budisme

Després del curs sobre hinduisme, el meu tema d’estudi ara és el Budisme. Hi ha un cert consens entre els estudiosos de l’origen d’aquesta doctrina de pensament, que no fora exacte anomenar filosofia, del seu caràcter de desafiament envers la tradició predominant al seu moment d’origen: la visió del món brahamànica fundada als Vedes (tot i que segurament fou un desafiament menys radical que el plantejat a la mateixa època pel Jainisme, però al capdavall més reeixit) La història del Buda planteja un contrast entre dues concepcions radicalment oposades: la de l’exiliat voluntari i la de l’home que cerca la seva satisfacció vital als plaers i les alegries de la llar. La primera és la defensada pel budisme, la segona per la religió tradicional hindú i és finalment qualificada com essencialment insatisfactòria; inferior esperitualment a allò propugnat pel Buda. La contraposició em sembla interessant perquè diria que aquí s’expressa un dels més fonamentals drames causats per la composició polimòrfica de l’esperit humà; un drama originat segurament al neolític quan s’inventà l’agricultura i aparegué una possibilitat nova, còmoda i convenient: la d’ésser sedentari,que tanmateix i malgrat això per a molts constitueix una negació de les possibilitats de vida més pròpies i idiosincràtiques. En un sentit paral·lel al de la famosa contraposició entre platonisme i aristotelisme, també aquí es troben dues de les possibilitats humanes més fonamentals, dues possibilitats en conflicte forçós que a la nostra època, o a la dels nostres pares, per ser més exacte on millor ha estat expressat ha estat precisament als westerns.