DAYS OF GLORY (INDIGENES)

Days of glory és el títol triat per la distribució mundial de la darrera pel·lícula del realitzador algerí Rachid Bouchareb, que fou vista l’any passat a diversos festivals: a Valladolid (on obtingué el premi del públic) i també a Cannes, on assolí un premi col·lectiu d’interpretació i un premi especial als seus valors humans. Estigué també nominada a l’Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa tot i que finalment fou derrotada. Crec que no ha estat estrenada a Londres ( si ho hagués estat, fora d’una manera totalment testimonial) i no tinc ni idea de si ho ha estat a Barcelona i com que previsiblement no durarà gaire, es recomanable afanyar-se a veure-la. Explica la història d’un grup de joves del Magreb a l’any 1943 que s’allisten a l’exèrcit de la França lliure i el seu periple per Itàlia, la Provença i finalment l’Alsalcia el gener del 1945, comandats per un ambigu sergent que és un “pied-noir” de cognom Martínez. La pel·lícula s’inscriu dins del gènere bèl·lic i resulta del tot convincent, sense res a envejar a moltes de les darreres produccions americanes (cosa important perquè el cine bèl·lic és precisament un gènere amb prou bona salut). El premi assolit a Cannes és del tot merescut, però sobre tot la pel·lícula és interessant per l’ insòlit de la seva perspectiva: la de uns soldats lluitant per derrotar un règim com el nacionalsocialista en nom d’uns valors republicans de llibertat, igualtat i fraternitat, mentre pateixen el racisme de un exercit francès que no considera els seus valors aplicables a aquesta part dels seus soldats. Resulta gratificant i positiu recordar que hi hagué musulmans deixant la seva vida a favor dels valors de la il·lustració i de la civilització occidental no fa pas gaire. Un fet que potser hauria de fer reflexionar alguna gent. La pel·lícula tingué prou impacte a França com perquè Chirac prengués la decisió de rectificar una decisió injusta de l’estat francès: la congelació de totes les pensions degudes als soldats supervivents després de la Independència d’Algeria, fa 47 anys. Una reparació necessària però possiblement massa tardana.