3/24/2007

David Lynch

Durant les dues darreres setmanes he tingut l’oportunitat de reveure alguns films de David Lynch i també l’ultim Inland Empire que s’ha estrenat aquí no fa gaire. A la televisió van projectar un dissabte molt tard, lost highway, i vaig recordar que tenia, adquirida a un quiosc barceloní, Eraserhead, el seu debut cinematogràfic. Totes plegades em confirmen la força d’aquest cineasta. En comparació amb la major part del cinema realitzar, d’usar i llençar, les imatges de Lynch perviuen amb força a la meva memòria, durant molt de temps. L’habilitat de Lynch té molt a veure amb la que mostra Buñuel a un chien andalou i que quedava ben clara quan es contrastava aquest film amb la resta del cinema surrealista. Allò assolit per Buñuel és transmetre la convicció que una història està sent explicada, encara que prescindim de tots els elements lògics i cronològics que constitueixen la seva condició de possibilitat. Si fos freudià, parlaria de la capacitat de dirigir-se directament a l’insconscient.
De tots els films esmentats sense dubte per mi el millor és el primer dels esmentats. Després de veure-ho per segona vegada l’explicació que puc fer de la trama és aproximada, tot i que és clar el desdoblament del personatge interpretat, parcialment, per Bill Pullman. D’altres elements, com l’intrigant personatge interpretat per Robert Blake, em resultarien més difícils d’explicar. Tanmateix el film és modèlic per la tensió desplegada, que no desmereix la del millor Hitchcock, i per la imprevisibilitat de la posada en escena. Per cert, el començament em recordà molt el de Hidden, amb l’enviament de cintes de vídeo.
Com diu The Guardian, Inland Empire no servirà per fer més gran els nombre de seguidors de Lynch. És una pel·lícula molt llarga, tres hores, i només la primera segueix allò que podríem dir una trama convencional entorn d’una actriu, interpretada per Laura Dern, que fa un remake d’una pel·lícula polonesa que no es pogué terminar per una mena de maledicció. Des d’aquesta base la història es bifurca en diverses línies i en pel·lícules dins de pel·lícules i somnis dins de somnis. Laura Dern apareix com la dona d’un obrer d’origen polonès i després com una prostituta maltractada. Això és barreja amb l’aparició d’uns personatges que parlen polonès, part de la pel·lícula està rodada a aquest país, i d’escenes d’una sit-com protagonitzada per uns hominoides amb caps de conill, que personalment m’hagués agradat que sortissin més. Lynch s’esforça, amb èxit crec, per no donar cap element que permeti una reconstrucció narrativa, racional de la pel·lícula. És un film ben recomanable, si tens una idea del que vas a veure. En cas contrari pot ser una experiència difícilment suportable. Inland Empire és una pel·lícula ben barateta. Ha estat rodada en vídeo, i el mateix Lynch ha dut la càmera i s’ha fet responsable del so. Laura Dern a més ha estat la productora i tot plegat li dóna un aire de pel·lícula familiar. De fet, hi apareixen molts antics coneguts del cine de Lynch. A més de Laura Dern, l’altre actor protagonista és Justin Theroux, el director de Mullholand Drive, Harry Dean Stanton, Diane Ladd i les dues protagonistes de Mullholand Drive, Laura Harring i Naomi Watts, que dona la veu a un dels conills. Tot plegat, fa pensar que el film pot ser una mena de comiat de Lynch probablement cada cop menys motivat a buscar finançament per pel·lícules que, ben bé, comercials no són.
Feia molts anys que no veia Eraserhead i la constatació que vaig fer en primer lloc fou d’ordre personal. Sembla clar que fa vint i cinc anys devia ser un tipus força insensible, perquè ara mateix diria que és la pel·lícula més repugnant de la història del cine. Tot i que per temperament sempre tendeixi a distanciar-me del que passi a la pantalla, el sentiment de repugnància era prou real (com d’altra gent m’ha confessat sentir por a d’altres pel·lícules d’aquest director) quan filmava les visceres del monstruós bebè engendrat pel protagonista. Tanmateix, Eraserhead té moltes coses supèrbies, començant per una de les bandes sonores més inquietants de la història del cinema, amb molt poc música i molts sorolls, i la millor descripció possible de la degradació que constitueix el cantó més fosc de la nostra civilització

Etiquetes de comentaris: , , ,