Pensar el tot

Passen les setmanes, els anys, els segles i fins i tot els mil·lennis, i hom segueix discutit quina mena de cosa és la filosofia, un treball gens banal, perquè com recordava un dia l’amic Luri a un dels seus comentaris, la possibilitat de la confusió amb allò que merament és ideologia és un perill permanent. Hi hagué un temps on jo començava els meus cursos de primer de batxillerat o de tercer de BUP, plantejant aquesta qüestió, cosa que ja no faig per raons que foren llargues d’explicar. Una de les definicions més citades, i en un cert sentit canònica pels autors de manuals, és la fornida per Ortega quan diu que la Filosofia és una reflexió sobre el tot, certament seguint i fent un cert aggiornamento de la fonamental reflexió hegeliana. Darrerament penso que a aquesta definició li cal una evident reconsideració, tant a nivell purament personal com més enllà. No pas perquè no calgui pensar el tot, cosa que cal ara fer més que mai, sinó perquè aquest tot que a hores d’ara ha de ser pensat és més gran del que fins abans havíem sospitat. El tot pensat fins ara era un de massa petit; massa tancat a una experiència històrica concreta. Fa molts pocs anys que hem entrat a una situació post-colonial i ens costa encara copsar el que això significa. L’emergència econòmica de les potencies asiàtiques potser ens ajudarà a entendre-ho, però ja no factible pensar la història només des d’un punt de vista eurocèntric, pensar la religió dels nostres avis com la religió o ignorar altres tradicions de pensament vistes sovint com a estranyes, perquè no encaixen en unes categories pensades només per a adequar-se amb l’experiència occidental.

Babel

Dissabte passat vaig veure Babel que està gaudint d’una ampla difusió a la ciutat de Londres que pel cas, significa dir el Regne Unit. La pel·lícula em va deixar una impressió un xic contradictòria. Cal reconèixer-li un mèrit narratiu indubtable. No se’n va fer mai avorrida, cosa que a hores d’ara no està gens malament. D’altra banda certament em vaig identificar molt ràpidament amb el punt de vista mostrat a la pel·lícula però, i aquí rau l’objecció fonamental, potser massa ràpidament. El seu mecanisme funciona perfectament, però a la que t’allunyes una mica de la projecció i t’ho rumies, potser tot plegat és massa obvi. Els anglosaxons són massa estirats i antipàtics, els japonesos paranoics i els mexicans i marroquins massa clarament bona gent. De fet, els meus punts de vista no estan lluny dels que vol defensar la pel·lícula especialment pel que fa als mexicans, habitants d’un país que enamora malgrat les nombroses calamitats que els afligeixen i de les quals, ells no són pas innocents en molts cassos. En tot cas veure-la aquí a Londres fou interessant perquè una bona part del públic captà perfectament la intenció del film i no es sentiren gaire còmodes amb allò que estaven veient. Potser amb aquest transfons una part de la crítica britànica ha atacat el film per l’obvietat d’allò que constitueix la seva tesi fonamental: la interconnexió de tot plegat, la qual cosa certament no és un descobriment, però que tampoc resulta tan banal com a missatge si recordem allò explicat a una bona part de la producció cinematogràfica actual

Allò que podem aprendre dels egipcis

El següent article ha estat publicat aquest hivern a la revista Conviure de la fundació Espriu,. Fou una rara ocasió de poder combinar una petició i de desenvolupar com deia aquell “ un desahogo de mi corazón”

PODEM APRENDRE ALGUNA COSA DELS EGIPCIS, TOT I QUE NO TENIAN INTERNET?

