3/31/2007

La crisis dels hostatges i Monty Python

Com que l'altre dia el Ramon esmentava Monty Python tot comentant les imatges dels fonamentalistes islàmics de Channel 4, he pensat que potser fora una bona cosa reproduir l'article que un dels Monty Python (Terry Jones, el que feia de "verge Maria" a The life of Brian) publica avui a The Guardian sobre la crisi dels hostatges britànics:
http://www.guardian.co.uk/commentisfree/story/0,,2047128,00.html
Jo personalment hi estic bastant d'acord i em sembla que amb els anys Mr. Jones no ha perdut gens del seu sentit de l'humor

Etiquetes de comentaris: ,

3/30/2007

Get Carter

Get Carter és un film dirigit per Mike Hodges el 1971. És una pel·lícula horrorosament filmada, amb una història no gaire interessant i a més mal explicada. Tanmateix, aquesta nit l’he seguit més aviat embadocat fonamentalment per dues raons. En primer lloc, pel retrat tenebrós de l’Anglaterra del 70 i en concret de la ciutat on té lloc l’acció, Newcastle, que apareix completament diferent a com la vaig veure fa uns mesos. Llavors, encara era un ciutat marcada per una vida industrial i un predomini de la presència de la classe obrera. Tot i que la pel·lícula és una història de gangsters i no té pretensions documentals, tot aquesta manera de viure que ja ha passat avall queda molt bé reflectida. Una de les comprovacions que he estat fent aquests tres anys, és que el famós endarreriment que caracteritzava Espanya als 70 té un cert component mític. A d’altres països d’Europa també dominava una manera de fer i ser-hi al món més aviat “cutre”. La raó fonamental per veure la pel·lícula és, però, el seu protagonista Michel Caine. La pel·lícula és certament molt pitjor que la pitjor que fes Bogart, però Caine no té res a envejar-li, més aviat, diria que té més presència i més sentit de l’humor. És clar que estava en un molt bon moment perquè aquell mateix any fou nominat a l’Oscar pel paper de Milo Tindellini (tindell) a un film gens menor, The Sleugth de J.L.Manckziewick. Tanmateix, per Caine no hi ha hagut mai mals temps. Al seu darrer film The Prestige, encara segueix sent el centre de totes les escenes on surt, malgrat el caràcter secundari del seu paper.

Etiquetes de comentaris: , ,

The resistance and remembrance day

Aquest any hi ha dos centenaris importants pel Regne Unit. El primer és la commemoració del tercer centenari de la unió amb Escòcia, el segon, el 200 aniversari de l’abolició del comerç d’esclaus. Com ara per ara la unió està potser en el pitjor moment des de fa 200 anys i una possible independència dels escocesos és una possibilitat real les celebracions oficials han estat dirigides envers el segon esdeveniment. Així diumenge passat, va tenir lloc al museu britànic The resistance and remembrance day. Fou un acte certament espectacular. Les parts més importants es van desenvolupar al pati central redissenyat fa pocs anys per Foster, un espai d’una qualitat arquitectònica incomparable. El Museu posà tota la seva capacitat per la commemoració. Hi hagueren diverses xerrades fets per personal especialitzat, moltíssimes lectures de textos relacionats amb la qüestió de l’esclavatge, actuacions musicals i diverses performances, grups de discussió i projecció de nombrosos films, a més de tallers d’activitats infantils. Feia difícil triar perquè a cada moment estaven passant simultàniament quatre o cinc coses. Nosaltres varem podem veure la instal·lació de l’artista Africà Romuald Hazoumé, la bouche du roi (nom d’una platja africana que era un els centres principals del mercat d’esclaus). La instal·lació representa una vaixell dels que feien aquest comerç reconstruït amb elements propis de la situació actual d’aquelles terres, fonamentalment bidons de petroli, utilitzats per fer contraban. Sentirem també la xerrada d’un antropòleg on a partir d’un tambor exposat habitualment a la sala 35 ens introduí a la importància d’aquests instruments en la cultura de resistència dels esclaus. Varem sentir també un petit concert de Khora, un instrument que no havia vist mai i que està a mig camí entre l’arpa i la guitarra, més propera a la primera pel seu so, mes a la segona per la seva forma. L’acte final un cop acabaren tots aquests aplegà la gent a l’espai central. Hi hagué l’actuació d’un grup de Gospel,la intervenció de diverses personalitats que saludaren el públic present, començant pel premi nobel de literatura Wola Solyinka. El to de les salutacions fou correcte. Reivindicatiu però defugint el major pecat de la població negra britànica: l’auto- condescendència. Hi hagué dues presències especials amb un missatge gravat expressament per l’acte: la del futur premier Gordon Brown, el qual es pronuncià sobre l’esclavatge sense demanar perdó com li havia estat demanat, i la de Nelson Mandela, que fou segurament el moment més emotiu de l’acte.

Etiquetes de comentaris: , ,

3/29/2007

La identitat al primitiu budisme

Sense res millor a dir, introdueixo el meu darrer treball sobre la noció de identitat permanent al primitiuu budisme. En concret, comparo algunes ideas de les questions del Rei Milinda amb nocions del Chandogya Upanisad


