Philosophical coaching

Dissabte passat vaig fer un curs sobre “philosophical coaching” de només un dia a City Lit. Com que al meu darrer any a Barcelona, vaig treballar sobre la qüestió, tenia curiositat per veure com l’enfocaven a aquestes terres. El professor Tim le Bon és un individu que treballa professionalment la qüestió i ens oferí un curs amb tres referències teòriques bàsiques: Sòcrates, Frankl i Nietzsche A la bibliografia bàsica hi havia, a més d’ell mateix, l’inevitable Marinoff, alguns autors que no coneixia i Pierre Hadot com la figura més respectable (sense comptar-hi Bertrand Russell, el qual certament no tinc molt clar que feia en aquella companyia). Personalment, vaig notar a faltar Achenbach, però em sembla que no ha estat traduït a l’anglès. Allò que em resultar més sorprenent fou el tractament de la figura de Sòcrates, posat en analogia amb allò que avui en dia seria un personatge dels media o un professor universitari. El Sòcrates que jo recordo dels diàlegs de Plató és més aviat tot el contrari. En cap cas, algú que parla indiscriminadament, sinó algú que sempre mira de triar els seus interlocutors i que en cap cas va a l’agora a trobar algú amb qui discutir com si s’estigués a Hyde Park Corner. Una referència curiosa també perquè , atesos els problemes pels quals la gent busca respostes, no sembla que Sòcrates sigui la millor resposta. Al capdavall Sòcrates és una figura sempre desplaçada, més aviat un perdedor, que no pas el guanyador que tothom ha estat ensenyat a aspirar ser. Probablement el fet decisiu és que al discurs del Tim, que jo recordi, mai es va esmentar la paraula veritat. És cert que la filosofia cerca la bona vida, però si oblidem que aquesta ha de tenir alguna mena de relació amb aquest terme, llavors és difícil de copsar el possible avantatge de la filosofia sobre les drogues més econòmiques i accessibles. Tot plegat resulta tot una mica xocant per a un vell cartesià com jo que, pensa que de metafísica, llegiu filosofia, se n’ha de fer només unes poques hores a l’any. Si no és el cas que considerem que hi ha molts nivells de filosofia i que al capdavall només es tracta de respectar les regles més bàsiques de la lògica en el nostre discurs quotidià. Això, com explicà Aristòtil, no és encara Filosofia però en té molt a veure. N’és el pas previ i imprescindible per ser sinó un filòsof, si un tipus coherent. Potser aquest aprenentatge i un mínim entrenament que ens permeti destriar entre impulsos sentimentals i determinacions racionals fora una definició mínima però plausible i enraonada d’una filosofia pràctica.