Ningú no té gaire mania als egipcis. Són prou vells i remots com per poder adoptar amb ells de manera extremada la condescendència que emprem amb tots els nostres antecessors. El seu caràcter primitiu fa que les seves possibles ximpleries de poble premodern tinguin més perdó. D’altra banda, no han deixat, com per exemple els romans o els grecs, un legat “prestigiós” d’obres que serveixin per amargar la vida dels estudiants dels Instituts o les facultats universitàries. Per això la pregunta que faig no penso que hagi de ser d’entrada acollida amb rebuig. Jo, però, vull donar un pas endavant i afirmar que si hi ha moltes coses importants a aprendre. Ben cert és que precisament per això que hem dit no en tenim un camí gaire directe. Hi ha però altres vies i la que avui seguirem passa per Plató.
Ell si aprengué alguna cosa dels egipcis, segons ens explicà, a un dels seus diàlegs, el Fedre, on es rememorà el passeig que fora les muralles de la ciutat feren Sòcrates i el jove Fedre, un fervorós practicant de les modes intel·lectuals del moment. Al final del diàleg Sòcrates explica el mite de Teuth, una mostra de l’antiga saviesa dels egipcis. El Déu Thamus era un ésser enginyós al qual se li deuen tota mena d’invencions. Unes de les que ell estava més orgullós era la de l’escriptura i les lletres. Ple de joia li mostrà al Déu Ammon que llavors era el rei d’Egipte. Presentà la seva invenció com un meravellós remei (pharmakon) per a la saviesa i la memòria. Malauradament no convencé Ammon, el qual més aviat veié motius per desconfiar-ne. L’escriptura, les lletres, sentencià, no són el fonament de la memòria sinó de l’oblit i per això no ens enriqueixen sinó que ens empobreixen; ens afebleixen perquè la pèrdua de la memòria equival a fer-nos més petits, més febles i més contingents. Enfront de la comunicació real que es produeix al diàleg, l’escriptura només ens lliura una aparença que ben aviat reflecteix la seva inanitat quan ràpidament comprovem que està sempre condemnada a repetir el mateix. No dóna coneixement sinó una aparença de coneixement ja que l’origen adventici d’allò que transmet no li permet tenir unes arrels reals a l’ànima; no creix des de dins. Els productes que deixa a la ment l’escriptura són del tot anàlegs als recollits als jardins d’Adonis, on unes llavors plantades amb testos es regaven al final de l’estiu amb aigua calenta i produïen flors efímeres. La diferència entre aquestes flors i les plantades a terra ferma i deixades madurar vuit mesos és la diferència entre l’aprenentatge transmès a l’escriptura i el transmès com cal, dialècticament, per ser del tot fidels a la terminologia platònica.
Com nosaltres Plató visqué un temps on s’estava produint una revolució de les formes de transmissió del saber. El canvi radical del seu temps fou provocat per l’extensió de l’escriptura com a mitja de comunicació i el consegüent i progressiu abandonament dels mitjans de comunicació oral a l’ensenyament. El mite de Teuth reflecteix aquest impacte en molts sentis anàleg a la situació viscuda a la nostra cultura des de l’emergència de les noves tecnologies. També Internet esta sent venut des de la seva aparició com un elixir prodigiós, com el remei universal que ha d’esdevenir la condició de possibilitat de qualsevol mena de procés educatiu. Poca gent no hi és ara mateix a la colla de Teuth i tanmateix l’experiència d’un professor ordinari, encara que no tingui res de diví, més aviat apunta a pensar que hi ha molt de cert a la reflexió d’Ammon. Internet a les aules permet una multiplicació incalculable de la quantitat d’informació a l’abast de l’alumne. Això és un fet innegable. Malauradament el temps acadèmic, com qualsevol altre, és limitat, i el temps emprat a recórrer la xarxa es sostreu generalment d’allò que hauria de ser el veritable treball educatiu: la transmissió dels criteris que permetin extreure’n sentit i profit. Ningú, per més entusiasta que sigui, estarà disposat a admetre que la informació és coneixement. Dit el mateix, però més clarament, Internet ha multiplicat la possibilitat de dir-ne disbarats, per l’ús d’informacions descontextualitzades com una bona part de les que circulen per la xarxa, i de produir de manera automàtica i sense reflexió tota mena d’escrits. Mai els nostres estudiants no havien plagiat tant, és a dir, mai no ho havien tingut tan bé per escapolir-se de la tasca sovint feixuga, i de vegades fins i tot dolorosa, de pensar per ells mateixos[1]. Una activitat, la de pensar, que requereix temps i paciència; quelcom del que tots plegats estem més aviat mancats i que ben segur l’ús d’Internet no ens ensenya a adquirir. Allò que traiem d’Internet resulta més aviat proper als jardins d’Adonis.
I de fet quan hom més pensa, més clars resulten alguns paral·lelismes inquietants que complementen i envolten la qüestió central. Per exemple, no deixa de resultar-nos familiar l’entusiasme de Fedre, el noi que guarda tenaçment el discurs de Lisias sota la seva túnica. En el transcurs del diàleg Fedre es queda bocabadat moltes vegades perquè la seva perspectiva es incompatible amb qualsevol mena de consideració crítica. A Fedre no li preocupa el contingut del discurs. La seva perspectiva filològica li fa estimar el discurs pel discurs; la proliferació per la proliferació; precisament allò que acaba essent la conseqüència del model educatiu produït per la xarxa. No deixa de ser un pista també per nosaltres recordar que Fedre fou deixeble de Lisies, un dels membres més famosos del moviment sofístic, un grup d’individus de característiques ben meritòries, entre les qual hi era la d’ésser uns excel·lents negociants; uns individus que saberen reconèixer, és a dir crear, unes necessitats que només ells eren capaços de satisfer. Sobre qui han estat millors negociants si els sofistes o els profetes de la revolució tecnològica a les aules no em pronunciaré, tot i que potser la corrupció institucionalitzada de les nostres institucions és un factor que tampoc en aquest cas pot deixar de ser tingut en compte.
Hi ha un sentit en el qual indubtablement un llibre és millor que la paraula viva del seu autor. Ho il·lustrà Woody Allen al seu film Annie Hall. Cap llibre de Marsall McLuhan, per seguir la situació de la pel·lícula, pot dir-te allò que si podia dir-te el senyor McLuhan: que ets un cretí, que no entens res del que ell ha escrit, encara que et guanyis les garrofes ensenyant-lo. Internet no sembla aturar aquest procés sinó més aviat completar-ho i amb una mica de sort podria permetre, o almenys això voldrien els seguidors de Teuth i els èmuls de Fedre, acabar amb una figura vella desprestigiada i per molts tan molesta com podria esser pel pedant de la cua del cine, la presència de McLuhan: el professor.
[1] Al Regne Unit ja hi ha constituïda una comissió de vigilància contra el plagi que calculava en un 25% el número d’alumnes universitaris que fan habitualment els seus treballs mitjançant el procediment de “Copy and paste” , segons informava el diari Guardian el 30 de juny del 2004. Més preocupant però que la xifra en ella mateixa era la incapacitat dels alumnes per entendre el concepte de plagi. El 15 de març del 2005 el mateix diari recollia que un portaveu de la Universitat d’Oxford reconeixia aquest problema com un dels més preocupants a l’horitzó universitari. Tot fa indicar que a llocs més tolerants i menys inclinats al rigor intel·lectual la situació ha de ser forçosament pitjor.