I
The second book of the questions of the King Milinda contains one description of the self, where this notion is compared with a chariot. It is one of the most famous and quoted passages of the Buddhist literature. Nâgasena, the monk who is introducing the Buddhist point of view, analyzes what is a chariot and establishes that whatever it could be it, it must be different from the pole, the axle, the wheels or any of the different material parts, which compound it. None of these parts is the chariot and there is nothing outside them which could be the chariot[1]. In the same way, none of the constituents of a being must be identified with a self. Nâgasena does not coincide neither with his hair, his nails or any other part of his body nor with his ideas, sensation or consciousness[2] A being is a way of coexistence of the khandhas, and there is nothing more just as there is no chariot beyond the coexistence of its several parts[3].
The question seems to be very meaningful for the monk, which if fact induces the enquiry, presenting himself as Nâgasena, but highlighting that these is only a designation in common use, a name. No permanent individuality is involved in the matter, he says. This point is considered quite astonishing by the king and later we will have to come back about this astonishment. Now it is important to remark that if Nâgasena is eager for starting this enquiry, it is because he must consider it as leading to a very important point of his teaching. Certainly, that there is no self is the third point of the most common Buddhist theory of reality which is deeply interwoven with the second, there is noting permanent, and therefore is the real cause of the first: everything (all compound things) are unsatisfactory[4]. There is no doubt that Nâgasena is aware of the fact that through this notion is presenting one of the features which made a difference between his doctrine and most of the previous conceptions. The image of the chariot does not seem to have been chosen in a random way. Peter King[5] remembers that this analogy had already been used in the Katha Upanishad. However in this text it is used just to defend the opposite point of view[6]: the existence of a permanent self[7]. In fact, the point is really crucial because, as we will explain later, without the acceptance of the no-self doctrine it is impossible to find out the way to liberation or rebirth, which is actually the only aim on the Buddhist doctrine. Furthermore, we can say that if we understand what does this lack of self means, we will have understood what it is reality from a Buddhist point of view, although Buddhism is not a philosophy, according to the western point of view, and does not intend to attain theoretical goals. Anyway, a possible danger is to understand what Nâgasena is saying in a completely literal, and therefore nihilistic, view. According to the text, to deny that there is a self could be not less absurd that to refuse the fact that chariots can exist. What is really denied is its permanence, not the being itself. The chariot in which the king Milinda has travelled is not a fiction created by the mind, but it depends only on the parts which once assembled compound this reality. Nothing different of them could be found. Something analogous is the case with the human being, which is finally the assembling of different, changing and moving elements, revealed in each case by the lived experience[8].
From my point of view, what has been denied is something very similar to the notion which was called substance by Aristotle. This point of view could be reinforced in the following passages of the book. So, in the dialogue between Nâgasena and Anankataya, Nâgasena replies to the idea of the second that the soul is the inner breath which comes and goes, that there is no soul in the breath, as there is no soul in a trumpet[9]. Here the emphasis is focused on what is substantial and permanent. Later, is the the King who asks for the soul, introducing an analogy between the soul and himself sitting in his palace and looking through the windows[10]. The analogy is denied by Nâgasena, who says that if this were the case, then it would be possible to perceive indiscriminately any quality with any organ. In different ways, it concludes in each case that the powers are not united one to another indiscriminately[11]. The core of the argument developed by the monk is stated clearly by Gethin when he says that the first argument against the self is that there is not inner controller[12]Although probably the argument most coincident with the point of view which we have tried to defend is the third used by Gethin, when he talks about the meaningless of the term self, every time that this term come up apart from concrete and particular experiences[13]. The only feature that seems to belong properly to the self is its elusiveness[14]. Anyway, it is worth to consider the point of view introduced by scholars as Williams or Harvey[15], when they remember us that one of the main characteristics of Buddhism is its refusal of metaphysical questions. The question about the self is useless, if it is not in the way to Nirvâna. In fact, the defence of speculative points of view is explicitly rejected. Buddha is a physician more than a philosopher as it is illustrated in the image of the man wounded by an arrow[16]. As Hamilton says, the problem for Buddhism is how things, and human being is not an exception, operate, not what they are[17].
II
The objection posed by the king, when he hears Nâgasena describing his self as a void sound, has a moral meaning. Without self a moral life seems completely impossible. There would not be difference between merit and demerit; there would be the same to be an Arahat or a murder[18]. The answer of Nâgasena, the aforementioned image of the chariot, is not a direct answer to this question, whose only possible answer is introduced in the next section, when Nâgasena faces the question put by the king, how many years of seniority has him, using the notion of causality[19]. In fact what has been said by Nâgasena, the rejection of the permanency of the self, has a deep moral sense. One of the aims of the doctrine is to avoid, to cut off from the root, every form of selfishness. This is the main tool to accomplish the overcoming of attachment. Going on, It is in I:5, when the dialogue between Nâgasena and the king starts again, where the King asks him directly about his way of life: renunciation[20], which was not new at that time, but it continued to be one of the most distinctive features of the Buddhist movement. This way of life was fiercely opposed to the traditional point of view, that is to say the vedic, about how should we live and obviously it has to awake the perplexity of a king, who although with intellectual interests has a very different choice about his life. Williams has insisted on this point which he considers, and I agree, quite decisive. Buddha, like his followers, was a drop-out[21] and his way of living openly defied the old tradition in which the excellence was associated with the success of the life as a householder[22]. This life is focused on a range of values which obviously tend to keep having in mind this idea of self, which had to be eradicated. It is a life based on craving and there is no craving without assertion of the self[23]; giving up attachment is impossible in this way of life[24]. For the Buddhists, the itinerant life experienced by the Buddha was without any doubt superior and the doctrine of the lack of self was a sociological sign, as remember us Peter King.[25]From a personal point of view, I have found this conflict really amazing, because it reflects one of the most basics problems which the human race had had to confront and also one of the oldest, probably a question posed since the neolithical revolution. Then, arose two ways of life, completely opposed: those developed by the settlers and the life of the nomads, being none of them completely satisfactory. In each case, we human beings feel that something important is missed. But both are incompatible and one has to be chosen. Buddhism and Vedism make their choice in the most radical way[26]. But the conflict happens in many other cultures. In a much less sophisticated way, it is interesting to note that this election is the central point, for instance, in many westerns focused precisely in this subject. Incidentally, this is in a certain way the question posed by Freud in his Das Unbehagen der Kultur, our life can not be lived without culture, but culture, too contradictory with our inner life, make us unhappy.
Anyway, Buddhism could not be described only in terms of opposition to the ancient point of view. It defined itself as the middle way and it is thought that Buddha Himself has knowledge of some of the Upanishads[27]. So it is not surprising to find sometimes something like a family resemblance between the Buddhist ideas and themes of the aforementioned book. The point of the text where most vividly I have had this sensation, occurs in the first book when the king asks Nâgasena about the characteristic mark of wisdom and the Monk answers that it is cutting off, the action made by the barley reapers when they are doing their work[28].This statement remembers me another which can be found in the Upanishads, the definition of self as dam[29], because the purpose of a dam is also to cut off. On one side of the dam, there is evil, old age, death and grief, most of the things which compound life for Buddha, making it unsatisfactory, on the other side of the dam, there is something which could more or less be expressed with the metaphor of light. Probably, is not a matter of chance that in this Upanishad appears ideas, like the avoiding of rebirth and the superiority of the renouncing life. Although, opposed in many points, the Buddhist teaching has some of its roots also in the brahamanic tradition.
III
What replaces the notion of a permanent self is the doctrine of the dependent causation. It is relatively easy to make a general account of this doctrine in spite of the obscurity of some formulations. The main statement is that there is no a permanent unity; every subject differs from itself after any period of time. But these differences do not mean that the subject must be considered as completely different. The subject X1 has become after some time the subject X2, Jordi when began his curs about Buddhism and Jordi when it is finished, both subjects, in this case perhaps I should properly say we, are not the same, but there is a link between them; a link founded in causal connexion. My way of being now, my way of doing and living, determines the future from this someone, who strictly is another, but from whose life I am entirely responsible. The causal connectedness becomes the condition of possibility of the moral and makes rebirth possible without having to postulate the existence of any kind of permanent self[30]. The point is exposed in a clear way in the beginning of the second chapter, where Nâgasena states that the man who is born again is neither the same nor another[31]. It is in this chapter, where could be found the image of the milk in order to illustrate what is rebirth. The milk turns to curds, then to butter and finally to gee. Each one of these states is different but they are produced from the preceding state. They have an only and direct cause which determines inexorably its being[32].
The statement that the notion of soul must be replaced by the succession of cause and effect is indeed not an interpretation, but it is something explicitly told by Nâgasena in the chapter second. When the King asks the monk, what is reborn, he answers that name and form. Not the same name and form, but another name and form arisen out of the deeds of the former, that is to say, from its kharma[33]. The statement is followed by a serie of stories, about mango stealers, bought brides, glasses of milk and different kinds of arsonists, in order to illustrate the point previously questioned by the king: if moral nihilism becomes unavoidable according to the doctrine defended by Nâgasena. In each one of the cases, the king is moved to assent to the fact, that causal connectedness implies moral responsibility[34]. As it always happens in the dialogues of Plato, in this dialogue it is only said, what is required by the situation: the king is not the proper interlocutor for serious metaphysical disquisitions, but it is interesting to note that something is said in order to deepen into the knowledge of the Buddhist point of view. When the King asks for a more definite explanations of what does name and form means[35], Nâgasena says that Form is whatever is gross and name whatever is subtle and mental. Both are connected and spring into being together in the same way that the yolk and the egg-shell[36]. The explanation is by no means complete, especially if we consider, as Sue Hamilton does, that both notions are crucial[37], but it defines, at least, the first step of the ladder.
IV
The Buddha always refused to answer any metaphysical question, claiming that if they do not help in the way to Nirvâna, they have to be considered as useless. Nonetheless, Buddhist thinkers were arguing with systems of ideas, which have developed throughout its history its own ontology and epistemology. Although only with an instrumental aim, Buddha and his followers were forced into outlining some kind of alternative, which was later completely developed through the Abbidharma. Perhaps more than in strictly philosophical terms, it would be useful to recover the old notion of “Weltansachaung” to designate the set of differences between early Buddhism and its rival conceptions. Buddhism entails a new way of looking at the reality and, consequently, of being in the world. Some of the features which distinguish this new way are related to Metaphysics but not all of them. From my point of view, two of these features can be found in the dialogues of King Milinda. I will finish my essay making some remarks about each one of the two following points:
- An Ontology without neither identity nor difference. From the point of view introduced by the doctrine of dependent causation, the chain of causation makes unnecessary to postulate the notion of identity. The doctrine implies a dynamical conception of reality, based on the notion of permanent change[38]. The refusal of early Hindu eternalism entails a different logic and a different conception of what it is the meaning of being. As Peter King says, this denial of eternal substance consequently leads to reject the notion of absolute difference which would be another way of denying the causal continuity between past, present and future[39]. A consequence of this change has to be considered as what Williams calls the ethicisation of the world[40]. Action, morally relevant action, is the heart of this conception.
- A different and new conception of time, whose meaning is strongly connected to the notion of dependent causation. The doctrine of the Buddha makes time the most important dimension of reality or, to speak in a most precise way, of reality as it is experienced by humans[41], in contrast to the way shown in the Upanishads which tends to deny the reality of time[42]. In fact the notion of time seems to be very central for some of the authors of the Abhidharma, that conceive time as a kind of dimension through which dharmas travel[43], but the question also appears in our text. The king asks Nâgasena about the meaning of time. He answers, in the most obvious way, that time is past, present and future, but the question of the king is focused on knowing whether time is something real[44]. Now, the answer of Nâgasena is more detailed. Time refers to these causes which still have a possibility of producing an effect. Where there will be reborn, time actually is, whereas time is not real for those who have attained Nirvâna[45]. To escape from time is not different to run away from dukkha. This point is stated in the clearest way in the next chapter, when Nâgasena says that Ignorance is the root of time and afterwards develops his own version of the doctrine of dependent arising[46]. The following section provides some illustration of the fact that the ultimate point of time is not apparent, that is to say, that the cycle of time has not an end, if the subject is unable to attain Nirvâna[47]. The most important metaphor of this chapter represents khandhas, that is to say the ultimate root of reality, as seeds. Time is presented in this way as endless and circular.
V
The main aim of this essay has been to compare some ideas introduced in the second book of the Questions, with some teachings contained in the Upanishads, especially in the Chandogya Upanishad, concerning the notion of self. In fact, the text itself seems to ask for this comparison, since it begins denying human self in a way which is widely open to a polemical questioning of the tradition. Throughout the essay, we have intended to show, that from these different positions on nature of the self, it must be deduced a different understanding of the reality, even although the main purpose of the Buddhism was not related to challenge the previous theoretical conceptions. However the negation of the self leads, perhaps we must say unavoidably, to an alternative weltanschaung, which is based on reformulated notions of time, identity and causation and begets a dynamical, procedural understanding of the whole[48]. It could not be denied, that there are also points shared by both doctrines. Otherwise, it would be contradictory to consider the Upanishads as a root of the Buddhist teaching. At least, the purpose of avoiding rebirth is common to both traditions. However they pursue the same goal with very different means. The Upanishads often seems to look at the past in a conciliatory way. The old conceptions of the vedic religion are perhaps rectified but never completely discarded, whereas Buddhism is bitterly opposed to the patriarchal way of living that is defended in the Vedas. In fact, the confrontation reflects a polemics which is not only religious and metaphysical, but also political and sociological.


