Philosophical coaching (II)

Més que un diàleg amb gent interessada teòricament, l’objectiu del seminari era purament comercial, fer-ne clients, per la qual cosa, varem haver de fer alguns exercicis de valoració de la pròpia vida del tipus que faries si et quedessin sis mesos de vida, com t’agradaria ser quan tinguis vuitanta anys al teu balancí, etc. No vaig poder deixar de fer-los tot i que certament no m’era una tasca agradable. M’és certament incòmode fer reflexions personals en aquesta mena de context, potser per un exagerat sentit del pudor i també perquè no estic gens convençut de la definició d’objectius ( que en el mon de l’ensenyament és la tasca preferida dels que no volen fer res). Tot plegat, i obligant-me a l’auto-reflexió, em sembla que tot i tenir problemes com tothom, la vida que faig és la millor que puc dur. El problema és que sovint no me’n recordo. El Sòcrates que fa falta sobretot llavors és que ens advertia de la importància de recordar. De fet, aquesta mena de resposta és la més apropiada per a un filòsof, si, com ens van ensenyar Spinoza o Nietzsche, cal aprendre a estimar el destí. Ara bé, és també evident que una idea com aquesta no és fàcil de comercialitzar.