Esquerra i fonamentalisme

Passolini escandalitzà fa uns anys molts dels seus suposats correligionaris esquerrans tot afirmant que en un enfrontament entre un carabinieri i un membre de les Brigatte Rosse, ell sempre estaria del costat del poble, és a dir, dels carabinieris, generalment provinents del proletariat més deprimit i explotat d’Italia: el meridional. Mentre que els Brigadistes eren una altra cosa, delinqüents comuns amb coartada o, en el cas dels ideòlegs, aquests intel·lectuals exiliats en un mon d’abstraccions que tenen com a representat més insigne Toni Negri. Faig aquesta reflexió després de llegir ahir un article a The New Statesman, sobre un dels grups humans més criticats i menystinguts per les nostres ments progressistes: els fonamentalistes americans. Qui són aquesta gent? Fonamentalment allò que resta de la classe obrera blanca a una part dels EEUU cada cop més endarrerida. L’Amèrica devastada i profunda que fou destruïda a la crisi dels trenta i ben bé no ha acabat mai d’aixecar cap. Gent amb uns problemes ben reals als quals fa molts anys que cap administració no els dona una sortida positiva i que des de l’esquerra només han rebut una sèrie de missatges sobre l’alliberament personal que en el seu context poden resultar, en el millor dels casos, confusos. Mentre que el missatge de gent com el predicador Robertson és fàcilment comprensible i sembla donar una sortida, encara que no pas en aquest món, els demòcrates presenten gent com Kerry, que en un cert sentit podrien procedir d’un altre planeta. No vull aquí minimitzar la importància del fenomen del fonamentalisme americà que, des del meu punt de vista, es més perillós que l’islàmic: no menys nihilista que aquest, té possibilitats d’influir a la primera potència militar del món. Cal però considerar que aquesta gent no ha caigut pas del cel i que són també, en un cert sentit, una conseqüència de la revolució cultural dels seixanta.

Filmosofia (II)

Mentre que ahir vaig intentar una descripció, diguem-ne objectiva, del llibre de Peter Frampton, avui voldria dir alguna cosa del que han estat les meves impressions personals. Crec que el llibre té un valor difícil de discutir en la mesura on estableix un fonament pel discurs cinematogràfic que suposa una certa via mitja entre concepcions molt reduccionistes i sofisticacions tendents a la superfluïtat. L’analogia de la ment és un punt de partida per a la reflexió força més adient que l’analogia amb el llenguatge i és d’agrair el seu esforç per desvincular-se de la reflexió sobre el cinema feta en termes més esteticistes, perquè atès allò que suposa una bona part de l’art actual, l’estètica queda sovint reduïda al comentari d’alguna cosa que no té realitat més que com a comentari, la qual cosa resulta més aviat empipadora. La metàfora de la ment no restringeix cap de les possibilitat que són presents al cinema i serveix per escapolir-se d’un mite, el del director com autor creador i individual sinònim d’ “artista”, que potser fou útil quan Godard i Truffaut escrivien a Cahiers, però que ara s’aguanta més aviat poc. Personalment m’he sentit proper a allò que intenta Frampton que en un cert sentit no em sembla gaire lluny d’allò que jo mateix he intentat i m’agradaria seguir intentant. Una altra cosa és que l’intent palesament es realitza sobre unes orientacions filosòfiques i també cinematogràfiques segurament diferents. Frampton és conciliador quan comenta la poca rellevància de moltes de les reflexions fetes pels filòsofs sobre el cinema sense voler entrar en allò que potser és la consideració de fons: el fet que aquests comentaris tendeixen a ser de poc valor en tots els casos. Frampton utilitza pel seu comentari quasi exclusivament pel·lícules realitzades als darrers vint anys. Probablement les pel·lícules que constitueixen el gruix de la seva vida com a espectador, però ho fa també mogut per una altra raó: la convicció que el cine dels anys venidors serà un mitjà completament diferent, com a conseqüència de les noves possibilitats que ofereix la simulació digital. Segurament això serà així, però fora un contrasentit oblidar que aquests guanys també poden implicar alguna mena de pèrdues. Personalment, crec que cal ser una mica escèptic envers aquestes possibilitats. Al capdavall des de finals dels vint s’han fet potser pel·lícules tan bones com Sunrise o The Crowd, però no millors encara que poca gent se’n recordi.

Filmosofia (I)