BIBLIOGRAPHY


THE UPANISADS
Translated and edited by Valerie J.Roebuck (Penguin classics, 2003)

THE QUESTIONS OF KING MILINDA
Translated by T. W. Rhys Davids, (Dover publications, 1983)

THE LONG DISCOURSES OF THE BUDDHA. A Translation of the Digha Nikaya
Translated by Maurice Walshe (Wisdom Publications, Boston, 1995)

INDIAN PHILOSOPHY. AN INTRODUCTION TO HINDU AND BUDDHIST THOUGTH
Richard King, Georgetown U.P. 1997

THE FOUNDATIONS OF BUDDHISM
Rupert Gethin, Oxford U.P., 1998

AN INTRODUCTION TO BUDDHISM: TEACHINGS, HISTORY AND PRACTICES
Peter Harvey, Cambridge U.P., 1990

BUDDHIST THOUGTH: A COMPLETE INTRODUCTION TO THE INDIAN TRADITION
Paul Williams with Anthony Tribe, London, Routledge, 2000

EARLY BUDDHISM: A NEW APPROACH. The I of the Beholder
Sue Hamilton, Curzon Press, 2000

[1] P. 43-4. When there is no other indication, the quotations belong to The Qustions of King Milinda
[2] P. 42-43
[3] P. 45
[4] King, 77
[5] ib, 81
[6] (3-3-4); in fact the text is interesting because although the self is conceived as permanent it seems to be outside of the chariot. It has to be identified with the owner who can not be linked to any part of it.
[7] The comparison is also interesting and tempting for the readers of Plato. But it could be also misleading because it is very easy to forget, in fact it has often happened, that he context where this idea springs up is a myth. From my point view is very difficult to discern if the theory of the soul in Plato is about a permanent soul, ;even, I do not dare to discern if there is such a theory in Plato
[8] It is interesting the way in which Hamilton (op. cit., p. 123) deals with the question. The world is what I experience and nothing that I experience, that is to say I know, can be identified with the self. The doctrine of the no self is more epistemological than ontological.
[9] P. 39-40
[10] P. 86
[11] P. 87-8
[12] Gethin, p. 136. Interestingly enough in order to explain the fact of perception Nâgasena introduces the successions of cause and effect, a discourse which has been drawn from the Abbidharma, according to the text itself.
[13] Ib. P. 137 i 138
[14] This point of view must be connected with opinion of Hamilton, when she says that the most relevant fact to understand the question of the self as it is posed, is its connexion with Ignorance, the first root of the chain of dependent causation (Hamilton, 36)
[15] Harvey, 53
[16] Williams, 36
[17] Hamilton, 24
[18] P. 41-2
[19] P. 45
[20] P.50
[21] Williams, 17
[22] Ib., 28
[23] Ib. 47
[24] Gethin, 162. Hamilton highlights also this point remembering that the expression “homeless” is used to signify that an individual has embarked on the spiritual quest for truth. (p. 102)
[25] King, 79
[26] Although finally Buddhism chooses a less radical way of living based on monastic institutions.
[27] Williams, 12
[28] P. 51
[29] Chandogya Upanisad VIII,4
[30] Williams, 69
[31] P. 63
[32] P. 66
[33] P. 72
[34] P. 72-76
[35] P. 77
[36] P. 77-78
[37] Hamilton, p. 151
[38] Williams 70. Death and rebirth are two points of change but not differents in itself from any other point or our ordinary life.
[39] King, 82.Although the notion of absolute difference must not be completely forgotten. Between me and my neighbour there is a complete absence of connectedness which does not happen between me and who I used to be thirty years ago.
[40] Williams, p. 73
[41] Nirvâna can be also described as an escape of time, because time is a reality which belongs only to the pre-Enligthment experience. (Hamilton, 173)
[42] This is the consequence of an eternalistisc point of view. Even although this point is not usually highlighted, it could be easily inferred: if the most important part of reality is unchanging, then time has to be illusory.
[43] Gethin, 220
[44] P. 78
[45] P. 79
[46] P. 80; this version has some differences with the most standard form which is discussed, for instance, in the book of Gethin (p, 150)
[47] P.80-82
[48] A point of view perhaps still more challenging to the western tradition, which since Parmenides has usually tended to associate perfection with stability

Etiquetes de comentaris: , , , , , , , ,

3/28/2007

Feixisme americà

Ja que ahir parlava de la connexió entre ciència i ideologia, i al capdavall visió del món i religió crec que val la pena recomanar la següent adreça per veure la confusió entre ciència i ideologia en els seus graus més màxims:
http://www.answersingenesis.org/museum/walkthrough/
Correspon al museu de la creació de Petersburg a Kentucky. Allà hom pot trobar respostes a problemes que suposo que sovint no us han deixat dormir, del tipus, com s’ho va fer Noe per fer un lloc als dinosaures dins de l’arca? Una reproducció de l’arca dóna resposta, segurament definitiva, a aquesta qüestió. Trec aquesta informació d’un llibre que he estat llegint darrerament American Fascists . The christian rigth and the war on America. L’autor és un periodista Chris Hedges i tot i que el llibre a vegades em sembla una mica desestructurat, cosa que passa amb els llibres d’alguns periodistes però potser és perquè la meva formació em fa un xic capquadrat, la seva lectura val la pena. El món de la dreta cristiana a Amèrica ho coneixia d’alguns reportatges ràpids a El Pais o a TV3, però resulta molt esfereïdor quan hom s’atura a mirar-ho amb calma i de més a prop. Especialment impactant és el darrer capítol centrat a la reflexió de James Luther Adams, professor d’ètica a la Harvard Divinity School. Fou ell qui advertí dels nombrosos paral·lelismes existents entre el moviment nazi i el dels cristians renascuts. El professor Adams no és un home que empri el qualificatiu de nazi a la lleugera. A Alemanya fou membre de la dissidència vinculada a moviments religiosos fins que el 1936 la Gestapo li suggerí el seu retorn als EEUU. Només voldria fer una petició als que vulguin llegir el llibre o s’animin a fer un passeig virtual pel museu: no caure a l’error que això és una cosa que els passa als americans que són “tontos”. Els cristians renascuts no són res de medieval, sinó que són un fruit de la modernitat, en concret, de les seves versions més radicals, altrament dites postmodernistes. Quan Hedges es pregunta com ha pogut estar possible arribar a un contrasentit tan monumental com el museu de la creació, reflexiona:
This insistence on the primacy of personal opinion regardless of facts desestabilizes ans destroys the primacy of all fact. This process leads inevitably to the big lie
Del “no hi ha fets, només hi ha interpretacions” és fàcil passar a “només hi ha la meva interpretació”. Rorty mai no obtindrà un argument convincent enfront d’aquesta gent. La dreta cristiana és un moviment a l’alça de manera interrompuda a l’Amèrica del nord i de manera més discreta però efectiva a l’Amèrica del Sud. Hi ha senyals de que comença a introduir-se al Regne Unit. No soc gaire optimista quan penso a la meva experiència vital i constato que malgrat l’antiamericanisme, tot allò que ha passat als EEUU, ha acabat passant aquí. El clima intel·lectual és madur tant pel relativisme de les elits, com pel fet, evident pels que coneixem una mica el jovent, que cada cop hi ha més gent que pot passar a creure en qualsevol cosa. La diferència potser està en el fet que a Europa, la base social que nodreix aquest moviment, les antigues classes treballadores i la petita burgesia que no troba el seu lloc a l’economia globalitzada, estan en una situació un xic més favorable com a conseqüència probablement del manteniment de l’estat de benestar. Potser no es casualitat que la liquidació d’aquestes estructures sigui un dels màxims objectius d’aquest moviment.

Etiquetes de comentaris: , ,

3/27/2007

Weltanschaung i canvi climàtic

Vaig llegir, amb interès però sense gaire sorpresa, el magnífic post del Ramon de fa uns dies sobre Xavier Sala i el canvi climàtic. Avui hi ha un altre que he descobert a l’institut, però que no he pogut llegir encara. Ho faré aquesta tarda. Entre mig vaig trobar un article d’un ecologista anglès, Mark Lynas, que em sembla que afegeix alguna cosa interessant a la qüestió:
While my latest book, Six degress, is a review of the science, and is in my opinion an honest assesment of the state of he expert literature, I cannot deny that my concern about global warming is rooted in a world-view that sees a planet overexploited by humans, and that this world-view predates any knowledge I now have about climatology.
Sembla clar i fàcil el contrast entre aquesta honestedat, que respon un ideal molt anglosaxó, i l’actitud de murri que es pot desprendre de les manipulacions fetes per l’economista català. No és però això el fet que més m’interessa, sinó subratllar un fet evident però sovint poc tingut en compte i que acaba distorsionant el debat sobre el canvi climàtic: el seu caràcter polític, ideològic i finalment filosòfic. Els fets només interessen en quant serveixen una visió del món plenament preconcebuda. Aquest és un fet usual a la retòrica argumentativa dels nostres dies. Com diu el mateix Lynas, cap creacionista està interessats en realitat a com funcionen els ulls. Si algú fos capaç de descriure amb absoluta precisió el mecanisme d’evolució que formà l’ull, se n’oblidarien i passarien a parlar d’altra cosa.
La visió del món de Lynas és evidentment tan legitima com la que té Sala Marti i que el porta a distorsionar de manera palesa, l’informe que pretén explicar objectivament. Allò deshonest i il·lícit és segurament l’intent de conferir a la pròpia posició una cientificitat i objectivitat que no té. Això és el que ha intentat Sala i Marti i el que ben segur podem trobar a múltiples exposicions fetes des d’un punt de vista ecologista. Mala peça al teler, especialment en un moment on la irrupció de posicions irracionalistes és un risc cert. Tals actituds no poder dur més que un desprestigi de la raó. Els problemes estrictament científics poden trobar una resposta des de l’argumentació estrictament racional. Les qüestions polítiques sovint quan s’esclareixen ens porten a un terreny proper al de la religió. Allò que es contraposen són diferents menes de fe, intrínsecament incommensurables.
Fa poc temps en un post advertia de la poca operativitat que la distinció entre religió i filosofia, té quan sortim de la tradició occidental. Aquesta distinció que hom considera sovint essencial, només és operativa dins d’una cultura determinada. Ara mateix, em sembla fins i tot que la distinció és sovint només aparent dins d’Occident. La religió, és a dir el cristianisme, és una clau de volta sense la qual resulten inintel·ligibles una bona part de les nostres filosofies. Això, s’ha demostrat amb escreix en relació a una filosofia com el marxisme, especialment després de la desfeta dels règims de l’Europa de l’Est. No és menys cert del liberalisme, sovint presentat com una teoria econòmica de caràcter natural quan no és gens difícil mostrar el seu caràcter de construcció teòrica realitzada per una visió del món inspirada en una mitologia providencialista.

