Pensar el tot

Passen les setmanes, els anys, els segles i fins i tot els mil·lennis, i hom segueix discutit quina mena de cosa és la filosofia, un treball gens banal, perquè com recordava un dia l’amic Luri a un dels seus comentaris, la possibilitat de la confusió amb allò que merament és ideologia és un perill permanent. Hi hagué un temps on jo començava els meus cursos de primer de batxillerat o de tercer de BUP, plantejant aquesta qüestió, cosa que ja no faig per raons que foren llargues d’explicar. Una de les definicions més citades, i en un cert sentit canònica pels autors de manuals, és la fornida per Ortega quan diu que la Filosofia és una reflexió sobre el tot, certament seguint i fent un cert aggiornamento de la fonamental reflexió hegeliana. Darrerament penso que a aquesta definició li cal una evident reconsideració, tant a nivell purament personal com més enllà. No pas perquè no calgui pensar el tot, cosa que cal ara fer més que mai, sinó perquè aquest tot que a hores d’ara ha de ser pensat és més gran del que fins abans havíem sospitat. El tot pensat fins ara era un de massa petit; massa tancat a una experiència històrica concreta. Fa molts pocs anys que hem entrat a una situació post-colonial i ens costa encara copsar el que això significa. L’emergència econòmica de les potencies asiàtiques potser ens ajudarà a entendre-ho, però ja no factible pensar la història només des d’un punt de vista eurocèntric, pensar la religió dels nostres avis com la religió o ignorar altres tradicions de pensament vistes sovint com a estranyes, perquè no encaixen en unes categories pensades només per a adequar-se amb l’experiència occidental.