The great Dictator

Torno a veure The great Dictator. Mai no havia estat una de les meves pel·lícules preferides i no vario gaire la meva opinió. Pensa que com assenyalava Buñuel els gags tendeixen a ser massa llargs i que Chaplin estava començant a perdre la virtut fonamental de qualsevol que volguí dedicar-se a la comèdia: el sentit del temps cinematogràfic. Potser s’esdevé que el tema era massa seriós per poder riure’s de debò, a gust. Tanmateix un film com To be or not be forneix en aquest cas un perfecte contraexemple. No vull dir pas que The Great Dictator sigui una pel·lícula dolenta. Hi ha escenes prou assolides, Chaplin segueix Chaplin i la resolució de la pel·lícula segueix resultant del tot commovedora. Simplement crec que la pel·lícula no assoleix els nivells d’excel·lència de les seves dues predecessores, obres mestres absolutes. Allò que resulta però del tot admirable, és el coratge de Chaplin en fer-la. És una història digna de recordar, perquè es tendeix a presentar una versió de la història molt mitificada on hi ha uns dolents que sempre van ser dolents, els alemanys, i uns bons que, en justa correspondència, sempre van ser bons. Quan hom mira a fons, però, la història del període, se n’adona de l’amplitud i la profunditat del corrent d’opinió, tant als EEUU com al Regne Unit, que creia possible, convenient i desitjable una entesa amb Hitler. La política de Chamberlain no fou només exclusivament fruit de la feblesa. Chaplin fou una víctima d’aquest estat d’ànim i tingué quasi tothom en contra a l’hora de fer la seva pel·lícula (afortunadament per ell el seu èxit li havia procurat una independència del tot real). Entre els més oposats, els directors dels grans estudis, jueus normalment, que no volien perdre el mercat alemany. També les corrents properes al moviment sionista s’hi oposaren però amb un altre tipus d’argument: la por que l’atac de Chaplin no empitjorés la situació dels jueus, cada cop més nombrosos, que estaven sota l’administració nazi. Un argument raonable, tot i que potser exagerava la possible influència del cinema. Chaplin reconegué després que d’haver sabut allò que anava a succeir als camps d’extermini, que quan el film s’estrenà encara no existien, potser no hagués fet la pel·lícula. És evident però les ganes que tenia de satiritzar el seu coetani (van néixer la mateixa setmana), del qual no es sap si va arribar mai a veure el film, tot i que sabem de cert que feu alguns passos per veure-ho.