Etiquetes de comentaris: , , , ,

3/25/2007

Dover

Les primeres vegades que vaig visitar el Regne Unit, Dover fou sempre per mi la porta d’entrada i poca cosa més, un lloc per passar ràpidament sense aturar-me, sovint encara marejat per la travessia del canal (ho passo molt malament sempre a un vaixell). Diumenge passat vaig anar-hi expressament. De fet, no hi vaig entrar al poble, però vaig poder veure les dues atraccions principals del lloc: la reserva natural situada a sobre dels penya-segats blancs amb camins per recórrer durant una bona estona, mirant l’espectacle de les onades xocant contra els penya-segats i una miqueta de França si fa bon dia (fou el cas, vaig tenir sort) i la fortalesa, immensa, just al costat. La seva part més interessant sense dubte és la soterrada (els penya-segats famosos estan completament foradats), una xarxa de túnels de molts quilometres de llargada. Fou dissenyada als temps de Jordi III, com a quarters. La idea era sorprendre un possible exercit francès d’invasió amb una armada sorgida de sota terra (en principi jo diria que una idea ximple, però potser per això podia funcionar). Al temps de la segona guerra mundial, la fortalesa jugà un paper crucial a la defensa de la illa. Fou des del seu interior des d’on l’almirall Ramsey dirigí el miraculós reembarcament de Dunkerke, una de les grans epopeies britàniques de la segona guerra mundial. Dins del túnel nombroses dependències s’han conservat com estaven llavors i permeten rememorar aquells temps. Hi ha també un hospital soterrani que estava tancat però el dia de la nostra visita. Fora del túnels hom pot visitar una molt reconstruïda torre de l’homenatge, una església saxona i un sorprenentment sencer far romà.

Etiquetes de comentaris: ,

3/24/2007

David Lynch

Durant les dues darreres setmanes he tingut l’oportunitat de reveure alguns films de David Lynch i també l’ultim Inland Empire que s’ha estrenat aquí no fa gaire. A la televisió van projectar un dissabte molt tard, lost highway, i vaig recordar que tenia, adquirida a un quiosc barceloní, Eraserhead, el seu debut cinematogràfic. Totes plegades em confirmen la força d’aquest cineasta. En comparació amb la major part del cinema realitzar, d’usar i llençar, les imatges de Lynch perviuen amb força a la meva memòria, durant molt de temps. L’habilitat de Lynch té molt a veure amb la que mostra Buñuel a un chien andalou i que quedava ben clara quan es contrastava aquest film amb la resta del cinema surrealista. Allò assolit per Buñuel és transmetre la convicció que una història està sent explicada, encara que prescindim de tots els elements lògics i cronològics que constitueixen la seva condició de possibilitat. Si fos freudià, parlaria de la capacitat de dirigir-se directament a l’insconscient.
De tots els films esmentats sense dubte per mi el millor és el primer dels esmentats. Després de veure-ho per segona vegada l’explicació que puc fer de la trama és aproximada, tot i que és clar el desdoblament del personatge interpretat, parcialment, per Bill Pullman. D’altres elements, com l’intrigant personatge interpretat per Robert Blake, em resultarien més difícils d’explicar. Tanmateix el film és modèlic per la tensió desplegada, que no desmereix la del millor Hitchcock, i per la imprevisibilitat de la posada en escena. Per cert, el començament em recordà molt el de Hidden, amb l’enviament de cintes de vídeo.
Com diu The Guardian, Inland Empire no servirà per fer més gran els nombre de seguidors de Lynch. És una pel·lícula molt llarga, tres hores, i només la primera segueix allò que podríem dir una trama convencional entorn d’una actriu, interpretada per Laura Dern, que fa un remake d’una pel·lícula polonesa que no es pogué terminar per una mena de maledicció. Des d’aquesta base la història es bifurca en diverses línies i en pel·lícules dins de pel·lícules i somnis dins de somnis. Laura Dern apareix com la dona d’un obrer d’origen polonès i després com una prostituta maltractada. Això és barreja amb l’aparició d’uns personatges que parlen polonès, part de la pel·lícula està rodada a aquest país, i d’escenes d’una sit-com protagonitzada per uns hominoides amb caps de conill, que personalment m’hagués agradat que sortissin més. Lynch s’esforça, amb èxit crec, per no donar cap element que permeti una reconstrucció narrativa, racional de la pel·lícula. És un film ben recomanable, si tens una idea del que vas a veure. En cas contrari pot ser una experiència difícilment suportable. Inland Empire és una pel·lícula ben barateta. Ha estat rodada en vídeo, i el mateix Lynch ha dut la càmera i s’ha fet responsable del so. Laura Dern a més ha estat la productora i tot plegat li dóna un aire de pel·lícula familiar. De fet, hi apareixen molts antics coneguts del cine de Lynch. A més de Laura Dern, l’altre actor protagonista és Justin Theroux, el director de Mullholand Drive, Harry Dean Stanton, Diane Ladd i les dues protagonistes de Mullholand Drive, Laura Harring i Naomi Watts, que dona la veu a un dels conills. Tot plegat, fa pensar que el film pot ser una mena de comiat de Lynch probablement cada cop menys motivat a buscar finançament per pel·lícules que, ben bé, comercials no són.
Feia molts anys que no veia Eraserhead i la constatació que vaig fer en primer lloc fou d’ordre personal. Sembla clar que fa vint i cinc anys devia ser un tipus força insensible, perquè ara mateix diria que és la pel·lícula més repugnant de la història del cine. Tot i que per temperament sempre tendeixi a distanciar-me del que passi a la pantalla, el sentiment de repugnància era prou real (com d’altra gent m’ha confessat sentir por a d’altres pel·lícules d’aquest director) quan filmava les visceres del monstruós bebè engendrat pel protagonista. Tanmateix, Eraserhead té moltes coses supèrbies, començant per una de les bandes sonores més inquietants de la història del cinema, amb molt poc música i molts sorolls, i la millor descripció possible de la degradació que constitueix el cantó més fosc de la nostra civilització

Etiquetes de comentaris: , , ,

3/23/2007

Down House

La Down House és la casa on Darwin visqué el darrers quaranta anys de la seva vida, on escrigué tota la seva obra i on pujà la seva nombrosa família (deu fills dels quals vuit varen arribar a adults). Esta situada a Kent, a una zona boscosa i que no sembla gaire diferent de com devia de ser quan Darwin (o Darwing segons alguns dels meus alumnes de batxillerat) i la seva dona es mudaren. Darwin l’escollí pel seu preu assequible i per estar molt propera a la capital (de fet, la casa està dins del cercle de la M-25, per tant, dins del que avui és el Gran Londres). Ara pertany a l’english Heritage i les seves dues primeres plantes poden ser visitades pel públic. A la segona hi ha una exposició on es rememorà la seva trajectòria, amb una sala dedicada al viatge del Beagle i una altra a la polèmica amb la religió. També s’hi troben les imprescindibles en aquest país, dedicades als nens. La part d’entrada mostra algunes de les habitacions emprades per Darwin, conservades com quan ell hi visqué. Hi són el seu drawing room, és a dir allò que en català i castellà de vegades anomenem living room, el menjador, l’estudi i la sala de billar. Gran part del mobiliari és original i molts dels objectes pertanyeren a la família. Darwin hi emprà quasi tot els seu temps estudiant i escrivint (la fortuna atresorada pels seus avis li permeté escapolir-se completament de la maledicció d’un treball a sou), però no estava aïllat de la família. Els nens no tenien cap prohibició d’entrar a l’estudi,encara que el seu pare estigués treballant. Potser, per això alguns d’ells van esdevenir també biòlegs. La presència més permanent, però, era la del gos amb el seu jaç dins de l’estudi. El gos era també la única companyia que Darwin es permetia quan feia un dels seus tres passeigs diaris. Cada hora i mitja interrompia les seves investigacions i es relaxava escoltant com la seva dona li llegia en veu alta alguna novel·la. Hom pot visitar també el terreny que pertany a la casa, por on Darwin passejava, que inclou uns jardins, una zona boscosa,els hivernacles on realitzà una bona part dels seus treballs i una extensió de gespa molt gran que els ramats veïns utilitzen per pasturar.
Amb prou certesa tot sembla indicar que eren una família prou feliç, del tot feliç segurament si no hagués estat pels escrúpols que sovint sentia la seva esposa Emma. Cristiana convençuda, estava sovint afligida per la idea que la felicitat viscuda a la terra no es podria perllongar al cel, on algunes de les idees del seu marit difícilment li permetrien l’entrada. De totes les visites que he pogut fer a aquesta illa, aquesta és una de les que més he fruït. Potser pel fet del contrast entre l’extrema placidesa de tot allò que estava veient i tenir ben present que per a molta gent aquesta llar és el niu del mal més radical. Darrerament estic llegint un llibre de Chris Hedges sobre la dreta cristiana als EEUU. Fa força por allò que explica i evidentment un dels cavalls de batalla d’aquesta visió és Darwin i la teoria de l’evolució considerats responsables del nazisme, del comunisme i del genocidi de Rwanda, els quals no hagueren existit mai, sense les reflexions del científic anglès. Òbviament els seus àtacs no estan desencaminats, ja que em sembla clar que l’origen de les espècies és el llibre més influent dels dos darrers segles. Això explica l’odi motivat per la seva figura i també l’adoració, ja que com explicava John Gray, Darwin ha acabat fornit el mite alternatiu que el progressisme requeria per acabar d’articular el seu discurs contra els vells mites

