Neu

Avui ha estat el primer dia que ha nevat a Londres aquest hivern. Com que soc essencialment un barceloní i ens atreu allò que ens resulta poc habitual, no puc negar que he fruit de l’espectacle de la ciutat emblanquinada. La neu havia quallat als arbres, als cotxes i als petits jardins que hi ha en front de totes les cases. El petit parc que creuo cada matí per anar a treballar presentava una imatge del tot hivernal, completament enfarinat, el cel i el veí canal definien un passatge on estaven presents tots els matisos del gris. A l’arribada a l’institut he pres però consciència de l’altra cara de la moneda. La situació no era pas caòtica, però tampoc normal. Com passa en aquest casos, els transports de la ciutat no han estat a l’alçada de les circumstàncies i els retards han estat freqüents i sovint importants. La situació és potser més greu perquè la nevada no ha estat gens imprevista i tampoc ha estat realment de grans dimensions. La conclusió malauradament és que Londres no esta preparada per adversitats meteorològiques encara que siguin de poca magnitud. La mort d’una nena de dos anys per l’esfondrament d’un mur a causa del fort vent fa una setmana fora una prova més d’aquesta afirmació. Tot i que és fàcil idealitzar Anglaterra, aquest país encara no s’ha recuperat d’una depauperació dels bens públics produïda pel conservadorisme thatcherià, que els laboristes en el millor dels casos han aturat ( i no sempre) i mai han invertit.