Frankenstein al National Theatre

Slowly I learnt the ways of humans: how to ruin, how to hate, how to debase, how to humiliate. And at the feet of my master I learnt the highest of human skills, the skill no other creature owns: I finally learnt how to lie.

Veig divendres al National Theatre un dels esdeveniments teatrals de la temporada londinenca: la versió de Frankenstein dirigida per Dany Boyle, l’autor que va obtenir un gran èxit cinematogràfic fa pocs anys amb Slumdog millionaire. L’obra s’anuncia com basada a la novel·la de Mary Shelley, però fa un exercici de síntesi per representar l’essencial de la història en dues hores sense cap descans. No tinc una memòria molt fresca de la novel·la, que crec vaig llegir en una versió catalana de Quim Monzó, però a diferència de la major part de les versions cinematogràfiques si que inclou la trobada final entre el monstre i el seu creador al pol nord. Algunes idees em sembla, però, que provenen d’alguna de les versions cinematogràfiques. Així, per exemple, a l’obra, la promesa del doctor insisteix en la seva frustració per no haver estat mare ja que la mania de Victor ha tingut com a conseqüència l’ajornament del matrimoni, l’obsessió per crear vida artificialment contrasta així amb la possibilitat natural que tots els humans, àdhuc els menys savis, tenim de crear vida. Aquesta contraposició es troba també al Frankenstein de Terence Fisher, quan després d’haver deixat prenyada la seva minyona, el doctor, en saber-ho, la hi ofereix al monstre perquè acabi amb ella.

L’adaptació teatral prescindeix de la part de la novel·la que constitueix el gruix de les pel·lícules i comença amb el naixement de la creatura. Són quinze minuts, o més, intensos on l’actor del tot nu ha d’aprendre a prendre control del mecanismes del seu cos. Només hi ha una breu aparició del doctor que horroritzat de la seva obra fuig. La creatura se’n surt però i en un cop de sort troba un ancià professor bandejat de la universitat que li ensenya tot allò que pot sobre el món, a parlar, a llegir (Plutarc en concret) i li fa aprendre fragments de memòria del Paradís perdut. Si Victor Frankenstein ha assolit prendre el lloc de Deu, la seva creació es veurà a ella mateixa com el nou Adam. Per això, quan mitjançant el diari perdut de Victor que es troba a l’abric amb que es cobria, pugui trobar el seu “pare”, la seva exigència serà la d’una nova Eva. Aquest procés de construcció sí que es mostrat a l’obra, la qual cosa permet a la creatura tenir una concepció clara de quin és el seu origen. La vacil·lació del doctor que al final té por de crear una nova raça infrahumana (o potser suprahumana) el porta a destruir la seva nova creació, la revenja de la criatura serà la violació i l’assassinat de la promesa del doctor.

Jonny lee Miller i Benedict Cumbrerbatch s’alternen en els dos papers principals que canvien a cada nova representació. El protagonisme recau més però a la criatura i a la funció que jo vaig veure, fou Miller qui feu aquest paper, de manera espectacular. Frankenstein fou escrita a finals del XIX, però la seva figura esdevingué popular en el XX, perquè la història de Mary Shelley serveix perfectament per il·lustrar un dels problemes que ens obsedeixen: el de la responsabilitat de la ciència. El muntatge de Boyle reflecteix aquesta problemàtica, però jo diria que fa més èmfasi un problema que, aquí parlo des de la meva experiència com a docent, resulta característic del segle XXI, el de la infància abandonada, doncs aquest és el retret fonamental que la criatura dirigeix envers el seu creador. La comparació amb Adam serveix per posar en primer terme el debat sobre la naturalesa humana, l’instructor cec de la criatura que no té nom, un dels fets que li causa més amargura ni tan sols haver estat batejat pel seu creador, li explica en una de les escenes la noció de pecat original, en la qual ell, més aviat roussonià, manifesta no creure. La peripècia de la criatura corroborarà el seu punt de vista. Quan, a la seva primera acció realment malvada, prengui foc a la cabana on dormen el cec i la família després d’haver estat foragitat pels fills quan aquest l’han descobert i vist el seu aspecte, la seva inspiració la troba a les lliçons literàries impartides pel seu preceptor de les quals extreu la noció de revenja.

Els bons salvatges

Pels motius habituals, el viatge de l'antic aeroport de los Rodeos fins a Barcelona, se'm fa llarguíssim i tinc com a companyia un volum del llibre del Ferran Saez que contribueix a fer-se suportable la situació. La informació continguda al llibre no és de fet nova pels, evidentment pocs, que coneixíem la seva inèdita tesi doctoral de l'any 92. La informació de la tesis es molt més exhaustiva com correspon al gènere, però és el lloc de provinença de les línies generals de l'argumentació i la idea fonamental de fer la gènesi d'aquesta figura del bon salvatge. Aquest nucli original s'enriqueix amb una esquemàtica però demolidora fenomenologia de les aberracions jo no diria de l'esquerra, sinó d'allò que hi ha en lloc de l'esquerra, la qual constitueix una transició entre el temps de la publicació de la tesis, recordem 1992 l'any de la Barcelona olímpica, i uns anys posteriors més aviat decebedors.

Com que no disposo del text del 92 no tinc l'oportunitat de posar a prova la meva memòria. No recordo però que llavors es tractés la figura de Rousseau i possiblement les pàgines dedicades en aquest llibre són de les més necessàries i esclaridores, pel que tenen per ajudar a entendre el personatge des d'un context força més autèntic del que forneixen les històries de la filosofia. Un gènere del que cada cop tinc més clar el seu caràcter falsejador i només per això caldria aplaudir un treball com el del Ferran

Kings and citizens

És el títol de l’exposició que es pot veure fins al proper 20 d’abril a la Royal Academy of Arts i la veritat és que val la pena, tant des d’un punt de vista històric com des d’un punt de vista artístic. L’exposició analitza l’evolució del gènere pictòric del retrat des de 1760 a 1830, és a dir, el moment on la ideologia il·lustrada cristal·litza a les dues revolucions que obren l’època contemporània, és a dir, allò que es mostra és com els canvis polítics i ideològics del moment condicionen una nova manera de representar la realitat del subjecte retratat. La pluralitat de canvis és ben ample: el recull d’influències de l’antiguitat, una nova aproximació a la pintura familiar, l’aparició del nen com subjecte d’acord a allò preconitzat a la filosofia de Rousseau i sobretot l’aparició d’uns nous protagonistes històrics: els intel·lectuals, que com a tals apareixen precisament en aquest període, i els polítics revolucionaris realitzadors del canvi. L’exposició té moltes obres i esmento només algunes de les que m’han interessat, en primer lloc, les més relacionades amb la meva activitat: el retrat de Hume realitzat per Ramsay i una estàtua de Voltaire on apareix cruament despullat, sense cap idealització ni afegiment cosmètic, només el retrat escultòric d’un home gens apol·lini i molt vell. A la mateixa sala hi ha la pintura de David potser més emblemàtica de la revolució francesa: la que representa a Marat després del seu assassinat, una variació deliberadament impia del vell tema de la pietà. De tots els pintors presents el més important és Goya, del qual es troben varies obres, entre elles un molt bon retrat de Ferran VII i un que em va robar el cor: el del fill del conte d’Altamira, Manuel Osorio Enriquez de Zuñiga, un retrat inquietant pel contrast entre el candor reflectit pel pinzell de Goya i la crueltat de l’al·legoria que constitueix el seu rerefons.