Etiquetes de comentaris: , ,

3/22/2007

Canaletto a Dulwich

Dulwich és una barri força allunyat del centre de Londres. Esta situat a la part meridional, és a dir, sota el riu Thames. No hi arriba el metro, però si algun ferrocarril de rodalies, algunes d’aquestes línies no surten mai de l’aglomeració urbana londinenca, i alguna línia de bus. Fa uns diumenges varem voler veure alguna exposició i no tenint coratge per anar a la National Gallery (on hi ha una exposició sobre els paisatges de Renoir) o a la Tate (on hi ha una gran retrospectiva de Hogarth), i enfrontar-nos a la gernació habitual que el diumenge és de prou dimensió com per pràcticament impedir-te veure els quadres, triem l’opció de l’Art Gallery de Dulwich, on fan una exposició sobre Canaletto. Malauradament la nostra elecció tampoc és prudent i malgrat estar a Dulwich hem de fer una hora d’espera i després una hora de cua, per entrar a unes sales del tot atapeïdes. L’exposició resulta però interessant. Recordava una que havia vist fa uns anys al centre de cultura contemporània on es mostrava la precisió del seu estil pictòric i la invenció d’una nova finalitat per la pintura, que presagiava la futura invenció de les postals turístiques, però que en feia d’aquest art un testimoni directe de la realitat d’una forma més potent de la que havia estat fins llavors. Allò que no sabia és que Canaletto no estigué sempre vinculat a la seva ciutat nadiua, sinó que passa gairebé nou anys a la capital anglesa, invitat per alguns personatges importants de la cort. A Londres fou un testimoni d’excepció de l’expansió viscuda per la ciutat, sota el regnat dels diferents Jordis. Els ponts que foren llavors bastits són el tema dels seus quadres més importants. Especialment encertada fou la captació dels cels londinencs que com ja he explicat alguna vegada estan entre el millor d’aquesta ciutat (els de la meva, a hores d’ara em semblen massa monocroms). Els quadres van acompanyats en molts casos dels estudis previs fets sobre el terreny que tenien un paper fonamental, ja que Canaletto, com cap pintor de la seva època, no disposava dels mitjans necessaris per pintar a l’exterior. Curiosament, la única indicació física de l’aspecte d’aquest pintor de vida poc coneguda, es troba a una escena camperola a prop de Londres, on inclogué un petit i minimalista autoretrat.

Etiquetes de comentaris: , ,

3/21/2007

50 raons per estimar-se la Comunitat Europea

Avui el diari The Independent ha encapçalat el seu exemplar amb cinquanta raons per estimar-se la unió europea. Algunes estan prou bé i em sembla que expliquen bé allò que els anglesos pensen que no funcionen del seu país. Fitxeu-vos que al punt 15 es parla de nosaltres:
50 reasons to love the European Union
As the EU celebrates its anniversary, The Independent looks at 50 benefits it has brought, and asks: "What has Europe done for us?"
Published: 21 March 2007
1 The end of war between European nations
2 Democracy is now flourishing in 27 countries
3 Once-poor countries, such as Ireland, Greece and Portugal, are prospering
4 The creation of the world's largest internal trading market
5 Unparalleled rights for European consumers
6 Co-operation on continent-wide immigration policy
7 Co-operation on crime, through Europol
8 Laws that make it easier for British people to buy property in Europe
9 Cleaner beaches and rivers throughout Europe
10 Four weeks statutory paid holiday a year for workers in Europe
11 No death penalty (it is incompatible with EU membership)
12 Competition from privatised companies means cheaper phone calls
13 Small EU bureaucracy (24,000 employees, fewer than the BBC)
14 Making the French eat British beef again
15 Minority languages, such as Irish, Welsh and Catalan recognised and protected
16 Europe is helping to save the planet with regulatory cuts in CO2
17 One currency from Bantry to Berlin (but not Britain)
18 Europe-wide travel bans on tyrants such as Zimbabwe's Robert Mugabe
19 The EU gives twice as much aid to developing countries as the United States
20 Strict safety standards for cars, buses and aircraft
21 Free medical help for tourists
22 EU peacekeepers operate in trouble spots throughout the world
23 Europe's single market has brought cheap flights to the masses, and new prosperity for forgotten cities
24 Introduction of pet passports
25 It now takes only 2 hrs 35 mins from London to Paris by Eurostar
26 Prospect of EU membership has forced modernisation on Turkey
27 Shopping without frontiers gives consumers more power to shape markets
28 Cheap travel and study programmes means greater mobility for Europe's youth
29 Food labelling is much clearer
30 No tiresome border checks (apart from in the UK)
31 Compensation for passengers suffering air delays
32 Strict ban on animal testing for the cosmetic industry
33 Greater protection for Europe's wildlife
34 Regional development fund has aided the deprived parts of Britain
35 European driving licences recognised across the EU
36 Britons now feel a lot less insular
37 Europe's bananas remain bent, despite sceptics' fears
38 Strong economic growth - greater than the United States last year
39 Single market has brought the best continental footballers to Britain
40 Human rights legislation has protected the rights of the individual
41 European Parliament provides democratic checks on all EU laws
42 EU gives more, not less, sovereignty to nation states
43 Maturing EU is a proper counterweight to the power of US and China
44 European immigration has boosted the British economy
45 Europeans are increasingly multilingual - except Britons, who are less so
46 Europe has set Britain an example how properly to fund a national health service
47 British restaurants now much more cosmopolitan
48 Total mobility for career professionals in Europe
49 Europe has revolutionised British attitudes to food and cooking
50 Lists like this drive the Eurosceptics mad

Etiquetes de comentaris: ,

The great Dictator

Torno a veure The great Dictator. Mai no havia estat una de les meves pel·lícules preferides i no vario gaire la meva opinió. Pensa que com assenyalava Buñuel els gags tendeixen a ser massa llargs i que Chaplin estava començant a perdre la virtut fonamental de qualsevol que volguí dedicar-se a la comèdia: el sentit del temps cinematogràfic. Potser s’esdevé que el tema era massa seriós per poder riure’s de debò, a gust. Tanmateix un film com To be or not be forneix en aquest cas un perfecte contraexemple. No vull dir pas que The Great Dictator sigui una pel·lícula dolenta. Hi ha escenes prou assolides, Chaplin segueix Chaplin i la resolució de la pel·lícula segueix resultant del tot commovedora. Simplement crec que la pel·lícula no assoleix els nivells d’excel·lència de les seves dues predecessores, obres mestres absolutes. Allò que resulta però del tot admirable, és el coratge de Chaplin en fer-la. És una història digna de recordar, perquè es tendeix a presentar una versió de la història molt mitificada on hi ha uns dolents que sempre van ser dolents, els alemanys, i uns bons que, en justa correspondència, sempre van ser bons. Quan hom mira a fons, però, la història del període, se n’adona de l’amplitud i la profunditat del corrent d’opinió, tant als EEUU com al Regne Unit, que creia possible, convenient i desitjable una entesa amb Hitler. La política de Chamberlain no fou només exclusivament fruit de la feblesa. Chaplin fou una víctima d’aquest estat d’ànim i tingué quasi tothom en contra a l’hora de fer la seva pel·lícula (afortunadament per ell el seu èxit li havia procurat una independència del tot real). Entre els més oposats, els directors dels grans estudis, jueus normalment, que no volien perdre el mercat alemany. També les corrents properes al moviment sionista s’hi oposaren però amb un altre tipus d’argument: la por que l’atac de Chaplin no empitjorés la situació dels jueus, cada cop més nombrosos, que estaven sota l’administració nazi. Un argument raonable, tot i que potser exagerava la possible influència del cinema. Chaplin reconegué després que d’haver sabut allò que anava a succeir als camps d’extermini, que quan el film s’estrenà encara no existien, potser no hagués fet la pel·lícula. És evident però les ganes que tenia de satiritzar el seu coetani (van néixer la mateixa setmana), del qual no es sap si va arribar mai a veure el film, tot i que sabem de cert que feu alguns passos per veure-ho.

Etiquetes de comentaris: , ,

3/20/2007

Chedar Gorge

Chedar Gorge són unes gorges normaletes en elles mateixes però espectaculars en el context d’aquesta illa on pots viatjar moltes milles sense veure cap elevació notable. Una carretera, encastada entre unes parets verticals d’uns 120 metres d’alçada, creua la seva base durant cinc kilòmetres. La regió és coneguda per donar nom al més famós dels formatges anglesos, produït originàriament a aquesta zona. Al començament hom pot explorar algunes cavernes, la més important de les quals Gough’s cave té unes dimensions notables, la passejada pel sector obert al públic requereix una mica més d’una hora. Aquesta cova fou la llar d’un primitiu grup d’Homo Sapiens Sapiens, la resta d’un dels quals, l’home de Cheddar, és un dels exemplars més antics trobats a la illa. A l’exterior de la cova, un museu fa les reflexions oportunes donant informació genèrica sobre la prehistòria i concreta sobre el canibalisme, ja que hi ha prou evidencies com per poder constatar que els habitants de la cova eren consumidors habituals de carn humana. Curiosament aquest fet sembla ser un motiu de celebració pel patriotisme local que veu a les restes l’iniciador d’una tradició nacional que troba representats a tota la història britànica, tot tenint com a figura principal, Jack the ripper.