FILMOSOFIA
Filmosophy és el títol del llibre manifest publicat per Peter Frampton on de manera ambiciosa es vol proposar una nova manera d’entendre el cine, i en un cert sentit també la filosofia. La hipòtesi central és que una pel·lícula ha de ser concebuda com una ment i el desenvolupament de les seves imatges s’ha d’entendre com la projecció d’un procés de pensament. La pel·lícula és qui pensa i nosaltres, els espectadors, en som partícips dels procés. Frampton presenta les seves teories com un desenvolupament de la reflexió sobre el cinema efectuada per Deleuze i vol pensar-se com una superació de les concepcions estrictament objectivistes i subjectivistes del fenomen cinematogràfic, el cinema no és ni una cosa ni l’altra, i especialment dels intents més aviat infructuosos de definir el cinema com un llenguatge. El cinema així no és tant un reflex de la realitat com la creació d’una altra realitat; defineix el seu propi mon amb les seves pròpies regles. Comença amb la realitat però pot anar més enllà i contra allò que hom pensa no és essencialment narratiu (algunes pel·lícules com Mullholand drive, certament expliquen una història, però allò més important no és precisament aquesta). La narrativitat és un dels seus trets fonamentals però no esgota les seves possibilitats. La perspectiva oberta per Frampton és combativa envers els plantejaments que tendeixen a separar el fons del contingut. Tots dos són una mateixa cosa. També és molt crític envers les descripcions massa tecnicistes, desconfia de les xerrades centrades en nocions com la de travelling; no hem d’aprendre a distingir-los ni identificar-los, sinó a pensar des d’ells. Una descripció d’un film basada en aquests termes, és com una crítica literària que només parlés del procés d’impressió del llibre, la contraposició a l’altre extrem que ell també refusa; la utilització merament literària que fan aquells que veuen la pel·lícula com una il·lustració, sovint exclusivament mitjançant la trama i els diàlegs d’unes hipòtesis prèvies. Evidentment refusa també el culte a la figura del director. És la pel·lícula la que pensa, no el director. Mentre veiem la pel·lícula el director ja no existeix o encara no existeix. La crítica centrada a la política d’autors és essencialment antropocèntrica. No cal per res i és contraproduent la perspectiva externa que implica la figura del narrador.
La primera part del llibre és un repàs de les argumentacions fetes fins ara sobre la naturalesa del cinema que engloba tant reflexions provinents estrictament de la filosofia, com la de Merleau-Ponty, com la reflexió per alguns dels cineastes més inclinats a la reflexió teòrica com Einsenstein. La part segona en canvi presenta el seus propis conceptes. El fonamental és el de “filmmind”, que serveix per establir una diferència amb la ment humana. És, en definitiva, la manera de precisar ontològicament la naturalesa del film, l’essència del qual resulta ser així la noció d’intenció. Frampton presenta aquí la seva teoria no tant com una negació de la concepció del cine desenvolupada mitjançant la teoria de la posada en escena, com d’un desenvolupament de la mateixa. És important esclarir que l’analogia només és funcional. El film i la ment humana utilitzen eines distintes. Amb tot això és coherent la reflexió sobre l’espectador, del que no admet que llegeixi la pel·lícula sinó que la sent. Des d’aquesta concepció llum, so, focus, enquadrament, tota mena de transició (les produïdes pel muntatge i aquelles que la nova tecnologia en fa possibles) són els elements que el film utilitza per a pensar. Des d’aquesta concepció, la contemplació d’una pel·lícula només es pot entendre com una fusió del pensament, el del film, i de l’espectador (l’objectivització de la crítica cinematogràfica esdevé així impossible, ja que la veritat de cada film acaba fonamentant-se a un àmbit estrictament personal). No és tant que la pel·lícula pensi, com que jo i la pel·lícula sentim. La naturalesa del film implica un caràcter en ell mateix dialògic. L’experiència cinematogràfica preconitzada per la filmosofia és així en molts sentis més propera a la que podríem anomenar ingènua, que no a l’aproximació intel·lectual que exigeix una distància. Fruïm d’un pel·lícula no quan realitzem una disquisició complexa a partir del mostrat sobre la realitat, sinó quan creiem en ella. Allò que el cine produeix és una creença d’un caràcter completament nou.

més sobre la common decency

Al fil d’allò apuntat pel Ramon sobre la common decency, voldria tornar sobre aquesta noció. Per Orwell, la common decency fora el nucli central d’un pensament socialista. Això des d’un cert punt de vista és del tot supressiu. No és gens difícil trobar exemples de personatges de l’esquerra que són l’antitesi d’aquesta actitud, començant pel recent exemple de la tinent d’alcalde que es declara antisistema quan ningú no pot ja recordar els anys que porta viatjant en cotxe oficial. El fet és conegut però em sembla revelador de l’equívoc constant entorn d’allò que suposa l’esquerranisme en general i el socialisme en particular. Orwell està evidentment referint-se un socialisme que té les seves arrels a un ideal moral. Però ell mateix remarcà que la major part dels socialistes són ben aliens a aquestes raons, pel contrari el socialista típic té com a motiu més fonamental: “a hypertrophied sense of order. The present state of affairs offends them not because it causes misery; still less because it makes freedom impossible, but because is untidy”[1]. Evidentment aquesta motivació era igualment valida pels que optaren pel feixisme i això seria un fonament més pels que defensen l’equivalència de tots dos extremismes. Vol dir això que, com sovint llegeixo, a blocs i publicacions més o menys dretanes, hi ha la mateixa obligació de demanar perdó pels que foren feixistes que pels comunistes-stalinistes? No ho veig pas del tot clar. Em sembla indiscutible que no vaig gaire diferència en el cas de la gent de la que parla Orwell. (Simone de Beauvoir o Sartre posem per cas) i els feixistes, però el treballador a l’atur de Poble Nou o de l’East End a la dècada dels trenta em sembla que és una altra cosa . No sembla equitatiu fer com si no existís l’altre arrel dels moviments socialistes, la relacionada amb la common decency, la lluita contra les injustícies flagrants que foren ben definitòries de les societats europees. Hi ha un cert cinisme en exigir el perdó de gent que lluitaren pura i simplement, amb més o menys encert, més o menys inconsciència, per la seva supervivència
FILMOSOFIA
[1] Orwell’s England, p.179

Neu

Avui ha estat el primer dia que ha nevat a Londres aquest hivern. Com que soc essencialment un barceloní i ens atreu allò que ens resulta poc habitual, no puc negar que he fruit de l’espectacle de la ciutat emblanquinada. La neu havia quallat als arbres, als cotxes i als petits jardins que hi ha en front de totes les cases. El petit parc que creuo cada matí per anar a treballar presentava una imatge del tot hivernal, completament enfarinat, el cel i el veí canal definien un passatge on estaven presents tots els matisos del gris. A l’arribada a l’institut he pres però consciència de l’altra cara de la moneda. La situació no era pas caòtica, però tampoc normal. Com passa en aquest casos, els transports de la ciutat no han estat a l’alçada de les circumstàncies i els retards han estat freqüents i sovint importants. La situació és potser més greu perquè la nevada no ha estat gens imprevista i tampoc ha estat realment de grans dimensions. La conclusió malauradament és que Londres no esta preparada per adversitats meteorològiques encara que siguin de poca magnitud. La mort d’una nena de dos anys per l’esfondrament d’un mur a causa del fort vent fa una setmana fora una prova més d’aquesta afirmació. Tot i que és fàcil idealitzar Anglaterra, aquest país encara no s’ha recuperat d’una depauperació dels bens públics produïda pel conservadorisme thatcherià, que els laboristes en el millor dels casos han aturat ( i no sempre) i mai han invertit.

