Més sobre el malestar a l'ensenyament

Dijous passat a dos quarts de cinc de la tarda, comença una reunió d’etapa que durarà més de dues hores. Els únics temes dels que es parlaren foren la disciplina i la puntualitat dels alumnes, fins i tot una hora es dedicà integrament a la qüestió de com cal fer una guàrdia. Després de gairebé vint anys fent-ne, aquesta situació em produeix un sentiment de discreta desmoralització. Tot això ja hagués estat greu si realment hi haguessin greus problemes al centre, la realitat però, és més aviat la contrària. La conflictivitat és realment reduïda si comparem amb la situació habitual dels instituts catalans o del Regne Unit. A la reunió, rumio durant un estona si fer una intervenció de caràcter simbòlic dient que totes aquestes qüestions no m’amoïnen gens i que l’educació no té gaire a cosa a veure amb els temes tractats, més aviat propis d’una conferència d’aspirants a funcionaris de presons. Finalment callo, encara que em sàpiga greu. És però l’elecció racional. Ni vaig veure massa predisposició a escoltar-me ni tan sols tenia la coartada de pensar que la meva intervenció constaria en acta. Com que no és un claustre, (ja no en fem mai) no cal aixecar-ne. Més enllà de l’anècdota puntual però allò veritablement dramàtic és la decadència del professorat d’institut; una conseqüència de la desvalorització patida per la professió als darrers disset anys. Privats de la seva legitimitat intel·lectual, reduïts a ser l’adult de referència, els professors esdevenen un figura gairebé fantasmagòrica. Hi són però no hi ha cap raó de pes per la seva presència, més enllà de la inèrcia burocràtica. Una situació de la qual els professors no són només víctimes sinó també responsables; xerrar sobre la disciplina i la puntualitat és també una manera d’amagar el fracàs enfront del repte que suposava un ensenyament generalitzat. En tot cas, el futur de la professió és bastant terrible: uns futurs professors amb uns coneixement en general més aviat pobre de la seva matèria (hi haurà prou amb una llicenciatura massificada de tres anys que després serà completada per la formació pedagògica) i un ideal tecnocràtic inspirat en pseudocriteris de competència gerencial, com els que vaig sentir quan un membre de l’equip directiu posava com a situació ideal, arribar a un moment on les classes es puguin empalmar les unes amb les altres, sense que es perdi ni un minut al canvi de classes. El mon no avança, gira i quan menys ho esperàvem tornem a l’estajanovisme.