Etiquetes de comentaris:

3/17/2007

Míssils i Jocs Olímpics

Dues notícies han estat la portada dels diaris i dels informatius anglesos aquesta setmana: la renovació del programa d’armament nuclear britànic i l’anunci que el pressupost previst per a la realització dels Jocs Olímpics s’ha triplicat en menys de dos anys. Quan es va presentar el projecte no arribava als tres billons ( a l’accepció anglosaxona del terme) de lliures i ara ja supera els nou. Els diners sembla que sortiran de la loteria, és a dir, d’uns fons en principi previstos per a ajudar els sectors més necessitats del Regne Unit, que hauran de conformar-se amb el que tenen fins el 2012 com a mínim. La promesa laborista de desaparició absoluta de la pobresa infantil el 2020, haurà d’esperar una mica més. El programa d’armament ha estat votat al parlament, perquè malgrat el vot en contra de quasi cent diputat laboristes, a més del demòcrates-liberals, l’oposició conservadora ha recolzat el govern de Blair. Totes aquestes qüestions són debatudes dijous al vespre a The Question Time, un programa de la BBC, on un grup de diputats i periodistes es sotmet a les preguntes del públic. Mentre ho miro, em pregunto amb enveja si algun dia serà possible a Catalunya o Espanya, trobar polítics que es sotmetin a un interrogatori obert per part del públic i d’uns periodistes de bones maneres, fons agressiu i que no semblen tenir cap tendència al “compadreo” que a Catalunya sempre s’intueix entre el quart i el primer poder. La nit abans la BBC havia mostrat unes imatges de Gordon Brown, el 1982, on es posicionava en contra del primer programa Trident: un canvi d’opinió espectacular i difícil d’explicar un cop acabada la guerra freda. Una impietat que entre nosaltres difícilment pot tenir lloc sinó és un aberrant context partidista

Etiquetes de comentaris: , ,

3/16/2007

Bath

Bath és una de les ciutats més turístiques del sud anglès i certament la gernació pot fer-la poc agradable un cap de setmana, com que jo hi vaig fer nit,vaig tenir però una altra perspectiva quan vaig poder gaudir dels seus carrers del tot solitaris diumenge cap a les nou del vespre. La ciutat té dos llocs singulars que la fan mereixedora de passar-hi per tothom que viatgi per la illa. En primer lloc, els banys romans que donen lloc a la ciutat, ben diferents d’allò que normalment és presentat a la illa com runes romanes: més aviat esquifides i testimonials. L’estat de preservació és molt bo a tota la part inferior de l’edifici, la font segueix rajant i les diferents piscines i banys apareixen plenes d’aigua com quan estaven en funcionament (uns pocs metres més enllà hi ha un modern complex aquari, tipus Caldea), la part superior fou reconstruïda al segle XIX amb un gust notable en estil neoclàssic i a hores d’ara només apareix una mica menys venerable que les restes romanes pròpiament dites. A la mateixa plaça hi ha l’abadia i uns carrers més enllà al nord hom por trobar el Royal Crescent un impressionat semicircle de cases d’estil georgià perfectament simètric i uniforme, que potser és el més bonic dels carrers anglesos. Bath ha estat des de sempre una ciutat d’oci i gaudiment, primer a l’època romana però sobretot al segle XVIII quan fou el lloc d’esbargiment preferit de les elits del segle XVIII. Aquesta època defineix encara l’estil visual de la ciutat i la fa una referència obligada per l’espècie estranya, però no del tot extingida, dels amants del segle de les llums.

Etiquetes de comentaris: , ,

3/15/2007

Preston i Savater

Fa dos dissabtes va haver a l’Imperial War Museum, l’acte anual de l’associació d’ex-brigadistes de la guerra civil. Com de costum vaig anar-hi. Feien una projecció de Mourir à Madrid, un film que no havia vist des de que anava a l’institut i una conferència del professor de la Universitat de Zaragoza, Julian Casanova, correcta sense aportar res d’especialment nou. (més interessant foren les preguntes on recordà coses com per exemple que només l’església catòlica està constantment utilitzant i mantenint viu l’enfrontament fratricida de la guerra civil). En un entreacte coincideixo amb Paul Preston i supero la meva timidesa ajudat pel fet que a l’historiador anglès sempre li ve de gust enraonar una mica en català. De sobte, em pregunta per la meva expressió ombrívola durant l’acte que havia tingut dos dies abans a la fundació, quan el ponent fou Antoni Basses. Sento vergonya en primer lloc per tenir quasi 45 anys i haver avançat tan poc en l’art de la simulació. Li reconec que Basses estigué certament brillant però que em costava combregar amb la seva tesi que el sentit de l’humor català és la nostra arma secreta. Allò que vaig veure evidentment és que la gent que coneixia les claus reia molt amb els fragments triats de la COPE, però que la petita part del públic no catalana, no entenia res de res i estava més aviat perplexa. En el fons allò que vaig trobar és la idea preconcebuda per un sector del catalanisme que és tan clar que tenim raó, que no cal explicar-nos gaire. Em sembla però que la situació és la contrària i que al mon, uns senyors que es defineixen com nacionalistes, han d’explicar-se molt, perquè les connotacions universals del terme són negatives. Preston, per cert, es rigué molt, però també confessà que vista des de fora i des de lluny la situació política del país no fa gens de gràcia i que pensar que pot passar qualsevol cosa a hores d’ara no significa ni molt menys exagerar. De fet, fins i tot un tipus com Savater, al qual sembla que no se li podien negar engrunes de racionalitat, sembla insinuar la legitimitat d’una acció contundent (¿un cop d’estat?), justificat pel fet d’una manca de representativitat del parlament que enuncia però no justifica. (EL CORREO DIGITAL, 10/03/07)

Etiquetes de comentaris: ,

3/14/2007

nacionalisme espanyol

No és veritat que criticar el nacionalisme català suposi ser nacionalista espanyol, però si és veritat que si no hi hagués hagut nacionalisme espanyol, tampoc hauria mai hagut un nacionalisme català. Aquest nacionalisme espanyol és l’arrel certa dels greuges, certs i inventats, que conformen la base del nacionalisme català. Tampoc es cert que tots els nacionalismes siguin iguals. Hi ha una gran diferència entre un nacionalisme d’estat com el francès i l’espanyol. Mentre que el primer és una revindicació d’un projecte, la revolució, el segon és purament reactiu; la conseqüència del despit enfront del fracàs esdevingut entorn a la impossible conservació de l’imperi. De fet, l’enfrontament amb el catalanisme és la rememoració agònica i permanent d’aquest conflicte amb una sortida gratificant tot i que falsa (dominar els catalans no suposa recuperar l’imperi). Això sí, si el fons manté la seva putrefacció essencial, la façana ha estat arreglada per fer el mínim de goig que permet enredar els despistats, mentre que com deia el Ferran ahir al catalanisme ja fa massa tems que li cal alguna mà de pintura.

Etiquetes de comentaris: , , ,

3/13/2007

Le mépris

Le Mépris és un dels títols més curiosos de la primera època de Godard. La pel·lícula fou feta en unes condicions sensiblement diferents a la de la resta dels treballs realitzats fins llavors pel director ginebrí. És una pel·lícula en color, pantalla gran, localitzacions exteriors i un repartiment amb la presència d’una estrella americana Jack Palance, certament de segon ordre, i l’actriu europea més popular de principis dels seixanta: Brigitte Bardot. Això no significa que s’avingués a fer una pel·lícula mínimament comercial i de fet sembla que la primera projecció desagradà totalment al productor americà, J. E. Levine, que li demanà afegir alguna cosa mínimament interessant per atreure el públic. Godard afegí llavors el principi actual de la pel·lícula, una escena eròtica que al capdavall resulta del tot paradoxal en una història centrada, sobre tot, a la mort de l’erotisme a una parella. La major part de la pel·lícula és una escena protagonitzada pel matrimoni protagonista movent-se pel seu apartament mentre intentan discutir, sense assolir-ho gaire, d’allò que els hi passa. La duració és quasi de 45 minuts i li permet a Godard jugar de diverses maneres amb la planificació. Menys inspirada i menys fresca que els treballs més jovenívols i amb un sentit de l’humor més aviat escàs pels patrons habituals del seu autor, la pel·lícula presenta fonamentalment dos punts d’interès: el primer, la presència com actor del gran Fritz Lang, fent el paper d’un director de cine, dedicat a dirigir un improbable peplum sobre l'Odissea mentre reflexiona sobre la validesa del seu art (la pel·lícula s’inscriu dins del gènere de cine sobre el cine) i la idea que dóna títol al film i que possiblement ja hi fos a la novel·la de Moravia que l’inspirà: com la sola contemplació d’una acció, que des d’un altre punt de vista pot semblar casual o de poca importància, és prou per fer girar 180º els nostres sentiments envers algú; per originar un radical i desesperat menyspreu. Allò que al capdavall fa la pel·lícula, i això sí ho fa força bé, es retractar un d’aquests breu instants que suposen un gir axial de l’existència.