Orwell i Maquiavel

Mentre complint el meu deure com a funcionari miro de resumir en un parell d’hores l’aportació de Maquiavel a la filosofia política, prenc algunes notes sobre el llibre d’Orwell que he estat llegint aquestes vacances passades, Orwell’s England, una recopilació dels escrits sobre el seu país, centrat a la seva obra The road of wigan pier. Alguna vegada ja he esmentat la importància que al seu treball tenia la noció de common decency, que constituïa el tret definidor de la seva concepció del socialisme. Mentre explicava Maquiavel em sembla que d’alguna manera es feia palès que allò proposat per l’italià era precisament allò refusat per l’anglès. La clau de volta de la proposta defensada al Princep rau en afirmar que la rendibilitat política està per sobre de qualsevol mena de consideració morals ( o potser, per ser més exacte, caldria dir humanitàries, perquè Maquiavel no és tant un immoralista, com un defensor d’una altra moral). En un cert sentit, això es el nucli del que constitueix la modernitat. No és doncs casual la desconfiança que Orwell mostrà envers una idea del tot indiscutida, i conseqüentment poc meditada pels esperits avançats, com la noció de progrés. Mentre donava voltes a la qüestió en vaig trobar-ne un paràgraf que em sembla que corrobora les meves impressions:
“But there is one sense in which the English common people have remained more Christian than the upper classes and probably than any other European nation. This in their non-acceptance or the modern cult of power-worship. While almost ignoring the spoken doctrines of the church, they have held on to the one that the Church never formulated because taking it for granted: namely, that might is not right ….. All the cults that have been fashionable in the last dozen years, communism, fascism and pacifism, are in the last analysis forms of power-worship”
(The English people, 1947)

An improper suggestion

Dissabte trobo una ressenya a The Guardian d’un llibre que sobre el paper sembla ben interessant: Hitchcok’s music, un estudi exhaustiu de totes les bandes sonores del mestre anglès. Com que no fa gaire dies vaig parlar de la mitificació del director com agent creatiu, hi ha una anècdota que no em puc estar de reproduir. Quan s’estava procedint a fer l’edició de Psycho, sembla ser que les instruccions del director foren terminants: no hi volia cap mena de fons musical a l’escena de la dutxa. Herrman era però un esperit independent i decidí fer la seva. Quan veié l’escena amb la musica composada per Herrman i aquest li recordà les seves antigues instruccions, Sir Alfred respongué: “Improper suggestion, my boy, improper suggestion”. Anys després Hitchcock fou relativament generós amb el seu col·laborador quan reconegué que el 33% del poder de Psycho es troba a la seva banda sonora. Potser fins i tot es quedà curt.

Més sobre el malestar a l'ensenyament

Dijous passat a dos quarts de cinc de la tarda, comença una reunió d’etapa que durarà més de dues hores. Els únics temes dels que es parlaren foren la disciplina i la puntualitat dels alumnes, fins i tot una hora es dedicà integrament a la qüestió de com cal fer una guàrdia. Després de gairebé vint anys fent-ne, aquesta situació em produeix un sentiment de discreta desmoralització. Tot això ja hagués estat greu si realment hi haguessin greus problemes al centre, la realitat però, és més aviat la contrària. La conflictivitat és realment reduïda si comparem amb la situació habitual dels instituts catalans o del Regne Unit. A la reunió, rumio durant un estona si fer una intervenció de caràcter simbòlic dient que totes aquestes qüestions no m’amoïnen gens i que l’educació no té gaire a cosa a veure amb els temes tractats, més aviat propis d’una conferència d’aspirants a funcionaris de presons. Finalment callo, encara que em sàpiga greu. És però l’elecció racional. Ni vaig veure massa predisposició a escoltar-me ni tan sols tenia la coartada de pensar que la meva intervenció constaria en acta. Com que no és un claustre, (ja no en fem mai) no cal aixecar-ne. Més enllà de l’anècdota puntual però allò veritablement dramàtic és la decadència del professorat d’institut; una conseqüència de la desvalorització patida per la professió als darrers disset anys. Privats de la seva legitimitat intel·lectual, reduïts a ser l’adult de referència, els professors esdevenen un figura gairebé fantasmagòrica. Hi són però no hi ha cap raó de pes per la seva presència, més enllà de la inèrcia burocràtica. Una situació de la qual els professors no són només víctimes sinó també responsables; xerrar sobre la disciplina i la puntualitat és també una manera d’amagar el fracàs enfront del repte que suposava un ensenyament generalitzat. En tot cas, el futur de la professió és bastant terrible: uns futurs professors amb uns coneixement en general més aviat pobre de la seva matèria (hi haurà prou amb una llicenciatura massificada de tres anys que després serà completada per la formació pedagògica) i un ideal tecnocràtic inspirat en pseudocriteris de competència gerencial, com els que vaig sentir quan un membre de l’equip directiu posava com a situació ideal, arribar a un moment on les classes es puguin empalmar les unes amb les altres, sense que es perdi ni un minut al canvi de classes. El mon no avança, gira i quan menys ho esperàvem tornem a l’estajanovisme.

