Sobre Leo Strauss i el Judaisme

Llegeixo una llista de gran pensadors del segle on apareix Leo Strauss. Tot i que certament he fruït molt de les seves lectures, la qualificació em produeix una certa incomoditat. No dubtaria del caràcter genial de les seves exegesis no només de Plató, sinó també de Xenofont, Aristofanes o Tucidides, del tot il·luminadores i indispensables per a obtenir una impressió cabdal de la primera. Malgrat això hi ha dos tems relacionats amb Strauss que em fan sentir un xic intranquil. En primer lloc, la sospita que el seu geni hermenèutic no sempre és utilitzat amb la mateixa generositat: Sovint les seves lectures d’autors moderns, per exemple la de Locke, em semblen massa adreçades a la conformació de tesis prèvies i per tant irrespectuoses en el fons amb l’autor (ja se que d’entrada molta gent pensarà que Locke no és gaire respectable però cadascú defensa allò que es fa seu).L’altra objecció fa referència a la qüestió del judaisme. No puc, ni vull negar la importància de Jerusalem a la nostra cultura, el seu caràcter indispensable també per entendre allò que som, però em sembla que Strauss sovint cau en el perill de sobredimensionar la vàlua de la cultura jueva,que evidentment tampoc pot deixar de sentir com seva. Aquest és potser un tret ben comú del nostre temps i del que tampoc Strauss n’és la mostra més clara, al capdavall em sembla que ell clarament preferia Atenes. Potser en el fons és una qüestió ben personal. Jo no puc entendre un univers sense Plató, però potser hagués estat millor un univers sense el Talmud.

La valoració del judaisme es produeix sovint més per motius sociològics, la situació dels jueus a les societat occidentals més avançades als darrers dos cents anys, que no pas en molt casos per la seva vàlua intrínseca, N’és una mostra d’això quan hom parla del judaisme com una de les gran religions. L’afirmació evidentment no es sosté en termes quantitatius, no gaire més del 2 per mil de la població mundial pràctica aquesta religió, ni qualitatius. Certament algunes parts de la Biblia com els escrits dels profetes formen part del més important patrimoni espiritual de la humanitat, però la seva dimensió és relativament petita, especialment si considerem aquest patrimoni en la seva extensió i no negligim el patrimoni oriental. Allò que fa normalment interessant la cultura jueva són els seus heterodoxes, els que li giren l’esquena, des de Sant Pau a Freud, passant per Spinoza. (tot i que si voleu aquesta ja és una forma de justificació) .Si pensem que el desafiament del nostre temps hauria de ser el intent de pensar la situació de la humanitat des d’una perspectiva d’universalisme cultural, llavors em sembla que el legat jueu ha de ser rebut des d’una perspectiva ben crítica. Allò més específic del judaisme constitueix a dues males pensades: la primera, la concepció exclusivista de la religió, un punt heretat pel cristianisme i l’Islam que constitueix el fonament cert de la falsa afirmació progressista que fa de la religió una font de violència, la segona la concepció de “poble escollit” que ,com deia Manuel Delgado amb encert, és el fonament i el prototipus de tots els nacionalismes posteriors, fins al punt que no és injust dir que ser nacionalista és una forma banal de ser monoteista.