Etiquetes de comentaris: , ,

3/12/2007

DAYS OF GLORY (INDIGENES)

Days of glory és el títol triat per la distribució mundial de la darrera pel·lícula del realitzador algerí Rachid Bouchareb, que fou vista l’any passat a diversos festivals: a Valladolid (on obtingué el premi del públic) i també a Cannes, on assolí un premi col·lectiu d’interpretació i un premi especial als seus valors humans. Estigué també nominada a l’Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa tot i que finalment fou derrotada. Crec que no ha estat estrenada a Londres ( si ho hagués estat, fora d’una manera totalment testimonial) i no tinc ni idea de si ho ha estat a Barcelona i com que previsiblement no durarà gaire, es recomanable afanyar-se a veure-la. Explica la història d’un grup de joves del Magreb a l’any 1943 que s’allisten a l’exèrcit de la França lliure i el seu periple per Itàlia, la Provença i finalment l’Alsalcia el gener del 1945, comandats per un ambigu sergent que és un “pied-noir” de cognom Martínez. La pel·lícula s’inscriu dins del gènere bèl·lic i resulta del tot convincent, sense res a envejar a moltes de les darreres produccions americanes (cosa important perquè el cine bèl·lic és precisament un gènere amb prou bona salut). El premi assolit a Cannes és del tot merescut, però sobre tot la pel·lícula és interessant per l’ insòlit de la seva perspectiva: la de uns soldats lluitant per derrotar un règim com el nacionalsocialista en nom d’uns valors republicans de llibertat, igualtat i fraternitat, mentre pateixen el racisme de un exercit francès que no considera els seus valors aplicables a aquesta part dels seus soldats. Resulta gratificant i positiu recordar que hi hagué musulmans deixant la seva vida a favor dels valors de la il·lustració i de la civilització occidental no fa pas gaire. Un fet que potser hauria de fer reflexionar alguna gent. La pel·lícula tingué prou impacte a França com perquè Chirac prengués la decisió de rectificar una decisió injusta de l’estat francès: la congelació de totes les pensions degudes als soldats supervivents després de la Independència d’Algeria, fa 47 anys. Una reparació necessària però possiblement massa tardana.

Etiquetes de comentaris: , ,

3/10/2007

Sobre Leo Strauss i el Judaisme

Llegeixo una llista de gran pensadors del segle on apareix Leo Strauss. Tot i que certament he fruït molt de les seves lectures, la qualificació em produeix una certa incomoditat. No dubtaria del caràcter genial de les seves exegesis no només de Plató, sinó també de Xenofont, Aristofanes o Tucidides, del tot il·luminadores i indispensables per a obtenir una impressió cabdal de la primera. Malgrat això hi ha dos tems relacionats amb Strauss que em fan sentir un xic intranquil. En primer lloc, la sospita que el seu geni hermenèutic no sempre és utilitzat amb la mateixa generositat: Sovint les seves lectures d’autors moderns, per exemple la de Locke, em semblen massa adreçades a la conformació de tesis prèvies i per tant irrespectuoses en el fons amb l’autor (ja se que d’entrada molta gent pensarà que Locke no és gaire respectable però cadascú defensa allò que es fa seu).L’altra objecció fa referència a la qüestió del judaisme. No puc, ni vull negar la importància de Jerusalem a la nostra cultura, el seu caràcter indispensable també per entendre allò que som, però em sembla que Strauss sovint cau en el perill de sobredimensionar la vàlua de la cultura jueva,que evidentment tampoc pot deixar de sentir com seva. Aquest és potser un tret ben comú del nostre temps i del que tampoc Strauss n’és la mostra més clara, al capdavall em sembla que ell clarament preferia Atenes. Potser en el fons és una qüestió ben personal. Jo no puc entendre un univers sense Plató, però potser hagués estat millor un univers sense el Talmud.

La valoració del judaisme es produeix sovint més per motius sociològics, la situació dels jueus a les societat occidentals més avançades als darrers dos cents anys, que no pas en molt casos per la seva vàlua intrínseca, N’és una mostra d’això quan hom parla del judaisme com una de les gran religions. L’afirmació evidentment no es sosté en termes quantitatius, no gaire més del 2 per mil de la població mundial pràctica aquesta religió, ni qualitatius. Certament algunes parts de la Biblia com els escrits dels profetes formen part del més important patrimoni espiritual de la humanitat, però la seva dimensió és relativament petita, especialment si considerem aquest patrimoni en la seva extensió i no negligim el patrimoni oriental. Allò que fa normalment interessant la cultura jueva són els seus heterodoxes, els que li giren l’esquena, des de Sant Pau a Freud, passant per Spinoza. (tot i que si voleu aquesta ja és una forma de justificació) .Si pensem que el desafiament del nostre temps hauria de ser el intent de pensar la situació de la humanitat des d’una perspectiva d’universalisme cultural, llavors em sembla que el legat jueu ha de ser rebut des d’una perspectiva ben crítica. Allò més específic del judaisme constitueix a dues males pensades: la primera, la concepció exclusivista de la religió, un punt heretat pel cristianisme i l’Islam que constitueix el fonament cert de la falsa afirmació progressista que fa de la religió una font de violència, la segona la concepció de “poble escollit” que ,com deia Manuel Delgado amb encert, és el fonament i el prototipus de tots els nacionalismes posteriors, fins al punt que no és injust dir que ser nacionalista és una forma banal de ser monoteista.

Etiquetes de comentaris: , , , , ,

3/09/2007

Wells

Wells, unes vint milles al sud-oest de Bath, és una de les ciutats més agradables del sud d’Anglaterra, una de les poques que encara semblen retenir unes mínimes engrunes de personalitat pròpia, encara que només sigui pel curiós títol de ser la ciutat anglesa més petita. Com moltes altres ciutats de mercat hi ha poca cosa més que la High Street comercial i un complex eclesiàstic. Mentre que la high street és només lleugerament diferent de del les altres ciutats, el complex és de primer ordre. Està format pel palau del bisbe, que no vaig veure perquè només es pot visitar a l’estiu i la catedral, un edifici magnífic d’estil gòtic. L’entrada és imponent amb un conjunt escultòric a la façana de 365 estàtues, el més important de la illa, tot i que l’estat de conservació no és gaire bo; una bona part, la inferior, patí la ira dels puritans. Dintre de la catedral dos punts mereixen una atenció especial. En primer lloc, el rellotge medieval el segon més antic d’Europa en funcionament si no recordo malament, i uns arcs central en forma de tisora que pel que jo se tenen un caràcter del tot únic (em sembla que aquesta és també una solució emprada per Gaudi però 500 anys després).Passejant per la ciutat constatem la nodrida presència de l’anomenada “tercera edat”, cosa que suposa un contrast amb la ciutat de Londres on no sembla haver gaire vells i potser els que hi són. tampoc s’atreveixen del tot a sortir al carrer.

Etiquetes de comentaris: ,

3/08/2007

Bobby

Bobby és el film amb el que Emilio Estevez ha debutat com a director a Hollywood. La pel·lícula explica la història d’una sèrie de personatges que treballen o estan hostatjats a l’Ambassador Hotel de L.A., la nit del dia on es celebraven les eleccions primàries a l’estat de California el 1968; la nit on el senador Robert Kennedy fou assassinat. La pel·lícula esta construïda com algunes pel·lícules de Robert Altman, la més coneguda de les quals és possiblement Short Cuts. Personalment no vaig trobar gaire interessants les històries amb l’excepció de l’esdevinguda a la cuina entre els maltractats cambres mexicans i el cuiner negre, interpretat per Lawrence Fishburne. La resta sembla haver estat inserida només per donar un paper als amics i veïns d’Estevez que intervenen a la pel·lícula. Si des d’un punt de vista dramàtic la pel·lícula no em sembla gaire convincent, si em resultà interessant en la seva vessant política, perquè molt poques vegades he vist exercicis de glorificació d’un polític d’aquesta dimensió. La tesi d’Estevez és que la mort del senador fou, en el sentit més literal del terme, una pèrdua irreparable pel liberalisme americà que des de llavors mai més ha estat capaç de trobar un líder i un referent. Parlar de contrafactuals és un exercici fútil i és difícil de saber, si efectivament hagués guanyat les eleccions, com haguessin evolucionat els Estats Units tot i que em sembla que les raons del gir a la dreta dels vuitanta eren prou poderoses com per pensar que l’acció de Robert Kennedy hagués pogut invertir-les. Tanmateix, com ja he dit, la pel·lícula resulta interessant com a exercici de canonització esquerrana, especialment el final on les imatges dels protagonistes després de l’incident tenen com a fons la veu en off del senador amb un encertat discurs en contra de la violència.