Allen i d'altres

La poca fortuna d’Allen a Londres fa pensar també en el trist moment que està vivint la seva generació, per a molts, jo mateix, la protagonista de la darrera època daurada del cine americà. Allen i Scorsese segueixen treballant però tots dos tenen moltes dificultats per amagar la seva decadència creativa, tot i que la seva presència a l’actual industria cinematogràfica té un cert mèrit si considerem que pròpiament cap dels dos fou mai un realitzador d’èxit. Coppola fa deu anys que no estrena res i quan recordem el seu Dracula pensem que el seu retir és segurament encertat. Malick i Eastwood son excepcions, però de fet,especialment el segon, foren d’entrada més aviat outsiders en aquesta petita època daurada. Suposo que hem de considerar com llei de vida, que això sigui així, però no deixa de resultar decebedor pensar allò que prometien els seus treballs fa vint i cinc anys i allò que finalment resta, especialment si comparem amb cineastes de generacions precedents, com Ford, Buñuel, Lang o Kurosawa, que mantingueren sempre un elevat nivell de qualitat i interès en el seu treball. Potser però la culpa està a l’excessiva mitificació soferta per la figura del director que no acaba de quadrar amb un art molt més col·lectiu del que sovint s’ha volgut presentar. El cas de Coppola, ben conscient del fet de les limitacions imposades per l’estructura de producció vigent a hores d’ara, és segurament el més il·lustratiu

Allen

Mentre que a Barcelona ja fa molt de temps que es va estrenar Scoop, el darrer film de Woody Allen, tot sembla indicar que pel moment serà molt difícil de veure a Londres, ja que cap distribuïdor anglès vol assumir el risc d’estrenar-lo. La notícia és interessant perquè quan vivia a Barcelona vaig sentir moltes vegades, masses, el tòpic que el cine del realitzador americà era refusat pels seus compatriotes per la seva carrega intel·lectual, mentre que públics millor preparats com el barceloní (?) podien apreciar-lo molt millor. Com que no crec que ningú gosi dir que el públic barceloní estigui millor preparat que el londinenc, sembla clar que hem de deixar de banda aquesta explicació i buscar-ne d’altres. Des del meu punt de vista, la causa rau en alguns del caràcters propis d’Allen. El cine d’Allen és sovint més inclinat a la cita que no pas a la reflexió intel·lectual i això li dona un cert caràcter afalagador que funciona molt bé entre el públic barceloní, però no tant entre el londinenc. D’altra banda és un cine molt inclinat a la primera persona. El tema preferit d’Allen sense cap mena de dubte és ell mateix i aquí trobem un escull per ser apreciat pel públic britànic, en general, poc apreciatiu d’allò que tingui un caràcter massa subjectiu o subjectivista.

lluita de civilitzacions

Passo la tarda al Barbican on es fa una conferència dedicada al treball d’Heinryk Ross, del qual ja vaig parlar el mes passat. El centre de l’acte és la presència d’Helen Aronson, una de les 880 supervivents del Gettho de Lodz, la qual, com Heinrick salvà la seva vida perquè formà part de l’escamot deixat enrere després de la liquidació del Gettho per fer tasques de neteja i recuperació de tot el que fos aprofitable. Fa precisament deu anys que vaig veure a la ciutat alemanya de Tübingen un supervivent, en aquest cas, dels camps de concentració. Ja no és possible que tingui gaire més oportunitats de sentir comptar en viu les experiències dels que resten, tots ells d’edat molt avançada. En un moment de l’acte vaig recordar el reportatge emès el dilluns per Channel 4, sobre la importància creixent del fonamentalisme islàmic al Regne Unit. Entre la quantitat de disbarats que vaig poder sentir, no va faltar pas la negació de l’Holocaust, repetida moltes vegades al programa amb un entusiasme digne d’una causa més noble. Confrontats al fet que previsiblement en quinze anys com a molt, gent com l’Helen hauran passat avall no sembla inoportú preguntar-se si aquesta gent, els fanàtics islamistes, podrien guanyar. Mancat d’una filosofia de la història potent, d’aquestes que et convencen del triomf necessari de la raó, no es pot negar que aquesta possibilitat existeix. Si és probable no ho jutjaré, perquè crec que la prudència mínima exigible a un ser més o menys racional és del tot incompatible amb la futurologia. Íntimament però he de confessar un certa por, no tant perquè ells poguessin guanyar, sinó perquè nosaltres som molt capaços de perdre.

De l'avarícia

Treballar com a professor d’institut segons com siguis et permet dur una vida força desconnectada de la realitat,no tant com quan ets professor d’universitat on aquest allunyament sembla gairebé forçós, però Déu n’hi do. Per això em resulta molt interessant moltes de les experiències que m’explica la meva dóna, la Cristina. Ella treballa fent massatge terapèutic a Hackney, que potser és el barri amb menys glamour de Londres; un dels llocs més indiscutiblement propis de les classes treballadores. Alguns dels seus pacients pateixen de depressió, sovint relacionada amb problemes d’atur (que una societat tingui un índex pràcticament testimonial d’atur, tampoc vol dir que hagi feina per tothom). Sovint es tracta de gent gens ambiciosa que estava contenta amb tenir un treball i anar fent i que quant el perd es troba en una situació extrema. És temptador, i crec que no és gaire injust, afirmar que són gent, el pecat de la qual ha estat la manca d’ambició. El desplegament econòmic de la nostra cultura té una arrel clara al triomf de la reforma protestant i de la revolució burgesa, que es produí quan s’arracona la vella idea, ben present a Tomàs d’Aquino per exemple, que l’avarícia és un terrible pecat; un dels capitals. Mandeville, i també molts d’altres, posaren l’avarícia més aviat del costat de la virtut que no pas del vici. A hores d’ara, sembla clar que l’avarícia ja no és només una virtut, sinó que, atenent els nostres models, és la virtut. I això potser ha estat una grà massa, segurament perquè aquesta és l’arrel de tots els problemes de sostenibilitat.

