempre mira de triar els seus interlocutors i que en cap cas va a l’agora a trobar algú amb qui discutir com si s’estigués a Hyde Park Corner. Una referència curiosa també perquè , atesos els problemes pels quals la gent busca respostes, no sembla que Sòcrates sigui la millor resposta. Al capdavall Sòcrates és una figura sempre desplaçada, més aviat un perdedor, que no pas el guanyador que tothom ha estat ensenyat a aspirar ser. Probablement el fet decisiu és que al discurs del Tim, que jo recordi, mai es va esmentar la paraula veritat. És cert que la filosofia cerca la bona vida, però si oblidem que aquesta ha de tenir alguna mena de relació amb aquest terme, llavors és difícil de copsar el possible avantatge de la filosofia sobre les drogues més econòmiques i accessibles. Tot plegat resulta tot una mica xocant per a un vell cartesià com jo que, pensa que de metafísica, llegiu filosofia, se n’ha de fer només unes poques hores a l’any. Si no és el cas que considerem que hi ha molts nivells de filosofia i que al capdavall només es tracta de respectar les regles més bàsiques de la lògica en el nostre discurs quotidià. Això, com explicà Aristòtil, no és encara Filosofia però en té molt a veure. N’és el pas previ i imprescindible per ser sinó un filòsof, si un tipus coherent. Potser aquest aprenentatge i un mínim entrenament que ens permeti destriar entre impulsos sentimentals i determinacions racionals fora una definició mínima però plausible i enraonada d’una filosofia pràctica.

El Rei Asoka

Un dels passatemps no especialment interessants però freqüents entre els llegidors i comentadors de filosofia, ha estat el d’esbrinar qui ha estat la figura històrica més propera a encarnar la figura ideal del filòsof-rei. En un hipotètic ranking probablement el primer lloc estaria ocupat per l’emperador romà Marc Aureli. Una proposta plausible i menys freqüent, ja que hom tendeix poc a mirar envers l’est és la del rei Asoka, un dels monarques que va gaudir de més poder als sots-continent hindú als voltants dels segle III a.c. Les narracions que expliquen el seu regnat, diuen que després d’un primer període d’eixamplament del seu imperi, pels mitjans habituals com s’eixampla un imperi, li sobrevingué un penediment sincer i des de llavors la seva preocupació fonamental fou prendre cura de la millora de la vida dels seus súbdits, tant a nivell espiritual com a nivell material. Per assolir la segona fita construí diverses obres públiques com allotjament per peregrins i va donar suport a l’ajut mèdic per sers humans i animals (essent així el primer predecessor de la seguritat social en un sentit més avançat que el de la nostra època. Els nostres estats ens procuren metges gratuïts però no pas veterinaris). Per la segona finalitat promogué la vida religiosa, però en un sentit certament tolerant, perquè tot i que ell fos budista, afavorí igualment les comunitats jainistes o brahamàniques. És probable que fos el primer monarca que abolís la pena de mort i és segur que prohibí la tortura i que a la seva època final prescindí de les grans expedicions de caça i dels sacrificis massius d’animals propis de la tradició hindú. També instituí un sistema d’ajut econòmic pels presoners que ja haguessin complert la seva pena, anticipant-se en dos mil anys als defensors de la reinserció social. Malauradament el seu regnat no tingué continuïtat.

Gordon Square 46

Passo alguns dissabtes al matí dedicat a la feixuga tasca de millorar la meva escriptura en anglès. M’he apuntat a un curs de Birbeck sobre escriptura de l’anglès acadèmic on m’expliquen aquelles coses que hauria de saber. El curs té lloc al número 46 de Gordon Square, una bonica plaça amb jardí interior, rodejada de cases amb terrassa a l’estil victorià. La casa és un lloc amb prou història per fer-la interessant en ella mateixa. Durant tres anys fou ocupada per la família de l’erudit Leslie Stephen, a la qual pertanyia la famosa escriptora Virginia Wolff (nascuda Stephen).Hi visqué tres anys fins el matrimoni de la seva germana, quan es mudaren ella i el seu germà Adrian. Fou el començament per tant de la seva vida a Bloomsbury. Vanessa, la germana, romangué fins el 1916, quan deixà Londres per anar a viure a Sussex. El següent ocupant de la casa fou també una figura important: John Maynard Keynes, el qual hi visqué trenta anys, fins la seva mort. Precisament aquesta darrera setmana un documental de la BBC es centrava als darrers mesos de l’economista britànic totalment dedicats a una tasca que finalment no va poder dur a terme: convèncer als Estats Units de lliurar un gran emprèstit per ajudar a la recuperació d’un Regne Unit devastat per la segona guerra mundial. Keynes no fou capaç de mobilitzar una opinió pública americana poc confiada en un govern que es definia com a socialista, malgrat comptar amb l’ajut manifest d’una personalitat tan poca sospitosa d’esquerranisme com l’ex-premier Winston Churchill. Poc després de la seva mort, l’escenari canviaria amb el desenvolupament del pla Marshall, però aquesta ja és una altra història. Poc després de la seva mort l'edifici fou adquirit per la Universitat de Londres.

