L'intendent Samsho

Sansho Dayu fou el film guanyador del lleó de plata al festival de Venècia l’any 1954. Ahir vaig tenir l’oportunitat de reveure’l per primera vegada en versió original, perquè només l’havia vist amb un dels dissortats doblatges infligits per TVE al programa de J.L. Garci. No recordava gairebé res de la trama, però sí molt clarament d’algunes imatges: fonamentalment la mort de la noia protagonista, el seu suïcidi filmat amb una delicadesa i pudor insuperable, i la conclusió final amb la reunió deu anys després dels dos únics supervivents de la família, plorant en una platja solitària, com si haguessin patit tot el dolor de l’univers. Com altres films dels que aquí o a d’altres llocs he tingut l’ocasió d’escriure, Mizoguchi ens parla essencialment de la maldat del mon. Però més que d’una vessant gnòstica, cal parlar aquí d’un compromís moral. L’arrel del mal és fonamentalment l’avarícia i l’egoisme humà. El film fora recomanable per il·lustrar qualsevol acció educativa sobre la qüestió de l’esclavatge si fos possible projectar un film japonès dels anys cinquanta a un alumne actual. Però no només és això. Per a molts, Mizoguchi ha estat un dels directors que millor ha sabut copsar l’univers i la intimitat femenina i aquesta pel·lícula no és pas una excepció. Si un personatge sobresurt és el de la germana Anzu, la sostenidora i redemptora moral del seu germà, sense cap mena de dubte un dels personatges més admirables de la història del cinema. Segurament Mizoguchi ha estat qui millor ha sabut combinar millor les possibilitats del cinema, el seu caràcter de suport narratiu, amb l’estètica japonesa. La bellesa del paisatge és el contrapunt perfecte a la brutalitat i la crueltat de la peripècia dels dos joves germans, tot proclamant la innocència de la naturalesa.