Sikhs

Dimecres passat vaig tenir l’oportunitat de visitar un temple Sikh, una gent de la que en realitat no sabia gaire cosa llevat del fet que provenen de l’India, concretament del Punjab, i de que sovint, i tràgicament en alguns casos, són confosos pel seu aspecte amb musulmans. El temple que vaig visitar és el més important que aquesta comunitat té a Londres i està situat al districte d’Hammersmith and Fulham, una mitja hora a peu del mercat de Portobello. El seu temple no té l’excel·lència arquitectònica del temple de Neasden, de fet és un antic local de l’exèrcit de salvació, que els sikhs van comprar i adequar per les seves finalitats. La decoració és molt senzilla. L’ornamentació és mínima al lloc fonamental d’adoració on només hi ha una mena de baldaquí, il·luminat per una filera de bombetes típicament orientals i semblants a les que utilitzem per Nadal. Dins del baldaquí hi ha espai per una persona seguda i pel seu contingut principal, el llibre on es recull les paraules dels gurus fundadors d’aquesta religió. La sortida havia estat promoguda pel meu seminari i consistí en una xerrada de presentació i després en un àpat compartit, consistint bàsicament de Dall, la sopa de llenties típica del subcontinent hindú. No hi ha clergat sikh (pensen que un clergat permanent és una invitació a la corrupció) i fórem atesos per membres voluntaris de la comunitat amb una cordialitat absoluta. De les grans religions, el sikhisme és la més moderna, segle XV de la nostra era, i potser la més raonable, ja que sembla fer més esment en els seus continguts ètics que no pas en dogmes metafísics, els quals no van gaire més enllà de la defensa d’un Déu únic i de la creença en la reencarnació ( la qual sospito és sistemàticament malentesa per les ments occidentals). Molt més decisiu sembla el seu compromís amb una concepció igualitarista. La seva principal diferència amb l’hinduisme és la seva aferrissada oposició al sistema de castes i contrastant amb l’Islam, la defensa de la igualtat entre gèneres. Segurament el seu origen és una mena de sincretisme entre les dos grans corrents religioses presents al continent hindú. El seu propòsit fonamental, reconèixer tota l’humanitat com una, és segurament el precepte ètic més necessari pel nostre avenir. Quan hom plantejà al final de la segona guerra mundial fer una religió sincrètica de validesa universal, en comptes d’una declaració de drets humans, el resultat, si s’hagués dut a terme, hagués estat probablement més a prop del sikhisme que de qualsevol altre religió. Cosa que no hagués estat cap garantia d’èxit, perquè el plantejament modern és realment més anti-religiós que no pas anti-cristà.

crisis de la democràcia

Tota societat té dins seu una guerra oberta però larvada entre els rics i els pobres. La democràcia pot desenvolupar-se en aquesta situació però d’una manera limitada. Quan la desigualtat social és massa gran la democràcia es artificial o només virtual. Això no ho digué pas Marx, sinó que ja és una idea clara a Aristòtil i per suposat a Tocqueville. La correlació entre el sentiment de deslegitimació de les nostres institucions i l’augment de les desigualtats socials és un fet que difícilment es pot posar en dubte. La solució que sovint preconitzen els economistes liberals és en el fons utòpica i poc compatible amb allò que sabem de la naturalesa humana, perquè el problema en si no és la pobresa, sinó que altres tinguin uns bens o uns mitjans de vida als que uns altres no poden accedir. La situació actual, tan bé, reflectida al llibre de Lasch, de divorci entre elits i població normal accentua encara més aquesta situació. Un passeig per certs carrers de Londres, on viuen posem per exemple els jamaicans, corrobora aquesta impressió. El mes passat dos nois de color varen ser sentenciat a la màxima pena, cadena perpetua, per un assassinat comés a Kensal Green, la parada després de la meva a la Bakerloo line. Fou un crim sense pietat i a sang freda. La víctima un executiu de segon ordre de la city que per alegria dels diaris sensacionalistes estava a punt de casar-se la setmana següent. Els criminals no eren pobres, en el sentit de tenir cap necessitat vital deficientment coberta i el botí assolit, un mòbil i unes quantes lliures, no era res que estigués fora del seu abast. El fet decisiu és que la víctima plantejà resistència i els nois pensaren que aquesta resistència era una afrontament a la seva autoestima. Resistir-se era negar llur autoritat en el seu territori propi. La manera de satisfer aquesta necessitat és segurament pròpia d’unes ments ben limitades, però ens equivocarem del tot si no pensem que la seva necessitat és ben real.

Beckham

Avui les portades del diaris tenen en quasi tots els casos la imatge de David Beckham i la seva esposa a la portada, tot anunciant que deixa el Real Madrid per anar a jugar a un equip de L. A. És potser la notícia futbolística que ha despertat més interès en aquest país des de que vaig arribar-hi. Més per exemple que la meritòria i èpica victòria del Liverpool fa dos anys a la copa d’Europa. L’expectació és sorprenent en termes estrictament esportius, perquè la trajectòria de Beckham, especialment en els darrers anys, és més aviat decebedora. Beckham, i la seva muller, gaudeixen d’una popularitat que evidentment no es correspon amb els seus mèrits futbolístics. Són un símbol d’allò que molts anglesos voldrien ser. Dit en termes un xic acadèmics, exemples de virtut, la qual cosa no dona una imatge massa afalagadora del nostre temps. Els Beckham sobresurten per la seva bellesa, elegància (¿?), riquesa i per la seva aparent manca absoluta de vida espiritual o intel·lectual. Aquí a la illa, la seva feblesa mental, és gairebé llegendària, però això sembla constituir un motiu més d’identificació per a molta gent. Beckham comença a jugar al MU, poc després que Blair arribés al poder i el final de la seva carrera, perquè la lliga americana no és gaire diferent d’una jubilació, s’esdevindrà el mateix any que Blair deixarà el poder. Veure el jugador anglès com un símbol del que ha legat el blairisme és una perspectiva atractiva i segurament no del tot injusta.