Etiquetes de comentaris: , , ,

3/07/2007

Kings and citizens

És el títol de l’exposició que es pot veure fins al proper 20 d’abril a la Royal Academy of Arts i la veritat és que val la pena, tant des d’un punt de vista històric com des d’un punt de vista artístic. L’exposició analitza l’evolució del gènere pictòric del retrat des de 1760 a 1830, és a dir, el moment on la ideologia il·lustrada cristal·litza a les dues revolucions que obren l’època contemporània, és a dir, allò que es mostra és com els canvis polítics i ideològics del moment condicionen una nova manera de representar la realitat del subjecte retratat. La pluralitat de canvis és ben ample: el recull d’influències de l’antiguitat, una nova aproximació a la pintura familiar, l’aparició del nen com subjecte d’acord a allò preconitzat a la filosofia de Rousseau i sobretot l’aparició d’uns nous protagonistes històrics: els intel·lectuals, que com a tals apareixen precisament en aquest període, i els polítics revolucionaris realitzadors del canvi. L’exposició té moltes obres i esmento només algunes de les que m’han interessat, en primer lloc, les més relacionades amb la meva activitat: el retrat de Hume realitzat per Ramsay i una estàtua de Voltaire on apareix cruament despullat, sense cap idealització ni afegiment cosmètic, només el retrat escultòric d’un home gens apol·lini i molt vell. A la mateixa sala hi ha la pintura de David potser més emblemàtica de la revolució francesa: la que representa a Marat després del seu assassinat, una variació deliberadament impia del vell tema de la pietà. De tots els pintors presents el més important és Goya, del qual es troben varies obres, entre elles un molt bon retrat de Ferran VII i un que em va robar el cor: el del fill del conte d’Altamira, Manuel Osorio Enriquez de Zuñiga, un retrat inquietant pel contrast entre el candor reflectit pel pinzell de Goya i la crueltat de l’al·legoria que constitueix el seu rerefons.

Etiquetes de comentaris: , , , ,

3/06/2007

Diplomàcia

Sovint trobo blogs animats per una ideologia propera al neoliberalisme, l’únic “isme” que encara manté una certa aparença de respectabilitat, on es considera diverses solucions per la qüestió de com retallar o disminuir la despesa pública. Amb el màxim esperit de col·laboració en voldria proposar una alternativa a les tòpiques propostes de disminució a la retallada dels serveis públics en Sanitat o Ensenyament: la supressió de tots el cossos diplomàtics. Aquesta idea ens la oferia precisament un diplomàtic britànic la setmana passada a la revista The New Statesman. Hi oferia fins a deu raons de les que la meva memòria només ha retingut dues que em semblen difícilment discutibles: en primer lloc, la manca de propòsit específic. Sembla clar que a hores d’ara és més funcional i fàcil per les diverses administracions el contacte directe, que un ministre francès truqui a l’italià per exemple, que no fer un rodeu absurd per les respectives ambaixades. El segon és la manca de preparació específica del diplomàtics, la preparació dels quals els impedeix sovint una comprensió cabal dels temes més importants a l’intercanvi entre estats. No cal dir res tampoc de la superfluïtat de moltes legacions en el context de la unió europea,ni de l’excessiva proliferació de missions diplomàtiques amb assumptes possibles massa improbables (l’exemple que avui discutíem al cafè era l’ambaixada espanyola a Jamaica, la qual increïblement existeix). Em sembla però que una supressió d’aquesta mena no es produirà mai; encara hi ha masses fills de bones famílies per col·locar!

Etiquetes de comentaris: ,

3/03/2007

Baron-Cohen

Sacha Baron-Cohen va universalitzar la seva fama l’any passat amb la pel·lícula Borat que pot definir-se com un exercici de provocació més o menys convincent, des del meu punt de vista no pas gaire, però d’indubtable èxit. El seu cosí, Simon Baron-Cohen, té una feina ben diferent, professor de psicopatologia del desenvolupament a Cambridge, però també participa del caire provocador que, potser, és una característica familiar. El fenomen estudiat per Baron-Cohen és l’autisme i allò que crida la seva atenció és la molt migrada incidència de l’autisme entre les noies. Amb alguna excepció l’autisme és una afecció pròpiament masculina. Baron-Cohen constata a més que als tests on normalment les dones tenen uns resultats superior als homes, els resultats dels autistes són especialment dolents, mentre que en aquells on els homes són superiors, els resultats dels autistes són també especialment bons. A partir d’aquí la seva tesi és que el cervells masculí i femení estan caracteritzats per posseir diferents menes d’intel·ligència: la dels homes més inclinada a l’abstracció i la sistematització, i la de les dones més inclinades a l’empatia. Des d’aquest punt de vista l’autisme seria un fenomen d’hipermasculinització, on s’aguditzen els trets propis del cervell mascle: l’extrema capacitat de concentració i la extrema indiferència envers l’altri. (un resultat que de manera menys científica crec que he sentit expressar a alguna dona). La justificació d’aquesta especialització sexual s’explica des de la història de la nostra evolució amb una reflexió semblant a la del llibre de Boss sobre l’evolució del desig sexual

Etiquetes de comentaris:

3/02/2007

Contrastant

Llegeixo abans d’ahir al bloc de l’estrany la notícia de la desaparició de la pàgina web de Contrastant. Arribo mitjançant aquesta pàgina a una entrevista, crec recordar que de Tribuna Catalana, amb un dels tres membres del grup que justifica la dissolució per la dificultat de compatibilitzar la feina de l’institut amb les moltes hores que havia acabat exigint la feina a la xarxa. Ingènuament la periodista li pregunta pel recolzament institucional que han tingut. Òbviament res de res ni tan sols després de l’anunci que plegaven. Jo crec que una ajuda a aquesta gent hagués estat del tot sorprenent i que el fet que pleguin és pel “poder” una molt bona notícia. Aquesta tasca humil i senzilla feta per aquests professors és en el fons potser la més subversiva que hom pot fer a hores d’ara perquè ens recorda que hi ha veritats objectives, fàcils d’establir amb unes engrunes de sentit comú i un coneixement no especialment sofisticat de matemàtiques i que per tant no tot es redueix a l’opinió; hi ha afirmacions no susceptibles de relativització. A hores d’ara és difícil pensar en res de més herètic i en el fons més incòmode pel discurs del poder i de la mandra periodística, diferents però complementaris.

Etiquetes de comentaris: ,

3/01/2007

Eastwood again

Per atzar en només un espai de quatre dies he tingut l’oportunitat de veure dos films claus a la carrera de Clint Eastwood: la seva darrera realització, Letters from Iwo-Jima, i Bird que no fou el seu primer treball, de fet duia quinze anys d’activitat com a director des de Play Misty for me, però si la primera on va tenir un important èxit de crítica. Totes dues coincideixen en situar-se entre les seves millors obres. Certament, també aquí cap parlar d’una bona predisposició provocada per fets aliens al film. En el cas de Bird la devoció compartida per la figura extraordinària que fou Charlie Parker, un dels músics fonamentals del segle XX. Quasi vint anys després de la seva realització, no em sembla que el film hagi perdut res de la seva vigència. Eastwood fou valent per presentar una versió del personatge poc afalagadora pel públic al qual en principi podria adreçar-se la pel·lícula, el jazz ja havia esdevingut una música per intel·lectuals, i no es dedicà a conrear mites ben vius llavors com per exemple atribuir el geni de Parker única i exclusivament a les drogues. Vista a hores d’ara i més enllà del seguiment biogràfic de Parker, és fàcil trobar els trets més característics d’aquesta cineasta, les històries del qual tendeixen a coincidir a la crueltat del destí, en un sentit de vegades proper al gnosticisme, tot i que els homes lluny de ser innocents també hi juguen la seva part. Bird és una crònica implacable d’una vida que s’escola molt, massa, ràpidament; tot enduent-se l’existència d’un artista genial però que acompanya el do lliurat pel destí amb una irracional i inexhaurible capacitat d’autodestrucció. (imagino que Eastwood no va llegir mai el conte de Cortazar, el perseguidor, però hi ha una certa coincidència en la manera en que tots dos s’aproximen a la figura de Parker).Fonamental al film és el treball del darrer guanyador de l’Oscar, Forrest Withaker, certament el seu treball és amb molta diferència allò millor a The last King of Scotland i la interpretació al film d’Eastwood no és pas inferior tot i que no li suposés cap nominació.
Letters from Iwo-Jima parteix d’una base que fa el film ben atractiu, des d’un punt de vista això sí, del tot subjectiu. Un llibre que vaig llegir i rellegeixo amb intens plaer sempre és la història de Bartleby, l’escrivent que decidí un dia que s’estimava més no fer res i deixà tota activitat fins a morir. Una de les possibles explicacions que el narrador atribueix a l’estranya conducta de Bartleby, és l’influx que sobre el seu estat d’ànim hagués pogut tenir el seu anterior treball, responsable de les cartes mortes a correus. Totes les cartes a les que es refereix el títol de la pel·lícula d’Eastwood són cartes mortes, perquè el film comença amb el descobriment de la correspondència escrita per les tropes destinades a la illa, recuperades cinquanta anys desprès, les quals mai pogueren ser enviades. A diferència del film americà, aquest no és gaire coral, sinó que es centra a dues figures la del general al comandament de la illa i el soldat Saigo, dues figures totalment contraposades en la seva relació amb la milícia: un militar professional i un home sense la més mínima engruna de vocació militar, però unides pel seu amor a la vida i en particular als seus fills; les cartes del general s’adrecen al seu fill petit i Saigo parla sovint de la seva filla que mai no ha vist i que té poques esperances de veure alguna vegada. Letters from Iwo-jima és una pel·lícula amb una narrativa més clara i senzilla que la de l’altra part del díptic, potser amb un discurs d’entrada menys ambiciós però que acaba finalment sent del tot contundent en la seva condemna de l’absurditat de la guerra. És també una pel·lícula més emotiva, perquè reflecteix una situació desesperada (contrastant amb els americans que no podien perdre), i sobretot profundament humana. En aquest sentit possiblement la pel·lícula més semblant d’Eastwood és malgrat les diferències òbvies de gènere és The Bridges of Madison County, per què a totes dues la seva saviesa narrativa és utilitzada essencialment en la descripció i la construcció d’una emoció

Etiquetes de comentaris: , ,