The long good-bye

Avui els diaris anaven plens de notícies entorn de la descomposició del govern de Blair, un procés que dura ja molt temps, des de les darreres eleccions on els laboristes obtingueren la majoria absoluta de manera paradoxal, ja que les xifres de vots foren de les més escarransides de la seva història. És un llarg adéu però en aquest cas jo no diria que sigui per algú que ni tan sols mereixia una salutació. Blair és la figura política més important a Europa dels darrers anys per la seva capacitat d’iniciativa i lideratge, tot i que quan el seu final s’acosta no deixà resultats gaire tangibles. Ara mateix, només hi ha dues raons per mantenir-lo a Downing Street: una, personal, arribar als deu anys com a primer ministre, l’altra, de partit, carregar-li el mort de les eleccions de la propera primavera, poc prometedores pel seu partit. Fora d’això és la imatge perfecte del “lame duck” en tots els ordres. En tot cas, les notícies dels darrers dies semblen implicar que el seu final no serà del tot honorable, ja que tirà endavant la investigació sobre la presumible venda de llocs a la cambra dels Lords. Aquí, al Regne Unit tampoc ha estat ben resolt el problema de la financiació dels partits. Un problema que quan surt a la premsa em sembla que es tracta de manera força superficial, tot compadint els pobres partits que no poden front a les despeses que la modernitat i la contemporaneïtat exigeixen. Al capdavall, sovint sembla insinuar-se que hi haurà d’haver un major finançament públic de les campanyes electorals. Allò que ningú sembla plantejar-se és la licitud i la pertinència de les campanyes electorals: qui obre un sobre amb propaganda electoral? Qui ha decidit el seu vot mirant un cartell amb fotos massa palesament retocades i eslògans gairebé per a oligofrènics? En el fons, tinc la impressió que la finalitat real de les campanyes electorals és donar feina a determinades agències publicitàries. Com passa sovint cal invertir allò que generalment es considera com a causa i efecte i el resultat real és el manteniment a càrrec de tothom d’una de les oligarquies més improductives que hagin existit mai: la formada per aquest conjunt difós on es troben polítics i manipuladors de la informació diversos (al nostre país, molt clarament, la classe periodística).

budisme

Després del curs sobre hinduisme, el meu tema d’estudi ara és el Budisme. Hi ha un cert consens entre els estudiosos de l’origen d’aquesta doctrina de pensament, que no fora exacte anomenar filosofia, del seu caràcter de desafiament envers la tradició predominant al seu moment d’origen: la visió del món brahamànica fundada als Vedes (tot i que segurament fou un desafiament menys radical que el plantejat a la mateixa època pel Jainisme, però al capdavall més reeixit) La història del Buda planteja un contrast entre dues concepcions radicalment oposades: la de l’exiliat voluntari i la de l’home que cerca la seva satisfacció vital als plaers i les alegries de la llar. La primera és la defensada pel budisme, la segona per la religió tradicional hindú i és finalment qualificada com essencialment insatisfactòria; inferior esperitualment a allò propugnat pel Buda. La contraposició em sembla interessant perquè diria que aquí s’expressa un dels més fonamentals drames causats per la composició polimòrfica de l’esperit humà; un drama originat segurament al neolític quan s’inventà l’agricultura i aparegué una possibilitat nova, còmoda i convenient: la d’ésser sedentari,que tanmateix i malgrat això per a molts constitueix una negació de les possibilitats de vida més pròpies i idiosincràtiques. En un sentit paral·lel al de la famosa contraposició entre platonisme i aristotelisme, també aquí es troben dues de les possibilitats humanes més fonamentals, dues possibilitats en conflicte forçós que a la nostra època, o a la dels nostres pares, per ser més exacte on millor ha estat expressat ha estat precisament als westerns.