Flags of our fathers

La darrera pel·lícula de Clint Eastwood ja ha estat estrenada a Londres i a Barcelona. Jo vaig veure-la a aquesta darrera ciutat, junt amb el meu germà Xavi i el Toni. No em va decebre en absolut, tot i que mirat fredament (exercici un xic difícil però necessari, al capdavall, no podem abstreure’ns del fet que entrem a veure les pel·lícules d’Eastwood pensant que segurament ens agradaren molt) hom pot fer algunes objeccions a la narració: el caràcter un xic reiteratiu de la història i la manca de definició dels altres soldats “oblidats”, tot i que hom podria raonar que aquesta manca de definició no és gens casual, sinó que és la millor manera d’expressar la seva posició a la història. Tanmateix considero un encert la línia general de la narració, on es combina el relat de la batalla i la descripció del repugnat procés propagandístic animat per la fotografia més famosa de la segona guerra mundial. La descripció de la batalla és clarament deutora de la pel·lícula de Spielberg, saving private Ryan, (Spielberg és un dels productors de la pel·lícula), però si en aquest àmbit Eastwood no va gaire més enllà del fet pel director jueu, si que el supera en la radicalitat i coherència del seu discurs, molt il·lustratiu, d’un dels aspectes més depriments de la nostra cultura: la facilitat manipuladora dels medis de comunicació de masses. El significat de la pel·lícula sense dubte s’ha d’establir a partir del contrast entre la demagògia de la vida pública americana, que per arrelada sembla natural, i les virtuts senzilles, modestes i veritables que constitueixen el fonament de la vida dels soldats: la companyonia, l’amistat i la lleialtat; les úniques raons valides per fet una acció tan forassenyada com pujar un penya-segat com el de l’illa d’ Iwo-jima.

retrobant vells amics

A la tornada reprenc la lectura abandonada de la premsa anglesa i retrobo alguns dels meus personatges preferits. Així, per exemple avui Ruth Kelly i Blair són portades dels diaris. La secretària d’educació es denunciada per la seva hipocresia. Sembla ser que el fet que el seu fill pateixi de dislèxia l’ha fet optar per una escola privada en comptes de per l’escola pública que defensa el seu partit. Una escola privada a més de les cares, de 17000 lliures l’any. Els diaris de dreta i d’esquerra coincideixen amb la denúncia de la seva hipocresia amb un zel que no deixa de sorprendre un pobrissó com jo, provinent d’un país on els fills dels dirigents d’esquerra opten per la privada sense que a ningú li estrany. Blair ha estat portada pel seu refús a prendre cap mesura destinada a la reducció del trànsit aeri. Literalment diu alguna cosa així com que no es pot demanar a la gent aquests sacrificis. Segurament té raó (jo mateix vaig esmerçar ahir la tarda buscant ofertes a les companyies de low cost) però des de la seva lògica sembla evident que la qüestió del canvi climàtic és estrictament irresoluble ( una tesi cal dir-ho defensada per cada cop més gent, sovint ben informada, com l’escèptic John Gray). Finalment, voldria parlar del 43é president dels EEUU que sembla estar a punt de prendre la decisió d’enviar 30000 homes més a l’Irak, no tant per guanyar la guerra com per forçar una sortida mitjanament digna. L’article de The New Statesman fa diverses consideracions sobre la qüestió i em deixa oberta un pregunta. Així com míticament la història de la formació de l’imperi romà fou determinada pel nas de Cleopatra, serà l’alcoholisme de Bush (mai superat de manera satisfactòria) el factor determinant del nostre temps?.

Socialisme

Si hagués de definir-me políticament a hores d’ara, tindria encara molt clar que soc socialista, en un sentit filosòfic del terme que no em fa sentir cap vinculació especial amb els partits que ens governen tant al país on visc, com al país on em paguen. No tindria pas tan clar i em costaria dir, de fet no ho diria pas, que soc d’esquerres. Penso en conseqüència que les classes no han desaparegut, sinó que són l’instrument més bàsic per conceptualitzar les dinàmiques socials del mon que ens envolta. Tanmateix la dificultat a hores d’ara de parlar sobre el tema em sembla de primer ordre. Fa unes setmanes la professora que imparteix classes d’ètica a l’institut em comentava la seva intenció de, tot seguint el fil del curs fins ara estructurat entorn de la noció de marginació, parlar de la noció de classe social i em demanava algun suggeriment. Vaig trobar-ho una tasca d’extremada dificultat intel·lectual. La presència de les classes és òbvia però tendeix a la transparència. En el nostre món, la realitat més evident és alhora la més amagada i per tant la més difícil de mostrar.

Júlia i Marc

Reprenc el meu bloc després d’unes vacances que, com totes les que faig, ben bé per relaxar-me no han servit. Això si, l’objectiu fonamental ha estat acomplert i he conegut els meus nebots, el Marc i la Júlia. He compartit moltes hores amb ells i tot i així no han estat prou. No diré gaire res de les seves excel·lències, totals, per la modèstia inherent al fet d’ésser part interessada. Si que recordaré una definició del meu mestre, en Jordi Sales, que una vegada digué que els nens són laboratoris de metafísica. Hi havia bastant de cert en aquesta afirmació que la convivència amb els meus nebots corrobora. Darrerament, havia estat donat voltes, com molt parcialment aquest dietari reflecteix, sobre la superficialitat i la manca de valor de la noció de consciència o almenys del valor que li ha donat aquesta tradició mal anomenada cartesiana. L’observació del Marc i la Júlia d’alguna manera ha servit per corroborar aquesta hipòtesi, la personalitat és del tot independent de la consciència. Tots dos nadons malgrat el poc que poden saber del món, tenen una manera completament diferent d’ésser-hi al món i mostren actituds ben diferenciades envers allò que l’envolta. Tot allò vist fa preveure un noi més inquiet i tabalot i una noia més assenyada i prudent. El temps ens donarà o traurà la raó.