Frankenstein al National Theatre

Slowly I learnt the ways of humans: how to ruin, how to hate, how to debase, how to humiliate. And at the feet of my master I learnt the highest of human skills, the skill no other creature owns: I finally learnt how to lie.

Veig divendres al National Theatre un dels esdeveniments teatrals de la temporada londinenca: la versió de Frankenstein dirigida per Dany Boyle, l’autor que va obtenir un gran èxit cinematogràfic fa pocs anys amb Slumdog millionaire. L’obra s’anuncia com basada a la novel·la de Mary Shelley, però fa un exercici de síntesi per representar l’essencial de la història en dues hores sense cap descans. No tinc una memòria molt fresca de la novel·la, que crec vaig llegir en una versió catalana de Quim Monzó, però a diferència de la major part de les versions cinematogràfiques si que inclou la trobada final entre el monstre i el seu creador al pol nord. Algunes idees em sembla, però, que provenen d’alguna de les versions cinematogràfiques. Així, per exemple, a l’obra, la promesa del doctor insisteix en la seva frustració per no haver estat mare ja que la mania de Victor ha tingut com a conseqüència l’ajornament del matrimoni, l’obsessió per crear vida artificialment contrasta així amb la possibilitat natural que tots els humans, àdhuc els menys savis, tenim de crear vida. Aquesta contraposició es troba també al Frankenstein de Terence Fisher, quan després d’haver deixat prenyada la seva minyona, el doctor, en saber-ho, la hi ofereix al monstre perquè acabi amb ella.

L’adaptació teatral prescindeix de la part de la novel·la que constitueix el gruix de les pel·lícules i comença amb el naixement de la creatura. Són quinze minuts, o més, intensos on l’actor del tot nu ha d’aprendre a prendre control del mecanismes del seu cos. Només hi ha una breu aparició del doctor que horroritzat de la seva obra fuig. La creatura se’n surt però i en un cop de sort troba un ancià professor bandejat de la universitat que li ensenya tot allò que pot sobre el món, a parlar, a llegir (Plutarc en concret) i li fa aprendre fragments de memòria del Paradís perdut. Si Victor Frankenstein ha assolit prendre el lloc de Deu, la seva creació es veurà a ella mateixa com el nou Adam. Per això, quan mitjançant el diari perdut de Victor que es troba a l’abric amb que es cobria, pugui trobar el seu “pare”, la seva exigència serà la d’una nova Eva. Aquest procés de construcció sí que es mostrat a l’obra, la qual cosa permet a la creatura tenir una concepció clara de quin és el seu origen. La vacil·lació del doctor que al final té por de crear una nova raça infrahumana (o potser suprahumana) el porta a destruir la seva nova creació, la revenja de la criatura serà la violació i l’assassinat de la promesa del doctor.

Jonny lee Miller i Benedict Cumbrerbatch s’alternen en els dos papers principals que canvien a cada nova representació. El protagonisme recau més però a la criatura i a la funció que jo vaig veure, fou Miller qui feu aquest paper, de manera espectacular. Frankenstein fou escrita a finals del XIX, però la seva figura esdevingué popular en el XX, perquè la història de Mary Shelley serveix perfectament per il·lustrar un dels problemes que ens obsedeixen: el de la responsabilitat de la ciència. El muntatge de Boyle reflecteix aquesta problemàtica, però jo diria que fa més èmfasi un problema que, aquí parlo des de la meva experiència com a docent, resulta característic del segle XXI, el de la infància abandonada, doncs aquest és el retret fonamental que la criatura dirigeix envers el seu creador. La comparació amb Adam serveix per posar en primer terme el debat sobre la naturalesa humana, l’instructor cec de la criatura que no té nom, un dels fets que li causa més amargura ni tan sols haver estat batejat pel seu creador, li explica en una de les escenes la noció de pecat original, en la qual ell, més aviat roussonià, manifesta no creure. La peripècia de la criatura corroborarà el seu punt de vista. Quan, a la seva primera acció realment malvada, prengui foc a la cabana on dormen el cec i la família després d’haver estat foragitat pels fills quan aquest l’han descobert i vist el seu aspecte, la seva inspiració la troba a les lliçons literàries impartides pel seu preceptor de les quals extreu la noció de revenja.